Gener de nou, però tan nou. El seu nom ve de Ianus, déu romà de les portes, quina cosa més bonica tenir un déu de les portes. Amb més déus d’objectes comuns, potser, ens adonaríem d’alguns plecs de vida encesa en la quotidianitat que ara ens passen desapercebuts, valoraríem més cada material que ens permet seguir i les mans que l’han fet. O potser no, què sé jo, que aquesta columna no va de béns materials, sinó de tot el contrari: del temps, immaterial matèria primera de vida. Perquè és gener i entre els regals que he rebut amb més il·lusió hi ha un calendari de poble, una agenda de bruixes, un temps per endavant.
El vaig rebre, el mes de gener, al Priorat. A una casa de vi, llibres i vida que ens resguardava del fred, amb porta a un paisatge que no era postal, sinó gerundi, branques d’ametller brodant el cel. La Roser rondinava, hores abans de cap d’any: “se m’ha mort l’homenet que arreglava els rellotges”, deia fent girar les agulles. Vam pensar en l’ofici de rellotger –quina cosa, ser un artesà dels segons, els minuts i les hores– i en altres oficis que ja no existeixen. Vam pensar en el passat llunyà i en el recent; adéu 2019. El present no el vam pensar, que no es deixa pensar, només es pot viure i així ho vam fer. El futur sí que el vam pensar, és l’únic que pots fer amb ell, que quan el vols viure ja és present. Coses estranyes que té el temps, que és polític o no és. Això ho saben bé al Priorat. Fa vint anys trigaven menys en arribar en tren a Barcelona que no pas ara. No és broma, és el temps, és la política, són les prioritats, és la vida que ens hem muntat. Podria muntar-se d’una altra manera, com l’organització del temps, i tant. Però anem fent, com si no hi haguessin altres maneres possibles. Com si els dies de la setmana, els mesos de l’any o les jornades laborals fossin tan naturals com la lluna i el sol, i no. I ja s’acaben les vacances i deixem aquestes terres i tornem als dilluns que duren fins divendres. I mirem l’horitzó esperant aquell cap de setmana, les properes vacances, aquell temps lliure que podrem esgarrapar. Ja ens ho hem dit altres cops, estranya forma d’organització social la de les sardines sense cap.
Coses estranyes té el temps, que és polític o no és. Això ho saben bé al Priorat. Fa vint anys trigaven menys en arribar en tren a Barcelona que no pas ara. No és broma, és el temps, és la política, són les prioritats, és la vida que ens hem muntat
I avui anem a petar a aquest dilluns molt dilluns, que ens diuen que és el dia més trist de l’any. Un psicòleg va fer una fórmula matemàtica amb els dies que han transcorregut des de la fi de les vacances de Nadal, els que falten per cobrar, els que arrosseguem sense haver posat en pràctica els propòsits del nou any i voilà: el tercer dilluns de gener és el dia més depriment de l’any. I aquest vent gèlid d’avui sembla voler-ho ratificar, però no ens deixem enganyar, que sabem que a l’hivern bé ha de fer fred i que la fórmula aquesta és una xorrada, que això del Blue Monday ho va pensar una agència de viatges com a part d’una campanya perquè t’alegris el dia comprant un vol, exemple que han seguit altres empreses després. El que és molt trist és pensar que el consumisme ens consolarà, acabarà amb aquesta tristor, amb aquesta falta de poder sobre les nostres vides, el nostre temps. No li diguis dilluns, digues-li capitalisme.
L’homenet que arreglava els rellotges de la Roser ja no hi és. Però tenim memòria, encara deu quedar algun rellotger, algú que recordi com s’ajusten les agulles i, en fer-ho, ens faci recordar, també, que el temps és a les nostres mans. Llegim que a Finlàndia aprovaran la setmana laboral de quatre hores, però després, ai, resulta que no. I que a Nova Zelanda sí que l’han instaurat, es veu, i tal empresa d’aquí i una altra de no sé on ja ho fan. Les notícies, per subratllar la bonança de la mesura, diuen que la productivitat de les empreses no se’n ressent. Això, sobretot salvaguardem o incrementem la productivitat, que no se’n ressenti… no hem entès res. Però som a temps d’entendre-ho. Tenim la memòria del rellotger, les nostres neurones, les nostres mans. Sona cada cop més la necessitat de racionalitzar l’organització del temps i es recull en nous acords de govern, pactes de ciutat… sol ser un primer pas (diuen, voldríem creure). I per sort, cada cop més ja no es parla de conciliació familiar, sinó directament de conciliació personal. Ara només falta esmentar els dos mons que cal conciliar, per fer visible el conflicte. Si alguna cosa s’ha de conciliar, sempre serà en relació amb una altra, però, ves, ens oblidem d’esmentar-la. I és que aquí hi ha un conflicte entre la feina i la vida, o més pròpiament entre aquest sistema econòmic i la vida. Ho escric com s’escriuen aquestes coses, com intentant obrir una porta.
