Proposo afegir una nova data al nostre calendari de celebracions i diades importants. Hauria de ser cap al mes d’agost, ja que la tradició marca que durant aquest mes els batlles dels pobles a la vora de la frontera s’han de trobar per verificar que aquesta no s’ha mogut ni un pèl. És així des del Tractat dels Pirineus: el manteniment de la frontera pirenaica ha de ser compartida pels dos estats, el francès i l’espanyol, i se n’han d’ocupar els governs locals fronterers. Des de fa tres segles, doncs, les administracions municipals d’un costat i l’altre de la línia es reuneixen per escenificar i reconduir el Tractat, signant acords sobre el passatge del bestiar o sobre la utilització de l’aigua. A casa nostra, recentment, els batlles de Portbou i Cervera, els de Sant Llorenç de Cerdans i Maçanet de Cabrenys, els de Camprodon i Prats de Molló, els d’Enveig, Palau de Cerdanya, Lles i Puigcerdà han instaurat, a més, el costum de trobar-se al voltant de les fites que marquen el límit, observar que no s’hagin mogut ni caigut… i després anar-se’n a prendre l’aperitiu junts. Escenes com aquesta es repeteixen al llarg dels Pirineus, siguin bascos, occitans o catalans.
Són moltes les fites de pedra que s’han de verificar al llarg de la serralada. Concretament 602, amb els nombres ben marcats als mollons o directament a sobre d’una roca. La primera de les fites se situa a la vora del Bidasoa, a Biscaia, i l’última la trobem a la Cova Foradada, a Cervera de la Marenda, en un lloc de difícil accés. D’aquestes, una vintena de bogues marquen la ferida que distancia Catalunya Nord del seu sud, dibuixant una línia que separa administrativament l’Alt Empordà del Rosselló, El Vallespir del Ripollès i talla la Cerdanya en dos.
El país dels “droits de l’homme” ens recorda així, 80 anys després de la Retirada, que continua sense voler acollir refugiats. I ho barreja tot. Com si fossin els mateixos els que entren a Bataclan i els que s’escapen d’una guerra
Ara, damunt, hem de comptar cinc fites més només a Catalunya Nord. Cinc blocs de ciment que l’Estat francès ha instal·lat aquest hivern a cinc colls de muntanya per tal d’impedir el passatge de cotxes i persones. Emmarca aquesta acció – tot fent un amalgama que fa feredat – dins de la lluita contra el terrorisme i la immigració. El país dels “droits de l’homme” ens recorda així, 80 anys després de la Retirada, que continua sense voler acollir refugiats. I ho barreja tot. Com si fossin els mateixos els que entren a Bataclan i els que s’escapen d’una guerra. Com si els terroristes sempre vinguessin del sud i mai de fronteres endins, de qualsevol barri de la perifèria de qualsevol ciutat.
Ens han tallat cinc camins que reunien famílies i veïns, que permetien d’anar a prendre un cafè al sud, a comprar al mercat o tot simplement a passejar. A vegades no eren els camins més curts, però en moments de forta presència turística, o de talls de carretera, eren camins molt útils. Han separat encara més Enveig de Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans de Maçanet de Cabrenys, Les Illes de l’Agullana, Banyuls d’Espolla. Com si la frontera estatal no fos ja un dolor de segles, ara hem de fer front a un bloqueig físic fet de formigó armat.
Ens han tallat cinc camins que reunien famílies i veïns, que permetien d’anar a prendre un cafè al sud, a comprar al mercat o tot simplement a passejar
Però l’enginy català no té aturador. “Cita al coll de Banyuls per dinar junts. Tal dia. Tal hora. Passa-ho”. Iniciatives espontànies que busquen reivindicar que les muntanyes no separen, sinó que agermanen. Que les fronteres són més mentals que una altra cosa. I que dins de l’Espai Schengen els murs no tenen legitimitat. Ni tan sols en època COVID. Mentre escric aquest text la gent està pujant. Una petita excursió de diumenge –la primera de cinc, diuen– per tal de cantar L’estaca, potser ballar una sardana i compartir un esmorzar. A veure, si els batlles d’un costat i de l’altre ja ho fan, per què no podem anar nosaltres a verificar que la frontera continua al seu lloc i que les noves fites fan la seva tasca? Proposo a més que algú les marqui bé amb el número que els pertoca, amb martell i cisell, que hi afegim la tradicional creu pròpia de totes les bogues del Pirineu. I que les decorem amb relleus. Podríem, així, portar-nos a casa un record d’aquest nou mur de la vergonya i utilitzar-lo com a pitjapapers. A força de pujar, potser un dia, segur que tomba, tomba, tomba.
