Han passat més de 48 hores des que Hamàs va sortir de la seva gàbia de Gaza, llançant un atac sense precedents que va enxampar l’exèrcit israelià completament desprevingut. La infiltració de militants palestins a través de la tanca de separació, així com per mar i aire –ja descrit com el fracàs militar i d’intel·ligència més important d’Israel des de la Guerra del Yom Kippur de 1973– ha provocat la mort de més de 900 ciutadans israelians a causa d’atacs amb míssils i el segrest de dotzenes que han estat portats a Gaza.
Per a aquells de nosaltres que observem des de l’interior de l’assetjada Franja de Gaza, la situació ha estat ni més ni menys que aterridora. Poc després que comencés l’atac, Israel va declarar l’estat de guerra, iniciant un bombardeig implacable d’atacs aeris dirigits a una àmplia gamma d’ubicacions a través de la franja, incloent hospitals, espais públics i polígons residencials. El nombre de víctimes mortals a Gaza ja supera les 700, amb milers de ferits, i sembla inevitable que el pitjor estigui encara per arribar.
En moments de bombardeig israelià, tots ens abracem junts, agafant-nos les mans de manera estricta. Intentem ocultar la nostra por, vestint-nos amb una màscara de calma fins i tot quan els atacs s’acosten
Des que va aparèixer la notícia de l’atac per primera vegada el dissabte al matí, he viscut un malson juntament amb la meva dona, el nostre fill de dos anys Rafik, la meva germana i els nostres pares. En moments de bombardeig israelià, tots ens abracem junts, agafant-nos les mans de manera estricta. Intentem ocultar la nostra por, vestint-nos amb una màscara de calma fins i tot quan els atacs s’acosten. Les nostres pregàries, normalment tan fortes, ara se senten fràgils –un fort recordatori que no som capaços de protegir-nos.
Aquesta no és la nostra primera experiència amb les guerres israelianes a Gaza. El meu fill ho va experimentar l’any 2021 mentre encara era a l’úter de la seva mare. Els meus pares han suportat aquesta tragèdia des de 1967. He viscut cinc guerres en només dues dècades. Però la idea que podem normalitzar la por és una fal·làcia. Cada conflicte se sent com el primer, amb els nostres cors tremolant des del moment en què el primer atac aeri arriba fins que finalment s’anuncia un alto-el-foc.
Els palestins han fet sonar l’alarma, advertint que el bloqueig, l’empobriment persistent, les repetides agressions israelianes i la fragmentació de les seves comunitats acabarien provocant una explosió
Aquest nou atac dels grups de resistència a Gaza segueix a una sèrie d’intenses setmanes de violència de l’Estat israelià i dels colons en els territoris ocupats, que han exercit un paper rellevant en conduir-nos a la crisi actual. Els palestins han fet sonar l’alarma, advertint que el bloqueig, l’empobriment persistent, les repetides agressions israelianes i la fragmentació de les seves comunitats acabarien provocant una explosió. Els dirigents palestins i la resistència van escoltar les crides del poble a contraatacar les polítiques d’agressió d’Israel, per la qual cosa s’esperava una reacció.
El que ha sorprès la majoria dels palestins, tant a casa com a la diàspora, és l’escala i la intensitat d’aquest atac, ja que les autoritats israelianes continuen anunciant més noms dels morts mentre les operacions de resistència palestina estan en marxa al sud d’Israel.
Atrapats en una presó a l’aire lliure
La vida quotidiana a Gaza s’ha deteriorat ràpidament durant els últims setze anys de setge israelià. Avui en dia, aproximadament el 97% de l’aigua de la franja es considera insegura per beure; més de la meitat de la població viu sota el llindar de pobresa; el 80% de la població de la franja depèn de l’ajuda estrangera; i el futur de la majoria dels joves és incert, amb el 64% d’ells sense ocupació i els seus somnis i aspiracions sufocats per les limitacions del bloqueig.
La majoria dels palestins que resideixen a Gaza són refugiats que viuen en exili perpetu de les seves llars ancestrals, després de ser expulsats per les forces sionistes i israelianes a la Nakba del 1948
La majoria dels palestins que resideixen a Gaza són refugiats que viuen en exili perpetu de les seves llars ancestrals, després de ser expulsats per les forces sionistes i israelianes a la Nakba del 1948. El 2018 i el 2019, la demanda d’aixecar el setge i tornar a les seves cases va ressonar arreu del món quan desenes de milers de palestins van protestar a la tanca durant la Gran Marxa del Retorn. Israel va matar centenars de persones durant aquestes marxes i va infligir milers de ferits, atacant deliberadament a molts amb foc viu a les seves extremitats. Aquestes ferides, tant físiques com psicològiques, encara no s’han curat.
El món ha vist com vivim aquí, atrapats en aquesta presó a l’aire lliure, anhelant la llibertat. Hem suportat aquesta existència durant dècades, i malgrat això, ens hem aferrat a la nostra esperança i a la nostra determinació de resistir: si alguna vegada tinguéssim l’oportunitat, ho faríem.
El que Israel i gran part del món anomenen “calma” és la trista quietud que regna abans de la tempesta, abans que Gaza torni a caure en el caos. Aquesta anomenada calma és enganyosa perquè, en la nostra realitat, és qualsevol cosa menys pacífica. La “calma” és quan Gaza és bombardejada, mentre que pobles, barris i ciutats a través de la resta de les nostres terres ocupades són envaïdes, cases arrasades, periodistes afusellats, ambulàncies atacades, mesquites destrossades, col·legis gasejats amb lacrimògens i palestins massacrats.
Però aquesta façana de serenitat es trenca quan els palestins, empesos a l’abisme, finalment responen a la pressió implacable. El món pot veure’s commocionat, però per a nosaltres, és la culminació d’anys de patiment i desesperació. És el moment en què defensem la nostra pròpia existència i el nostre dret a viure pacíficament en llibertat.
Encara que és cert que els fracassos d’intel·ligència d’Israel van permetre a Hamàs atrapar-los desprevinguts, també és el resultat d’un fracàs de la imaginació, l’empatia i la decència bàsica. No s’entén que un poble no pugui suportar dècades d’ocupació de manera estoica i passiva.
Forçar a la gent a viure en una presó a l’aire lliure –un acte deliberat de mantenir a tota una població en un estat de vulnerabilitat constant– és en si mateix una forma de violència
És essencial reconèixer que el propi setge és una provocació. Forçar a la gent a viure en una presó a l’aire lliure –un acte deliberat de mantenir a tota una població en un estat de vulnerabilitat constant– és en si mateix una forma de violència. El que està impulsant l’escalada que estem presenciant ara és el fet que els palestins estem farts de viure en condicions constants d’ocupació i colonització. Aquestes són les qüestions que cal abordar perquè es produeixi una resolució significativa.
El dret a resistir
Israel porta més de set dècades lliurant una guerra contra el poble palestí a través de la neteja ètnica, l’ocupació, les polítiques d’apartheid i un brutal setge a Gaza. No obstant això, malgrat el seu poder militar summament superior, els últims esdeveniments han posat de manifest la fallida de la retòrica dels líders israelians i la seva incapacitat per a aconseguir la pau i la seguretat.
Molts dels quals actualment condemnen els atacs de Hamàs contra civils han estat extremadament silenciosos mentre Israel ha comès crims inqualificables contra el poble palestí
El que el món no entén és que el poble palestí té dret a utilitzar la resistència armada en la lluita per la llibertat i a defensar-se de l’agressió israeliana. De fet, molts dels quals actualment condemnen els atacs de Hamàs contra civils han estat extremadament silenciosos mentre Israel ha comès crims inqualificables contra el poble palestí, inclosa la imposició de càstigs col·lectius contra els residents de Gaza. Qualsevol anàlisi o comentari que no reconegui aquesta realitat no sols és buit, sinó també immoral i deshumanitzador.
En moments com aquest, és crucial tenir en compte les històries de lluita a Gaza –i al poble palestí en general– i ajudar a amplificar les nostres demandes de dignitat, ja que continuem suportant assalts inimaginables a la nostra existència en la cerca de justícia, pau i igualtat.
Des de fa anys, famílies de Gaza com la meva viuen amb la necessitat constant i inquietant de tenir les nostres pertinences empaquetades i preparades en tot moment, per si de cas hem de marxar amb només uns instants d’avís. Contenen els elements essencials per a la supervivència enmig del caos: medicaments, documents, carregadors de mòbil, pertinences personals i kits d’higiene. Tenir aquestes bosses llestes en tot moment reflecteix com la vida espantosa pot convertir-se en un instant a Gaza.
Ara, mentre escric aquestes paraules, la meva família i jo estem reunint precipitadament les nostres bosses d’emergència per sortir de la casa després que em diguin que el nostre veïnat està a punt de ser bombardejat. He viscut cinc guerres a Gaza, però mai he sentit tant d’horror ni he vist tanta destrucció.
*Article publicat originalment a ‘+972 Magazine, notícies i comentaris independents d’Israel-Palestina’.
