Fugir de les pantalles

Submergits en avenços tecnològics i informàtics, les anàlisis al voltant de la societat digital acaben en un debat reduït al soroll apocalíptic o bé en la integració en la quotidianitat. Un discurs majoritari aposta per una reforma d’infraestructures i xarxes digitals. Treure el descaragolador, obrir el hardware, reprogramar circuits i scripts, sumar-se a plataformes col·laboratives i descentralitzades, xarxes socials basades en procomuns, regulació d’internet…

Més enllà de postures antidesenvolupistes, la crítica a l’ús generalitzat d’internet i la nova societat informàtica no té gairebé centralitat o és ridiculitzada. És percebuda com en el seu dia ho van ser les oposicions a l’electrificació, el ferrocarril o la massificació de l’automòbil; fenòmens imparables, irreversibles, que s’imposen a les societats, que no poden fer res més que saludar el progrés inevitable. Un automatisme.

Però com ens afecta la creença en les propietats beneficioses d’internet i les noves tecnologies a l’hora de debatre sobre el treball, la pedagogia, la crisi socioecològica o l’ús i abús dels dispositius informàtics? Podem apagar el telèfon, l’ordinador, tancar les xarxes socials i enfrontar-nos a la temuda exclusió social i laboral? És possible abandonar unes tecnologies que ens fascinen i ens fan dependents al mateix temps, en una mena de submissió voluntària, on tothom és conscient de tot, però ningú pot escapar?

De les xarxes comunitàries a les xarxes virtuals

“Per primera vegada a la història de la tecnologia, un objecte ha colonitzat completament el nostre espai vital i interfereix a totes les nostres activitats quotidianes. L’smartphone és l’instrument definitiu per satisfer tots els usos imaginables”. Ho explica Sergio Legaz a Sal de la máquina (Libros en acción, 2017), un llibre de socioajuda que dona eines per trencar amb la dependència digital. “La màquina pretén saturar tots els espais en blanc amb continguts multimèdia per a evitar que la ment humana tingui la més mínima possibilitat de descans”, critica.

“La gent ho veu com una debilitat individual, però és una addicció massiva que afecta el gruix de la població”, afirma Na Pai

“El jo virtual i el jo real habiten el mateix cos i lluiten per prendre el control d’aquest cos” explica Na Pai –pseudònim darrere del llibre La nostra atenció ha estat raptada (Tigre de paper, 2021). “La gent ho veu com una debilitat individual, però és una addicció massiva que afecta el gruix de la població. És un problema social i polític; jocs, Instagram, vídeos, Twitter… Cadascú està enganxat a diferents expressions de les xarxes i costa veure que patim el mateix: la nostra atenció és explotada sense escrúpols per les empreses més poderoses del món”.

Tant Na Pai com Geert Lovink a Tristes por diseño (Editorial Consonni, 2018) analitzen com les grans indústries han concebut el disseny de tecnologies i xarxes socials per explotar els nostres estats anímics. Sean Parker, president fundador de Facebook, va exposar que la plataforma funciona “gràcies a l’addicció per disseny, un bucle de retroalimentació basat en la validació social”. O Nir Eyal, assessor d’empreses de Silicon Valley: “L’avorriment, el narcisisme, la soledat, la frustració, la confusió i la indecisió provoquen una sensació d’irritació i dolor i una acció quasi instantània i irreflexiva per mitigar aquest sentiment negatiu”. I apunta que aquesta vulnerabilitat psicològica és una oportunitat de mercat per als fabricants de dispositius i aplicacions, que ofereixen productes multimèdia de fàcil accés per mantenir els usuaris enganxats, “assegurant-se que els m’agrada arribin a l’usuari quan se sent més vulnerable, necessita aprovació o simplement s’avorreix”.

Legaz apuntala: “D’aquesta manera, l’individu sosté cada cop més la noció de si mateix sobre els fràgils filferros de les xarxes socials virtuals comercials, en lloc de fer-ho sobre les clàssiques xarxes de vincles humans, configurades per la família, el barri o els diferents grups d’afinitat en un entorn real”.

Un manifest contra la ‘doctrina del xoc’ digital

Cada cop més veus s’alcen contra l’imperi de la digitalització de la vida. Així es desprèn d’un manifest recent del col·lectiu Écran total i del Grup d’Investigació Transdisciplinar sobre Transicions Socioecològiques (GinTRANS2). Un text signat per 300 pensadors i col·lectius on proposen un boicot massiu a les aplicacions de telefonia mòbil que, sota la premissa de lluitar contra la COVID-19, suposen el monitoratge generalitzat de la població.

“Parlem d’una doctrina del xoc digital; la crisi sanitària ha sigut l’oportunitat perfecta per reforçar la nostra dependència de les eines informàtiques i desenvolupar projectes econòmics i polítics prèviament existents: docència virtual, teletreball massiu, salut digital, Internet de les coses, robotització, supressió dels diners en metàl·lic i substitució pels diners virtuals, promoció del 5G, ciutat intel·ligent…”. Un discurs similar és el del Grup Marcuse en La libertad en coma (Ediciones el Salmón, 2018). Basant-se en el context de l’Estat francès, s’oposen a propostes del govern com les targetes i xips RFID –dispositius integrats dins la pell que contenen tota la informació bancària, sanitària i social del ciutadà–, a les màquines de biometria a escoles i presons, a la informatització de les aules…

“Hem de considerar cervells i cossos com una Zona a Defensar”, diu el grup Marcuse al llibre ‘La libertad en coma’

“Aquests projectes no cauen del cel, no són expressió de cap necessitat històrica o natural. Són projectes socials i polítics i, per tant, podem qüestionar-los i oposar-nos-hi. La informatització és un macroprojecte essencial per a la dinàmica del capital. Per això hem de començar a considerar els nostres cervells i cossos com una ZAD (Zona a Defensar), per a defensar-los de les pantalles, les ones i els gegants de la xarxa”, asseveren.

Tallers i formacions per a la gent jove

A Catalunya, l’associació Educació per a l’Acció Crítica (EdPAC) s’ha especialitzat en la tasca educativa en els àmbits de drogues, consum crític i pantalles. En aquest darrer, hi destaquen els tallers destinats a joves i referents adults, en els quals es recreen situacions quotidianes per treure-hi una visió crítica i prevenir riscos i mals usos. Mitjançant el teatre, aborden les relacions, el consum o les tecnologies actuals de comunicació “i com aquestes faciliten les relacions abusives entre el jovent en general i en el marc de les relacions sexoafectives en particular”. En el seu programa destaquen que “darrere de l’ús de les pantalles i dels seus aplicatius hi ha estratègies amagades que fomenten el consumisme, un ús amb un patró de dependència, la nostra pressió perquè d’altres també en tinguin
i el seu impacte indesitjable en les persones i el medi ambient”.

 

Per Na Pai, “les xarxes són una peça més de la societat en què vivim: són una forma de sobreviure dins d’aquest sistema, per connectar amb la gent que tenim tan fragmentada”. I en aquest sentit, el col·lectiu francès Oblomoff apunta: “Cal construir pacientment uns entorns de vida i unes comunitats a on no participi la gran indústria i en les que hi hagi noves relacions humanes al marge d’ella. Generar una vida diferent de la que emana de la visió industrial, cibernètica i empresarial que domina la nostra època. Compartim un món de trobar-se, estimar-se o entrar en conflicte mirant-se directament als ulls”.

Lovink reivindica la reapropiació de l’avorriment, la intimitat i la tristesa com una primera etapa per a superar el nihilisme de les plataformes i l’addicció en línia. Perquè, parafrasejant el periodista Noah Smith, “fa quinze anys, internet era una manera d’escapar del món real. Ara, el món real és una escapatòria d’internet”.

---

Imaginar un món sense mòbils