Fer teatre al carrer és viure a contracorrent, ras i curt. En temps de privatitzacions sense escrúpols i de paral·lelització de gairebé tot, la possibilitat de democratitzar l’espai públic suposa un exercici de revolta o, si més no, de confrontació amb una estructura refractària a aquelles experiències “inútils” amb poc interès crematístic. Malauradament, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega és un oasi que no s’estén, però que tampoc s’adotzena.
A la Fira d’enguany (del 5 al 8 de setembre) ens hi hem passejat per a mirar d’esbrinar què vol dir dur les arts escèniques al carrer, en què consisteix ocupar l’espai públic per a fer-hi teatre, circ, dansa… A què es refereixen Aida Pallarès i Manel Pérez quan escriuen que El carrer és nostre a la seva investigació sobre les arts de carrer publicada a Raig Verd el 2017? Comencem l’itinerari amb la intenció d’entreveure com es reflecteix tot aquest garbuix d’idees en les propostes programades els passats dies a la capital de l’Urgell.
A la plaça de les Nacions, a tocar de l’estació d’autobusos, el duo basc Larutan, format per la coreògrafa María Andrés i Denis Martínez ballen Out of the blue amb moviments precisos i expansius que celebren la possibilitat de la dansa a l’aire lliure, i de la trobada a l’aire lliure, de la trobada atzarosa de dos cossos que a poc a poc aconsegueixen establir comunicació a través de moviments sincronitzats i del contacte físic que abandonen els gestos maquinals, fins a l’acceptació de la necessitat ineludible d’ocupar-se de l’altre, i d fer-ho sota el cel blau, en plaça pública.
Quim Bigas ens rep a l’entrada de la placeta del poble just abans de presentar-nos el seu aplaudidíssim ‘La llista’, una llista de llistes possibles de testimonis escrits en paperets amagats a les escletxes de les roques antigues del poble, de la sensibilitat de Quim Bigas i la seva dansa decidida a envair l’espai íntim de l’espectador
El sol no ens esclafa aquest cop a Tàrrega, i mentre esperem que comenci El gran final de Bucraá Circus a la plaça Major, els crits de “cul a terra!” dirigits pel públic de les últimes files a qui ha decidit no asseure’s, em fan pensar en l’acte gens innocent d’asseure’s a terra, sense la intermediació de la cadira. Els Bucraá són una parella de pallassos (un carablanca i un august) amb seriosos problemes amb els objectes del seu entorn i amb la vida, per tant. La solució, clàssica, és acabar comportar-se com un objecte, a fusionar-s’hi. Durant els últims minuts de l’espectacle, assistim a la preparació de la catapulta que farà volar un pastís per sobre la plaça fins a estavellar-se a la cara no prou blanca de l’August, i mentre el pastís sobrevola Tàrrega, m’assalta una primera sospita: quan el teatre ocupa el carrer, no només fa que passin coses, sinó que fa que en deixin de passar. Les arts al carrer impedeixen que passin coses. L’esclat del pastís, les rialles i els aplaudiments fan que aixequi el cul de terra, que volia veure coses de l’Off també, però seguiré pensant-t’hi.
Un autocar ve a buscar-nos als afores de la ciutat per dur-nos a la Figuerosa (nucli situat a uns 7 quilòmetres de la ciutat). Mirades de complicitat entre els viatgers que em recorden que sobre el teatre, vint-i-cinc segles després del seu naixement, encara hi gravita el núvol de la clandestinitat. El teatre, com tots els sabers “inútils” han de viure als marges, i la Figuerosa és absolutament al marge. Quim Bigas ens rep a l’entrada de la placeta del poble just abans de presentar-nos el seu aplaudidíssim La llista, una llista de llistes possibles de testimonis escrits en paperets amagats a les escletxes de les roques antigues del poble, de la sensibilitat de Quim Bigas i la seva dansa decidida a envair l’espai íntim de l’espectador, a ocupar el terra, les parets, les cadires, els balcons i els terrats de la plaça. Segona pista: conquerir espais és conquerir-los del tot, no a mitges. El teatre com a invasió i com a llançadora, no com a refugi.
A l’autocar de tornada, aquella sensació d’haver assistit a quelcom especial, a un moment d’apoderament col·lectiu. L’Off continua omplint les cantonades i passant els barrets… Ep! Pista número 3: el teatre és un ofici, i a Tàrrega hi veiem gent treballant. Posem de nou el cul a terra a la plaça dels Àlbers per veure [kórps], la coreografia de Miquel Barcelona que podrà veure’s el 2020 a la Sala Hiroshima de Barcelona. Una peça fonamentada en la repetició entesa com a ritme vital, construït amb cançons populars que remeten a la infantesa, a l’arrelament a un espai de memòria que hem de preservar. És de nit. i en aquest cas, és la llum dels focus i és el so qui omple la placeta fins a fer-la seva i nostra. Els cossos entrellaçats dels membres de la companyia de Barcelona disparen una nova pista: 4. I si l’aliatge, la barreja, les connexions són imprescindibles per a què el carrer sigui nostre?
Em distrec a les firetes i he de córrer per a no fer tard a Así bailan las putas, dirigida per Pau Roca a partir del llibre M’estimes i em times, de Júlia Bertran, que també coprotagonitza l’obra. El poliesportiu municipal sense porteries ni cistelles, sense cridòria testosterònica, que ha estat substituïda per dues dones que miraran de posar contra les cordes les conviccions anquilosades d’algú, per començar a esquerdar una idea de món imposada: la dels homes blancs i heterosexuals. La Bertran ens explica la història de les bruixes catalanes a l’Edat Mitjana i, és clar, entenc que és la següent pista: 5. No sé si la màgia, però l’encantament i el seu poder de seducció han de tenir alguna cosa a veure amb la meva cerca. Com a fi de festa de l’espectacle, el públic ocupa l’escenari i balla. Les artistes ens conviden a abandonar el nostre lloc i a ocupar el seu, a trepitjar-lo, a habitar-lo.
Camino Tàrrega amb la il·lusió que per fi albiro evidències que m’ajudaran a treure l’entrellat de tot plegat mentre miro el calendari de l’endemà i… oh!, començo amb l’espectacle 1 + 1 + 1, i de seguida em ve al cap allò que explica Joan Ollé que en teatre 1 + 1 + 1 no és igual a tres, sinó a 1. És un bon presagi, anem pel bon camí.
Bérubé, Laliberté & Roland caminen Tàrrega, caminen per Tàrrega, des de la plaça del Carme fins a tocar de la Plaça Major, i tots caminem amb ells. Caminen endavant, ara reculen, i comencen les acrobàcies amb intenció d’avançar o de retrocedir, de desplaçar-se en qualsevol cas
Bérubé, Laliberté & Roland caminen Tàrrega, caminen per Tàrrega, des de la plaça del Carme fins a tocar de la plaça Major, i tots caminem amb ells. Caminen endavant, ara reculen, i comencen les acrobàcies amb intenció d’avançar o de retrocedir, de desplaçar-se en qualsevol cas. Penso en aquell moment en què aprenem a caminar i ens adonem que no ens queda altre remei que anar a algun lloc. Contra la paret de l’església de Santa Maria ofereixen un tractat de maneres de caminar, de viure en moviment, de deixar petjada… 6. Potser les arts de carrer han de deixar petjada, física també, com aquell paper mullat que Quim Bigas llança contra la paret de la placeta de La Figuerosa. Efectivament 1 + 1 + 1 és igual a 1, una altra vegada les connexions, la solidaritat. Tres minuts d’aplaudiment i, novament, aquella sensació d’haver compartit alguna cosa especial, d’haver estat encantat, com les bruixes de la Júlia Beltran i el vol del pastís de nata.
Prenc una canya a l’Ateneu abans de posar el cul al terra de la plaça del Carme per veure Paparazzi, de Paral·lel Ensamble i miro de visualitzar com deu ser l’Ateneu de Tàrrega qualsevol altre diumenge de l’any, com deuen viure els targarins l’ocupació més enllà del rendiment turístic-cultural. Però, unes proves de micro des de la plaça m’alerten que ja és l’hora. Paparazzi es basa en un programa de ràdio dels 80 que homenatjava la versió radiofònica que Orson Welles havia fet als anys 30 de La guerra dels mons, d’H. G. Wells. Reapareix la idea de conquesta, i la idea de Paral·lel Ensamble és la més agosarada de totes: fer un programa de ràdio amb enviats especial per tot Tàrrega que hauran de copsar-ne l’ambient i fer present l’obra arreu. Quina millor manera d’ocupar la ciutat? El so, de nou, permet traslladar l’experiència teatral lluny de l’escenari i, alhora, de portar a l’escenari el què està passant a altres indrets. Un dels actors, el locutor del programa de ràdio, parla de versemblança, de ficció, de realitat… Com és que no hi havia pensat fins ara? És real això d’aquests dies? És versemblant, sí, però… i demà, què?
Camino capcot cap a l’estació d’autobusos, cansat. A l’escenari de la plaça de les Nacions Kernel Dance Theater presenten Give me protein. Els ballarins corren sense rumb fix; un salta a corda sense descans, i l’eco de les trepitjades de tots tres ressona amb força, tant de bo que fins la Fira de l’any vinent.
Rodrigo García diu que el teatre contemporani hauria de ser-ho tot, fins i tot el carrer. Ésser el carrer. És un bon propòsit per a les arts escèniques els anys vinents. Tàrrega és imprescindible perquè tots siguem carrer, perquè aquesta és l’única manera d’ocupar-lo. A Tàrrega els creadors, les actrius, els actors, les ballarines, les cantants… han ocupat l’espai públic a força de lluitar per a no passar per la vida com una sargantana per la paret, a còpia d’explicar-nos que les arts escèniques són ocupar-nos dels altres, tenir-ne cura. A la Fira el carrer és nostre, no cal reivindicar-lo. No el reivindiquem més, visquem-lo.
