Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Balls a plaça, l’altra festa

Des de fa 35 anys, cada divendres de primavera i tardor, la plaça del Rei de Barcelona s’omple de música i ball, una experiència cultural que també s’ha consolidat a Girona, Tarragona i Lleida

 

Joan Pol Alcaraz | @JoanPolAlcarazR
Fotos de Sira Esclasans | @siraesca 

Sabíeu que la sardana que es balla tradicionalment és la sardana llarga, però que n’hi ha una altra coneguda com a sardana curta? Coneixeu la contradansa o la masurca? Són tots balls populars catalans que es van crear i popularitzar el segle XIX –i inclús abans– i que es ballen cada nit de divendres de primavera i tardor a la plaça del Rei de Barcelona. Francesc Marimon, qui ha estat col·laborant molts anys en la seva organització, explica que “des que vam començar amb aquests balls no hi ha hagut cap divendres de tardor o primavera que no s’hagi dansat a la plaça del Rei”.

A principis dels anys 80, balladores i músiques es van començar a reunir de manera espontània en aquesta plaça de la capital catalana per recuperar danses i cançons que s’havien perdut feia anys. Marimon recorda que tot va passar de manera innocent i que no hi va haver cap intenció darrere més que passar-ho bé entre amistats, i que tot plegat es va anar fent famós gràcies al boca-orella. “No hem fet mai publicitat ni hem invertit mai diners a intentar expandir aquesta iniciativa”, explica.

Avui, la plaça s’omple cada divendres. En els darrers anys, el volum de gent que hi participa ha augmentat exponencialment. Per Marimon, això suposa “una alegria immensa”, ja que justament la idea dels balls populars és que s’hi sumi tanta gent com vulgui. Joana Domènech, música i balladora habitual, explica que “hi ha vegades que ens falta espai per poder-hi ballar com cal, però ens encanta acollir nova gent”.

 

D’on ve tot això?

Francesc Tomàs Aymerich, conegut com a Panxito, va arribar a Catalunya des de Mèxic el 1982. Els seus avis es van haver d’exiliar al país llatinoamericà durant la dictadura franquista i, en acabar, Panxito va decidir tornar. Es va ajuntar amb el músic Carles Mas i van formar la Cobla Mínima –de flabiol, tamborí i violí–, i tocaven músiques tradicionals catalanes, les quals també dansaven a l’Esbart Català de Dansaires.

Ells dos, i altres músics com el mateix Marimon, van impulsar una activitat de música i dansa tradicional en un local de Gràcia. “Vam començar a ballar cada divendres, però a l’estiu el local tancava i teníem ganes de seguir dansant”, explica Panxito. Va ser llavors quan van passar al carrer. Primer ho van intentar en algunes places de Gràcia, però com que moltes d’elles no eren gracienques van explorar altres espais com la plaça de Sant Pere Màrtir, al centre de Barcelona. La plaça, però, no era la més adequada, i quan van acabar les obres arqueològiques del Museu d’Història de Barcelona van passar a la plaça del Rei, on alguns anys enrere ja s’havien trobat dansaires d’El Ventall, un grup de danses d’arreu del món.

“Començar a ballar de manera espontània a la plaça del Rei va ser una cosa molt trencadora en aquella època”, assegura Panxito, “després de la dictadura s’estava començant a reivindicar el carrer com a espai de festa, però només en el context de festes majors o populars”. Els primers anys de balls s’autoorganitzaven de manera gairebé intuïtiva, però a causa de la transformació de la ciutat durant els Jocs Olímpics i de les consegüents normatives més estrictes de l’Ajuntament va ser necessari crear una associació.

Va ser llavors quan Marimon va fer-se càrrec de l’Associació Balls a la Plaça del Rei. Els balls es van institucionalitzar i, malgrat que no era la voluntat de les persones que la van fundar, no hi havia cap altra opció si es volien tenir els permisos per a realitzar activitats a l’espai públic. Això va comportar també una professionalització, amb millores tècniques, calendarització i petites subvencions de l’Ajuntament
i la Generalitat, que, tanmateix, tant Marimon com Panxito qualifiquen d’“insuficients”. Actualment, aquesta és la situació, però Panxito assegura que “no s’ha perdut del tot l’arrel d’un model de festa alternativa a l’espai públic”.

 

Com és un divendres a la plaça del Rei?

L’horari del ball és el mateix des de sempre, a les deu comença a sonar la música i fins a la mitjanit es fan diversos balls. En els últims anys, degut a la gran quantitat de gent que s’hi suma divendres rere divendres, es fan tallers previs a l’inici dels balls, especialment quan les danses són més complicades o desconegudes. “No cal dir res, la gent sap que els balls comencen a la primavera i a la tardor i sempre hi va gent”, comenta Marimon.

L’Associació Balls a la Plaça del Rei planifica un calendari durant l’estiu i l’hivern pels balls de tardor i primavera respectivament. Cada divendres hi ha una artista o una banda diferent. Panxito assegura que els grups “fan cua per inscriure’s a la llista per tocar-hi, de manera gairebé militant”. Poden cantar en català, en occità o fins i tot en altres llengües de països convidats, com el basc o el gaèlic.

L’associació que ho organitza a Girona es diu Qrambla, i el seu president, David Garcia, afirma que aquestes iniciatives “són més que germanes, són bessones”

La resposta és que no. Els balls a la plaça del Rei van ser, segons Panxito, “la mare de moltes ballades populars que es fan a Catalunya”, i ara mateix és un fenomen molt estès. A Tarragona, des de 2012, l’associació Balls a Plaça organitza una ballada al mes a la plaça dels Sedassos durant la tardor i la primavera, i a Lleida l’organització Ballades a Plaça fa el mateix. A Girona, des de 1995, es balla gairebé tots els dijous de primavera i tardor a la Rambla. L’associació gironina porta el nom de Qrambla i el seu president, David Garcia, explica que totes aquestes iniciatives “són més que germanes, són bessones”.

Garcia comenta que hi ha algunes diferències amb els balls a Barcelona, sobretot pel que fa a l’afluència de públic. En tractar-se d’una ciutat més petita, la gent que hi va és molta menys. Mentre que a Barcelona podríem estar parlant d’un centenar de persones cada divendres, a Girona aquest nombre és molt menor. Tot i això, Garcia explica que la intenció de fer aquests balls extensibles a tothom és exactament la mateixa que a Barcelona i diu que “si veiem una persona que ens mira estranyada, el que fem automàticament és animar-la a unir-s’hi i ensenyar-la a ballar”.

 

Una manera d’expressar el catalanisme

Marimon troba una relació directa entre la voluntat sobiranista del poble de Catalunya i els divendres a la plaça del Rei, que s’ha fet palesa aquests últims anys en l’ambient que es genera entre dansaires. “A través dels balls tradicionals d’un poble es pot entendre com és aquest”, diu Marimon, i li agrada vincular la fraternitat del poble català amb balls que necessiten la compenetració de molta gent, com la sardana curta. A Barcelona es posa una estelada darrere de l’escenari, i Garcia explica que a Girona, en les ballades d’aquests darrers mesos de setembre i octubre, “alguns balls acabaven amb crits de llibertat”.

Fins a mitjanit, les rotllanes de dansa alegren la plaça del Rei | SIRA ESCLASANS

 

De fet, instrumentistes i dansaires coincideixen a dir que hi ha alguna cosa especial en ballar aquestes danses i músiques catalanes tan antigues. Joana Domènech, qui hi ha tocat i hi va a ballar sovint, assegura que des del primer dia que hi va arribar s’hi va sentir “com a casa”. No sap per què, diu, però “sento que porto aquella música al meu ADN”. En la mateixa direcció parla Marimon, qui a part d’organitzador és músic d’acordió diatònic, i confessa que no sent la mateixa facilitat per tocar una partitura catalana, “per molt antiga que sigui”, que una basca, irlandesa o gallega.

“Els divendres a la plaça del Rei són la meva discoteca”. Domènech té vint anys i des de fa uns cinc participa en els divendres a la plaça del Rei. Explica que per ella sortir de festa és anar a ballar a aquesta plaça de Barcelona. “Crec que gairebé mai he anat a una discoteca”, assegura, i és que troba molts avantatges a ballar al carrer: “La dansa i la música són les protagonistes, no cal emborratxar-se per divertir-se i sent una dona no trobo actituds masclistes entre els participants”.

Domènech explica que, en el context d’aquests balls, ha fet unes amistats molt sòlides que esperen que arribi divendres per ballar juntes. La compenetració, la cooperació i la confiança que es genera en el moment de ballar entre desconegudes fa que sorgeixin unes relacions molt fortes que evolucionen en amistats de per vida. “Normalment no abraces una persona que no coneixes de res i per ballar ho has de fer”, diu. En la mateixa línia, Sara Soria, qui hi balla des que era petita, assegura que “els meus millors amics són del grup dels divendres a la plaça del Rei”. Totes dues coincideixen que la confiança que es tenen entre amics d’aquests balls és molt difícil d’aconseguir per altres vies.

L’impacte del turisme massiu a la ciutat de Barcelona des dels Jocs Olímpics també ha afectat els divendres a la plaça del Rei. Hi ha balladores i músiques més crítiques i menys, però totes coincideixen que la presència del turisme s’ha notat. Soria és de les persones que ho veu de manera més negativa: “La gentrificació de Barcelona fa que cada cop hi hagi menys espai a la plaça per ballar i ara hi vaig menys”. També hi ha queixes per part de l’organització en relació amb turistes que van begudes divendres a la nit i alguns cops dificulten o entorpeixen el funcionament de l’activitat.

Per contra, Panxito intenta donar la volta a aquests problemes i destaca que, més enllà de les persones èbries, aquests balls són una bona oportunitat per apropar la cultura catalana a les estrangeres d’una manera diferent. Explica que “si els turistes venen un divendres a la plaça del Rei i ballen amb nosaltres, s’emportaran una imatge diferent de la festa a Barcelona i veuran que hi ha un model alternatiu i popular”.