En els dos marges del riu Éssera i limitant amb les cadenes muntanyoses de la Vall d’Aran i de l’Alta Garona, a l’Estat francès, la vall de Benasc (Benàs en patuès) reuneix gran part dels pics de tres mil metres d’altitud del Pirineu aragonès. Entre ells, destaquen el Perdiguero, el Posets i l’Aneto, cúspide dels Pirineus amb 3.404 metres. Al voltant d’aquests gegants, es conforma un paisatge alpí únic. Glaceres, llacs, estanys, rius que baixen per escarpats barrancs, praderes, boscos i valls d’una impressionant bellesa geològica, on habiten espècies de flora i fauna d’alt valor ecològic.
La Ribagorça, comarca a la qual pertany Benasc, és l’única del Pirineu sense un túnel o accés directe a l’Estat francès. L’aïllament geogràfic, sumat a altres particularitats històriques, li ha atorgat el sobrenom de la vall amagada i ha esdevingut un territori freqüentat per muntanyencs i alpinistes d’arreu del món –molts d’ells catalans–, que s’aventuren en els seus paratges. Filològicament, Benasc també és un lloc de trobada entre l’aragonès i el català, fet que fa que el territori compti amb una “parla de transició”, coneguda com a benasquès o patuès que empren unes dues mil persones.
Les darreres dècades, sectors com la construcció o els serveis del turisme al voltant de les pistes d’esquí de Cerler han adquirit centralitat a la vall i han desbancat activitats històriques com la ramaderia
Les darreres dècades, sectors com la construcció o els serveis del turisme al voltant de les pistes d’esquí de Cerler han adquirit centralitat a la vall i han desbancat activitats històriques com la ramaderia. L’estacionalitat laboral o problemes d’accés a l’habitatge per l’encariment de preus han estat alguns dels seus efectes. Segons dades oficials, Benasc és el segon municipi de l’estat amb major percentatge de segones residències (35% del total) i el municipi amb més allotjaments turístics d’Aragó, només superat per Saragossa.
Lluny de propostes per a resoldre aquestes problemàtiques, el neguit s’ha accentuat amb la reactivació per part de l’Ajuntament d’un vell projecte de telecabina per unir Benasc amb l’estació d’esquí Aramón-Cerler, ubicada a 1.500 metres d’altitud. Una proposta polèmica pel seu impacte ambiental i pel context pirinenc de recessió i per l’absència de neu. Però també perquè va associada a una gran operació immobiliària, amb la projecció de tres mil nous habitatges -en tipologia d’habitatge lliure- en els terrenys al voltant del punt de sortida i d’arribada del telecabina.
Telecabines que transporten pelotazos
El telecabina entre Benasc i Cerler travessarà dos quilòmetres per sortejar un desnivell de 368 metres de bosc i estarà sostinguda sobre 14 pilones. El projecte contempla la inversió de 16 milions d’euros provinents dels Fons Next Generation per al turisme sostenible.
“Aquest és un projecte de l’any 2010 que ha sortit dues vegades a concurs, per ruïnós, pels alts costos anuals de manteniment, perquè no se sap qui el gestionaria, ni si tindrà ús en un context en què cada cop hi ha menys neu i on l’esquí té data de caducitat”. Ho explica Paco Iturbe, membre de la Plataforma en Defensa de las Montañas de Aragón (PDMA), un col·lectiu que aplega membres de Ecologistas en Acción i de lluites històriques de defensa del territori a Aragó com els Ecofontaneros. Els darrers anys, la PDMA ha impulsat diferents campanyes per aturar projectes amb fort impacte ambiental al territori. Una d’elles, el bloqueig al telecadira que havia d’unir Astún i Formigal per la Canal Roya, defensa que es declari la zona de protecció del Parc Natural Anayet-Partacua. O bé denunciant el pla urbanístic a la vall de Castanesa, en l’expansió de l’estació de Cerler cap al vessant de Catalunya.
Iturbe afegeix context: “Amb els fons postcovid europeus i diners públics que estan arribant, polítics i constructores han vist la seva oportunitat. Els queda poc temps d’esquí i han d’aprofitar l’última empenta per a fer pelotazos urbanístics. Per això apareixen projectes de telecadira com aquest, que en realitat són operacions immobiliàries per a desencallar projectes urbanístics i especulatius”.
Javi, de l’associació SOS Ribagorza, explica l’operació: “L’Ajuntament ha empès l’interès urbanístic dels terrenys al voltant de la de sortida del telecabina a Benasc i ja s’han projectat fins a mil nous habitatges. També han apujat un 40% els preus dels habitatges de nova construcció dels voltants. Molts propietaris dels terrenys no tenen capacitat econòmica per assumir els costos d’urbanització i es veuran obligats a vendre’ls a grans empreses com el grup Costa”.
“Amb els fons postcovid europeus i diners públics que estan arribant, polítics i constructores han vist la seva oportunitat. Els queda poc temps d’esquí i han d’aprofitar l’última empenta per a fer pelotazos urbanístics”, explica Paco Iturbe de la Plataforma en Defensa de las Montañas de Aragón (PDMA)
Pel que fa al punt d’arribada del telecadira, el poble de Cerler, “Aramón vol reactivar un vell pla urbanístic que va quedar aturat en la bombolla immobiliària i en què es projecten fins a 2.200 habitatges”. Aramón es va crear al voltant dels anys 2000 per a rescatar i gestionar les pistes d’esquí deficitàries o en fallida com Cerler, Panticosa i Formigal. “És una gran empresa privada formada per Ibercaja, el govern d’Aragó i famílies destacades com els Yarza o els Santa Cruz, que controlen estacions d’esquí i mitjans de comunicació com l’Heraldo, els informatius de Aragón TV o SerPirineos” explica Iturbe. “Els seus dirigents volen reproduir el model de construcció que hi ha als llocs de sol i platja i si allà tenen grans urbanitzacions a peu de platja, doncs aquí a peu de pista”, afegeix.
L’impacte del Plan Pirineos
Mitjançant una campanya de recaptació de fons, SOS Ribagorza ha aconseguit els diners per oposar-se judicialment al projecte. Defensen que el telecabina no té cap repercussió positiva per al conjunt de la població i denuncien nombroses pràctiques irregulars per part del consistori. “L’Ajuntament ha falsejat la declaració d’impacte ambiental del projecte, ja que les catorze pilones han d’anar pel mig del bosc de la Mosquera i no han dit com es farà això. Tampoc disposa d’un pla d’evacuació. A més, en el tram de Benasc, surt d’una zona inundable de flux preferent, impossible segons la llei”, expliquen.
Les amenaces al territori pirenaic s’han reactivat amb l’arribada dels fons europeus Next Generation per al turisme sostenible, assignats pel Ministeri d’Indústria l’any 2022, i en gran part canalitzats a través del Plan Pirineos: un pla amb inversions milionàries impulsat per l’anterior president autonòmic, Javier Lambán (PSOE), i recollit per l’actual coalició de govern PP-Vox-PAR, que pretén dinamitzar el sector turístic en municipis pròxims a les estacions d’esquí. Entre aquests projectes destaquen un camp de golf a Panticosa, grans aparcaments a Sallent de Gállego i Formigal, la instal·lació de fins a sis-cents canons de neu en diverses estacions o els tres projectes de telecabines per unir estacions d’esquí.
L’actual coalició de govern PP-Vox-PAR pretén dinamitzar el sector turístic en municipis pròxims a les estacions d’esquí amb projectes com un camp de golf a Panticosa, grans aparcaments a Sallent de Gállego i Formigal o els projectes de tres telecabines per unir estacions d’esquí
Iturbe es mostra molt crític amb aquest model. “Els diners públics que van a les estacions d’esquí van directament als seus propietaris. El que arriba als habitants és escàs. Tan sols treballs precaris, de temporada i totalment depenent de si hi ha més o menys neu, que genera temporers amb salaris baixos que no poden pagar un habitatge, i per això molts viuen en caravanes”.
En tot aquest context, cal afegir les advertències de la comunitat científica sobre la recessió de les glaceres dels Pirineus –a Benasc n’hi ha tretze– i la reducció de les masses de neu. Fa poc, l’informe del programa Copernicus assenyalava com alguns models climàtics per al període 2030-2050 apunten que podrien no haver-hi estacions d’esquí fiables en condicions naturals de neu al Pirineu, i que tan sols 24 estacions d’esquí dels Alps podrien mantenir el seu funcionament amb la producció de neu artificial.
Alternatives econòmiques al totxo i a les pistes d’esquí
“Aragó és un territori molt caciquil, amb set famílies poderoses que ho controlen tot, també grups mediàtics, hotelers i de la construcció. Per això, aquesta economia centrada en el turisme ha sigut un xantatge a la població, que ha funcionat molt de temps i ha tingut suport local. Però les noves generacions ja no compren aquest model”, expliquen des de Vivienda digna.
Col·lectius com aquest representen aquestes noves fornades. El mes d’octubre van mobilitzar dues-centes persones als carrers de Benasc. Aposten per la creació d’habitatge públic a les valls més afectades en contra de l’especulació immobiliària i com a forma de fixar població, sobretot de les treballadores. La seva portaveu explicava el següent: “El problema de l’habitatge no només afecta les persones que busquen una llar. També posa en risc el futur de la vall, atrapada en un model urbanístic que afavoreix el turisme a curt termini en lloc de fomentar una economia local resilient, amb una comunitat estable i respectuosa amb el medi ambient”.
Segons Javi, “cada cap de setmana, es venen entre sis mil i vuit mil forfets a les pistes”. “Hi ve molta gent de pas, que es deixa diners, però que no arriben a la població. És un model turístic que genera desigualtat, i per això la gent que vivim a la vall molestem, perquè només es vol fer negoci”, afegeix.
Per això, SOS Ribagorza i la PDAM coincideixen a criticar que els diners del telecabina no es destinin a la millora de serveis públics, com un sistema d’autobusos elèctrics per unir municipis o la millora de la carretera i dels subministraments de Cerler. I, sobretot, reivindiquen les alternatives socioeconòmiques que es podrien desenvolupar a l’Alt Aragó, tot respectant les particularitats de cada vall. “Defensar el Pirineu és defensar iniciatives laborals i econòmiques, que ajudin a fixar i consolidar població, a fomentar comunitat i teixit local”, explica Javi.
Així mateix, l’impuls de la ramaderia extensiva, de les activitats tradicionals i dels projectes d’artesania estan sobre la taula. També la diversificació i desestacionalització del turisme, en el seu vessant esportiu —amb rutes de bicicleta de muntanya— o del turisme termal, amb la recuperació dels Banys de Benasc, “que permetin viure a la gent tot l’any i no com a treballadores temporals” conclou.
