D’un temps ençà, l’hidrogen despunta com a protagonista indiscutible en les converses europees sobre la transició energètica. Amb l’objectiu declarat de reduir la dependència del gas natural rus, s’hi posen moltes expectatives i les narratives institucionals sobre el futur d’aquest nou generador energètic no escatimen optimisme. Malgrat la previsió d’un mercat global que beneficiarà tant als països productors com als consumidors, tots els moviments que fins ara s’han fet apunten a repetir la història d’un Sud Global subministrant recursos al Nord Global a canvi de promeses d’inversions, ocupació i tecnologia.
Namíbia, hidròlisi al desert
Amb 15.000 veïnes, Lüderitz, a primera vista, és una localitat tranquil·la al cor del desert namibià, entre la sorra i les ones de l’oceà Atlàntic. Les empremtes de l’explorador i empresari Adolf Lüderitz, que va adquirir aquest territori en 1883, es manifesten a través de l’arquitectura, una reminiscència de ciutats bavareses amb un toc teutònic. En novembre del 2021 un consorci d’empreses sud-africanes i alemanyes, Hypen Hydrogen Energy, va guanyar la licitació per transformar aquesta part de Namíbia en una de les majors zones productives d’hidrogen verd del món. El projecte preveu la construcció d’instal·lacions en terrenys que formen part del parc nacional de Tsau Khaeb, a poca distància de la costa, que haurien d’estar ben connectades amb Lüderitz, una ubicació estratègica entre les rutes marítimes i els corredors terrestres de l’Àfrica austral. El cor del projecte resideix en la transformació de la ciutat en un centre energètic, impulsat per una central elèctrica de 5 gigawatts que utilitzaria principalment energia eòlica i solar. Hypen Hydrogen Energy és fruit de la fusió entre les empreses Enertrag i Nicholas Holdings Limited. La primera és una companyia d’origen alemany del sector de l’energia renovable, mentre que la segona, registrada a les illes Verges Britàniques, és el braç financer d’aquesta associació; el seu home fort és l’inversor sud-africà Brian Myerson. Aquesta iniciativa ha de representar una transformació radical per a Lüderitz, amb promeses de generació de 3 gigawatts a través de l’electròlisi i la producció anual de 300.000 tones d’hidrogen verd. Però el projecte planteja interrogants sobre la participació de la comunitat i l’impacte en la indústria pesquera, element essencial en l’economia de la localitat.
La gran quantitat d’aigua que fa falta per generar hidrogen verd posa una pressió enorme sobre els recursos hídrics en zones àrides com Namíbia. Malgrat els intents dels sectors defensors de l’ús del gas diatòmic com a font energètica d’argumentar que es podran usar dessalinitzadores per a aprofitar l’aigua del mar, aquesta alternativa també té les seues complicacions. La dessalinització, a més de l’impacte que causa en els ecosistemes marins, allibera salmorra i altres substàncies tòxiques al mar, amb conseqüències per a la població local, especialment les dedicades a la pesca. Un altre gran obstacle per a la producció d’hidrogen és la necessitat de grans extensions per a la instal·lació de parcs solars i eòlics. Aquesta demanda territorial no només pot provocar la degradació d’hàbitats naturals, sinó també generar un impacte entre les comunitats que històricament han fet ús de les terres afectades.
El consorci Desertec 3.0, liderat per Alemanya, explora aliances per a convertir la regió del Sàhara en el primer productor mundial de “combustible descarbonitzat”
“La realitat és que, al marge del discurs esperançador sobre l’hidrogen verd, ens trobem davant d’una situació en què la implementació d’aquesta tecnologia pot tenir impactes significatius en el medi ambient i les dinàmiques locals”, afirma Tobias Kalt, investigador en el camp de l’Ecologia Política a la Universitat d’Hamburg. Tanmateix, cal destacar que l’hidrogen verd es vincula, en molts casos, als combustibles fòssils, plantejant qüestions de pes. El govern de Namíbia té la intenció d’adquirir un 24 % de participació en el projecte de la Hypen Hydrogen Energy i es planteja finançar-la, entre altres estratègies, amb l’explotació dels recursos de petroli i gas presents al seu territori, una aposta que comportaria nous efectes ambientals associats. “Malgrat els compromisos de descarbonització que s’havien pres per part de la UE, és evident que, en aquest context, l’hidrogen, com a solució, és pur greenwashing [rentada d’imatge verda]”, adverteix Elena Gerebizza, investigadora i activista de ReCommon, una organització que es dedica a promoure campanyes contra l’expansió dels combustibles fòssils i les infraestructures a gran escala.
Alemanya mira al desert
Fa temps que s’especula sobre el potencial del desert nord-africà del Sàhara per generar grans quantitats d’energia renovable, aprofitant el seu clima àrid i les àmplies extensions de terra no cultivable. L’any 2009, un consorci d’empreses i institucions financeres europees, encapçalades per Alemanya, va engegar Desertec, un projecte que buscava subministrar a Europa electricitat generada per parcs eòlics a la regió, tot argumentant que només una petita porció del desert podria abastir el 15 % de les necessitats elèctriques europees, mitjançant línies d’alta tensió per a la transmissió de corrent continu. No obstant això, l’esperança en Desertec es va desinflar davant les crítiques pels costos astronòmics del projecte i les seues connotacions neocolonials. Després d’un intent de revifar-lo amb la marca Desertec 2.0., amb més èmfasi en el mercat local d’energies renovables, el projecte ha acabat com a Desertec 3.0., amb l’objectiu de
satisfer la demanda europea d’hidrogen, sempre presentat com una alternativa “neta” als combustibles fòssils.
“La meua investigació al voltant de la transició energètica a la regió es va iniciar entre el 2014 i el 2015, i hi vaig identificar de seguida els patrons recurrents de desposseïment, espoli, acaparament de terres i privatització de projectes, fins i tot dins del marc de les energies renovables, amb iniciatives que van començar al Marroc i es van estendre cap a Tunísia”, relata Hamza Hamouchene, investigador i coordinador del programa per al Nord d’Àfrica del Transnational Institute (TNI). A principis de 2020, en plena pandèmia, la iniciativa Desertec va modificar el seu relat per centrar-lo en l’hidrogen verd i va situar-se al capdavant de la maniobra estratègica europea en aquest àmbit. Des de Berlín s’han contactat les autoritats del Marroc i d’Egipte per a projectar infraestructures de producció de “combustible descarbonitzat”, generat a partir d’energies renovables per a l’exportació a Europa i està explorant també altres països d’Àfrica i de l’Amèrica del Sud amb un potencial semblant, especialment idonis per a la producció del gas inodor. “La visió d’aquests projectes europeus al nord d’Àfrica persegueix el manteniment de les relacions basades en l’explotació i les lògiques neocolonials d’Europa vers la regió”, destaca Hamouchene. A més, la reconciliació diplomàtica d’Alemanya amb el Marroc també té la seua derivada geopolítica, i és que coincidint amb l’aterratge del projecte, el govern de Berlín ha retirat el seu suport històric a la independència del Sàhara Occidental.
Un altre exemple en aquest sentit és el de la central solar d’Ouarzazate, que va entrar en funcionament l’any 2016. Aquesta planta marroquina, que ocupa una extensió de 3.000 hectàrees, no ha contribuït al benestar de la població nadiua de pastores amazigues, ja agreujades d’inici perquè les seues terres van ser utilitzades sense el seu consentiment per instal·lar el parc solar. A més, el deute de 9.000 milions de dòlars relacionat amb préstecs del Banc Mundial, el Banc Europeu d’Inversions i d’altres grups financers que va fer possible la construcció és finançat amb avals del govern marroquí, la qual cosa suposa potencialment més deute públic en un país que ja està carregat d’obligacions financeres. El projecte, impulsat mitjançant una iniciativa publicoprivada ha registrat, des de la seua posada en marxa, un dèficit anual d’uns 80 milions d’euros, que es cobreix amb les arques públiques. Finalment, la planta d’Ouarzazate fa servir energia tèrmica concentrada (CSP), que requereix un ús extensiu d’aigua per refredar el sistema i netejar les plaques solars. Una aigua que arriba després de ser sostreta de l’ús potable i agrícola.
L’interés d’Alemanya per l’hidrogen verd s’estén per mitjà d’associacions estratègiques amb altres països europeus. Un projecte que destaca en aquesta línia és el corredor SouthH2, una colossal canonada d’hidrogen que abraçaria una extensió de 3.300 quilòmetres que unirien Algèria amb Itàlia, Àustria i, finalment, sòl alemany i els mercats de l’Europa central. Amb aquesta visió de futur, el corredor SouthH2 s’aprofitaria d’una xarxa de gestió sofisticada amb la participació de quatre operadores del gas fòssil: les companyies austríaques GCA i TAG, l’alemanya Bayernets i la italiana Snam. Aquesta aliança estratègica assegura que podria aprofitar més del 70 % de la xarxa de gasoductes ja existent. L’impacte de transportar l’hidrogen va més enllà del simple desplaçament de gas, perquè aquesta operació implicaria una triplicació de la potència energètica necessària. Segons una recerca de ReCommon, si considerem la substitució del gas per electricitat, les centrals elèctriques destinades a generar l’energia requerida per moure l’hidrogen, des d’Algèria a Itàlia, consumirien aproximadament uns 20 gigawatts d’energia renovable, xifra que representa quasi la totalitat de l’energia renovable actualment produïda a Itàlia.
La tirania del ‘coneixement’
Més enllà de les disparitats materials, la transició cap a l’hidrogen verd perpetua injustícies epistèmiques. La investigació científica fonamental i la recerca política sobre el clima i l’energia estan marcades per una infrarepresentació de les ciències socials i per pràctiques predominants de generació de coneixement en espais exclusius dominats principalment per comunitats del Nord Global. Aquestes geografies desiguals donen lloc a una manca de diversitat, excloent les perspectives de dones, persones del col·lectiu queer i veus acadèmiques del Sud Global, així com diverses cultures de producció de coneixement. Encara que la transició cap a aquest nou vector energètic es trobe en una fase inicial, les desigualtats cognoscitives ja es manifesten també en la generació de mapes que destaquen el potencial de producció d’hidrogen verd que se centren sobretot a identificar els països amb el potencial de producció a més baix cost, sense abordar altres impactes col·laterals. És una dinàmica que contribueix a una visió parcial i desigual de la recerca, amb un excés d’èmfasi en la tecnociència i una manca de crítica sobre les conseqüències socials, econòmiques i ambientals.
“Això no implica que la versió verda d’aquest gas haja de quedar exclosa com a element estratègic d’una evolució cap a energies més sostenibles, perquè seria enganyós prescindir-ne en una transició amb baixes emissions de carboni”, recalca Tobias Kalt. Tanmateix, si els països del Sud Global emergeixen com a destacats productors d’aquest vector energètic per a la transició europea, aquest canvi no pot ser observat de manera aïllada de les desigualtats globals, les històries colonials d’opressió antigues i noves i les jerarquies del coneixement. La recerca crítica sobre aquesta transició global és essencial per a prevenir la reproducció de desigualtats globals i desequilibris de poder, anticipar i evitar problemes i conflictes en la seua implementació, i obrir el camí cap a una transició globalment justa i socialment equitativa.
