Fa uns anys vaig viatjar a l’Iran. Si la meva curiositat per la gent que hi vivia era màxima, la dels iranians que anava coneixent per mi no era més petita: no per mi exactament ni per d’on venia, sinó per la idea que jo podia tenir d’ells. Ells ja s’ho muntaven per accedir a internet. Tot i que al seu país, llavors (corria l’any 2003) era una cosa tan restringida com l’alcohol, amb unes quantes trampes i molt d’enginy se’n sortien per consumir-ne, de totes dues coses. Així doncs, ells sabien de la vida que dúiem aquí, que, tot sigui dit de pas, els devia semblar prou relaxada en comparació. El que els despertava una curiositat irreprimible era no tant saber com vivíem nosaltres sinó com pensàvem nosaltres que vivien ells. Una quantitat sorprenent de gent amb qui parlava em deixava anar la mateixa pregunta: “què penseu allà de nosaltres?”. Jo els responia que, és clar, l’única informació que en teníem ens arribava via informatius i que els informatius mai no parlaven de les coses amables ni senzilles. Tot això els explicava a gent que, segons anava veient, tenien fills als qui acompanyaven cada matí a l’escola, s’havien casat perquè a la família els feia il·lusió, havien muntat agències de disseny gràfic, estaven il·lusionats amb el restaurant que acabaven de muntar i em demanaven que els ensenyés a fer una truita de patates per poder posar-la al menú… I és que la gent fem coses que no surten als informatius internacionals.
Avui hem tingut a la llibreria on treballo la presentació del número 2 de la revista Branca. Hi havia la Irene Pujadas i la Júlia Bacardit, que han explicat el projecte i han cantat els noms dels autors dels textos que hi sortiran. El Víctor García Tur, que els hi fa el disseny, no ha vingut perquè té família i a més és escriptor i llibreter i professor. Sí que ha vingut l’Alba Dedéu, una de les autores seleccionades, que ens ha explicat també que a finals de febrer publica llibre a l’editorial Angle i en voldrà fer una presentació.
Una quantitat sorprenent de gent amb qui parlava em deixava anar la mateixa pregunta: “què penseu allà de nosaltres?”. Jo els responia que, és clar, l’única informació que en teníem ens arribava via informatius i que els informatius mai no parlaven de les coses amables ni senzilles
En Max Besora, que aquests dies va presentant el seu darrer llibre, Trapologia, pels puestos, també ha vingut. Ens ha explicat que demà passarà per la presentació del llibre de Ferran Garcia a l’Horiginal; serà important aquesta presentació perquè és també l’acte de comiat del Ferran al davant de la programació de l’O.R.I.N.A.L, de la que és responsable des de fa uns quants (molts) anys juntament amb Núria Isanda i amb Josep Pedrals: per allà hi deuen haver passat TOTS els poetes catalans que ara coneixem.
Trapologia, en Besora, l’ha escrit a quatre mans amb Borja Bagunyà, qui juntament amb Lana Bastasic (una altra el país de la qual el coneixem més per les notícies que pel que hi fan les persones a peu de carrer), ha muntat l’Escola Bloom: probablement un dels llocs de la ciutat que més feina fa per la literatura. Una altra cosa, la literatura, que sovint oblidem que la fan les persones a peu de carrer.
Som gent que fem coses. Coses encomiables a la nostra escala, que és la personal. I que ningú perdi això de vista, perquè això és el més important
No he explicat encara que per a la presentació d’avui necessitàvem un projector que nosaltres, aquests dies, no tenim a la llibreria. Que quan els ho vam dir a les de la revista Branca de seguida va engegar a rodar una cadena que no deixa de sorprendre’m que funcioni cada cop que algú del meu voltant necessita alguna cosa. Jo vaig dir: “potser les de La Carbonera (que són les veïnes de la llibreria del carrer Blai) en tenen un que ens puguin prestar”. La Carlota, de La Carbonera, ens va dir que elles no, però que sempre, quan l’han necessitat altres llibreters, els de l’Espai Contrabandos, els l’havien deixat. Una hora abans de la presentació, la Júlia i la Irene han aparegut a la llibreria amb no un sinó dos projectors.
Tot això no s’explica arreu.
Ara, no estic dient que això sigui com l’Iran; ja tenim prou amb Veneçuela, amb Eslovènia i amb totes les comparacions agafades amb pinces i tretes de context (hi ha context més contundent que un país?) que ens vulguin encolomar. El que dic és que som gent que fem coses. Coses encomiables a la nostra escala, que és la personal. I que ningú perdi això de vista, perquè això és el més important.
