Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Gioconda Belli: "El moment que estem vivint ara a Nicaragua és la llavor de la revolució"

Gioconda Belli és la dona que narra les dones. Els anys 70 va lluitar contra la dictadura de Somoza, va arribar a ocupar càrrecs governamentals, va escriure poesia i va revolucionar a la seva generació amb els seus versos sobre sexe i feminitat. La poesia és per a ella un “batec del cor fora del cor”, i la narrativa, en la qual es va aventurar l’any 88, amb La mujer habitada, la possibilitat de portar mons i experiències que no es poden viure físicament. Ara ha escrit un recopilatori de victòries i fracassos anomenat Rebeliones y revelaciones amb l’editorial Txalaparta. El títol li ha donat José Coronel Urtecho, poeta i amic, que en el pròleg del seu primer llibre Sobre la grama, va llegir aquests batecs: “Quan una dona es revela, es rebel·la”. I això va fer Belli, omplint de literatura i versos el món de les dones, explicant-les, mirant-les com abans ningú havia mirat el nostre cos, per dins i per fora.

Clara Asín | @Colombine_9
Fotografies de Freddy Davies

Has fet un llibre quasi autobiogràfic, una mena d’assaig recopilatori dels escrits que has fet durant molt de temps, amb temàtiques en les qual la dona sempre té un paper preponderant. Sembla que les dones són el centre de la teva literatura o de la teva cosmovisió. Com escrius el món a través d’aquesta perspectiva?

El món sempre ha estat contat pels homes, i les dones hem estat sempre narrades pels homes majoritàriament. Realment, la dona va començar a ser important en la literatura a partir del segle XIX. Llavors, a mi m’interessava explicar el món a través del punt de vista de la dona. Per a mi va ser un procés, és a dir, no vaig aixecar-me un dia i vaig dir: “Explicaré les històries amb ulls de dona”, sinó que mica en mica vaig fer-ho. Per exemple, vaig començar a escriure a través de la poesia, i la reacció que va haver-hi va fer-me pensar que hi havia tot un prejudici contra la manera d’expressar-se de les dones, que estàvem condemnades a explicar-nos com a éssers eteris, sense cos, amb un relat molt romàntic. Quan vaig començar a parlar del meu cos, de les funcions corporals de les dones com la menstruació, el part, i va ser un escàndol, vaig pensar que realment hi havia un problema ben seriós. Perquè havíem de fer una divisió entre cos i esperit, perquè quan t’endinses en el cos cap a la població baixes a una dimensió poc acceptable socialment, criticable. Aquest va ser el punt que em va fer reconèixer la necessitat que hi hagués un llenguatge de dona. Si jo volia parlar sobre el meu cos, sobre les coses que em passaven com a dona, necessitava expressar-lo, sentir-lo important.


De fet, he llegit que molts crítics van catalogar la teva poesia com a “vaginal”, com si fos el terme vaginal fos despectiu.

Jo no ho vaig considerar… afortunadament, he tingut una mare molt eloqüent. Al llibre també explico com una revelació la menstruació. Per a mi va ser una experiència preciosa perquè m’ho va explicar des d’un punt de vista apoderador, no com un fet horrible que els hi passa a les dones, sinó més bé com un conte: “El teu cos t’està explicant que ja està llest per engendrar una vida i com no ho està fent, tira cap a fora una caseta que s’estava construint per a una vida que no ha arribat. Fins que no tinguis les ganes de tenir un fill o filla, el teu cos es prepara tots els mesos, per si de cas”. M’ho va explicar d’una manera tan bonica que vaig sortir de l’habitació de la meva mare feliç i vaig entristir-me pels meus germans, perquè ells mai no podrien tenir la regla.


Hi ha un part al llibre on expliques que estaves al cotxe, amb els teus germans, i vas descobrir-te dona, vas saber-te com a dona. Com va ser aquest moment?

Sí, va ser un procés de saber-me jo! Crec que era això… A tu mai t’ha passat?


No,
, no d’aquesta manera.

La sensació de dir: jo estic aquí en aquest cos i no en puc sortir, sóc això, no puc ser l’altra persona. Tenia uns nou anys.

“Crec que l’escriptor és observador, hi ha una necessitat sempre de l’altre en l’escriptor, necessites l’experiència, l’emoció de l’altre. Els escriptors hem de ser molt atents a les realitats dels nostres personatges, hem de ser atents a l’alteritat”


En la literatura, també has donat veu a altres dones, t’has sabut reflectir en altres, és a dir, t’ha sortit de tu…

Sí, totalment. Jo dic al llibre que Doris Lessing deia que tota novel·la és autobiogràfica, però sota la meva opinió, ho és i no ho és… perquè has de ser capaç d’inventar altres persones i tenir aquesta capacitat de multiplicar-te i donar vida a personatges que realment no són tu. Però per altra banda, hi ha una qüestió i és que la persona que millor coneixem tots i totes som nosaltres mateixos, quan estàs escrivint també tens aquesta referència, la més pròxima, la teva vida i les teves emocions. Crec que l’escriptor és observador, hi ha una necessitat sempre de l’altre en l’escriptor, necessites l’experiència, l’emoció de l’altre. Els escriptors hem de ser molt atents a les realitats dels nostres personatges, hem de ser atents a l’alteritat.


Fa just 30 anys, al 1988, vas escriure La mujer habitada, el teu primer llibre de narrativa. Allà relates la història de dues dones, totalment diferents, en distints tempos, però que tenen un objectiu comú. Com a escriptora, et reconeixes en un passat i en un futur?

No, jo em reconec com a un continuo. Jo no vaig ser una i em vaig convertir en un altre, jo sento que la vida i els meus escrits han sigut un procés.

/ Freddy Davies


Quin país hi ha ara sota la teva pell?

Nicaragua, Nicaragua, sempre. Ara Nicaragua està en una situació molt nova i m’ha semblat molt interessant que el llibre sortís en aquest moment, perquè hi ha una rebel·lió i una revelació molt forta. La Comissió Internacional de Drets Humans ja ha comprovat que 70 persones van resultar mortes, una quantitat enorme. Hi ha 800 empresonats també. Hem viscut una repressió tremenda, fa més de 30 anys que no vivíem una cosa així. Ja s’ha revelat que aquesta suposada acceptació, per part del poble, del senyor Ortega i de la seva esposa no va ser tal. Hi havia un gran ressentiment i una gran por a manifestar el que es sentia. Finalment, es va trencar, la capa de por que hi havia, congelada, un miratge que es va esmicolar. Durant aquests dies amb la rebel·lió dels estudiants, hi ha tota una manifestació molt gran demanant que Ortega marxi. No pot seguir governant havent ordenat tota aquesta repressió. Ortega estava contra les cordes i va plantejar un diàleg nacional i s’està duent a terme, però per la manera com s’està executant, em sembla que no arribarà molt lluny.

“La posició del Govern és una posició molt cínica. No han pres responsabilitats pel que han fet i estan dient que l’altra part, els manifestants, són els culpables de la violència, és a dir, que els causants de la violència són els manifestants, els quan va sofrir molta molta violència”


Per què?

Perquè la posició del Govern és una posició molt cínica. No han pres responsabilitats pel que han fet i estan dient que l’altra part, els manifestants, són els culpables de la violència, és a dir, que els causants de la violència són els manifestants, els quan va sofrir molta molta violència. Ells s’han convertit, durant aquests 11 anys de Govern, en experts en manipulació de la informació. Rosario Murillo, esposa del President, és una experta en manipulació, ha sigut polèmica per algunes pràctiques. Per exemple, amb les “arbolatas” [estructures de metall en forma d’arbre]. El 2016, vaig escriure un poema que es deia Los árboles de mi Ciudad on parlo sobre els arbres naturals, les ceibes, els malinches, que duraran el que duri la meva vida, els meus fills i filles, els meus nets i netes, i en canvi, els arbres elèctrics, les “arbolatas” periran. És una profecia, perquè ja estan perint. Hi ha 125 arbres, i uns 26 ja estan tombats. Durant aquestes protestes, s’han convertit en tot un símbol. Com quan vam enderrocar l’estàtua del cavall de Somoza durant la revolució.


Des de l’associació PEN nicaragüenca heu fet un escrit cridant a llibertat d’expressió i al diàleg. Quina resposta heu obtingut?

Bé, sí… fixa’t, quan es van produir les primeres protestes i els mitjans van començar a cobrir les agressions que estaven patint els estudiants, van censurar, van treure les emissions als quatre mitjans independents. La família reial – perquè són com monarques– ha reprimit i ha monopolitzat tos els mitjans de comunicació. Als mitjans independents, Daniel Ortega no ha fet una roda de premsa en onze anys. No pot parlar ningú, només la seva dona. No pot parlar ni la policia ni altres representants, tot està concentrat a través d’ella, i cada migdia és ella qui parla si hi ha un terratrèmol. És la meteoròloga, la vulcanòloga… fem burla perquè és absurd tot el que està passant. Ah! I a més, tot és en nom de la Verge, de Déu… un llenguatge extremadament religiós que ningú es creu perquè ella és esotèrica. Han volgut crear un món paral·lel i la gent ja no ho suporta.

“Sempre penso que la Revolució que vam fer no va ser en va. Però bé, com és possible que aquest home que va lluitar contra Somoza, s’hagi convertit en un altre Somoza?”


Ara vius a Nicaragua, però abans, quan estaves a altres països, parlaves d’un país portàtil, sempre en el teu cor, d’allà brollava tot. Com has trobat al teu país després de tants anys fora?

Doncs molt bé, encara que ara estigui així sempre penso que la Revolució que vam fer no va ser en va. Però bé, com és possible que aquest home que va lluitar contra Somoza, s’hagi convertit en un altre Somoza? M’adono després, que aquest moment que estem vivint ara és la llavor de la revolució. La gent ja no té capacitat per aguantar un altra tirania i la reconeix, el poble ja sap com organitzar-se.


M’agrada una reflexió que fas en el te
u article América en la memòria, recollit al llibre. Expliques com el món està vivint una Mc Donalització, un terme agafat d’un article de Benjamin Barber. Com el món s’està homogeneïtzant i està tenint un efecte cultural demolidor reflectit en les economies, expressions artístiques folkloristes i tot amb una mirada occidental. Com ho aturem?

Hi ha moltes reaccions. Per exemple, al món islàmic, on ara en determinats sectors s’estan duent a terme expressions violentes, tenen una reacció molt clara de resistència a la homogeneïtzació cultural, les cultures s’atrinxeren. O el que està passant aquí a Catalunya, on no voleu ser absorbits per un remolí d’homogeneïtzació. Però no tot és dolent, ara tenim una bona comunicació i una bona capacitat tecnològica. Hem de trobar la manera de no despersonalitzar-nos i de mantenir les qualitats, i penso que el món al pas que va no pot continuar. Hi haurà un moment en què vosaltres, la teva generació, haurà que replantejar-se com a viure d’una manera que no destrueixi el planeta, perquè us quedareu sense planeta. Jo crec que vosaltres sou la primera generació que ha d’afrontar la possibilitat de quedar-se sense planeta. Per a vosaltres no és una opció, és una realitat.

“El poder ha sigut dissenyat pels homes i hem de posar l’ètica femenina de les cures al poder. A mi, uns dels conceptes que més m’agrada és ‘La Cuidadanía'”


Creus que si les dones lideressin més espais de poder, canviaria el rumb?

Crec que sí, perquè el poder ha sigut dissenyat pels homes i hem de posar l’ètica femenina de les cures al poder. A mi, uns dels conceptes que més m’agrada és “La Cuidadanía”. Crec que les dones, amb la nostra ètica biològica de cuidar la vida, de cuidar el planeta, de donar vida, serem imprescindibles per protegir el planeta i a nosaltres mateixos. És important que les dones ens alliberem ràpid i prenguem el poder ràpid, perquè fermament crec que ho transformarem tot. No substituirem l’home… però estarem d’una manera diferent, amb una manera d’existir diferent en un món diferent. Hem d’involucrar als homes en això perquè canviïn la mentalitat, encara que hem de mesurar-los perquè primer ens hem d’enfortir nosaltres, les dones.


Com
valores els moviments de l’Amèrica Llatina que estan defensant la terra i el planeta?

M’encanten. Allà s’està gestant tot un moviment de resistència, El buen vivir, una manera d’entendre i viure contra el sistema capitalista, respectant la terra. La vida.