Quan es compleixen vora tres mesos des que va començar la proposta de vaga de fam rotatòria a diferents presons de l’Estat espanyol –amb l’objectiu de visibilitzar la taula reivindicativa de 14 punts- per part d’un grup de preses en lluita activa des de l’estiu de 2016, diversos grups de suport han decidit coordinar-se per realitzar una acció que done visibilitat a algunes d’aquestes reivindicacions al carrer. En aquest cas, es tracta de reivindicar els drets sanitaris de les persones privades de llibertat i fer visible l’incompliment de la legislació que regula l’excarceració de les persones preses amb malalties greus, contemplat tant a la Constitució espanyola com a les lleis penitenciàries. Segons recull l’article 208.1 del Reglament Penitenciari “se’ls garantirà, a tots els interns sense excepció, una atenció mèdica equivalent a la dispensada al conjunt de la població”, un dret que, segons les persones privades de llibertat, els seus familiars, advocats penalistes, entitats defensores de drets humans i grups de suport a preses, s’està vulnerant contínuament.
Des de 1986, l’administració penitenciària és l’encarregada de l’atenció primària dins de les presons –amb un equip mèdic fix i un periòdic–, i el Sistema Nacional de Salut (SNS) s’encarrega de l’atenció especialitzada dels interns, segons els convenis fixats amb cada comunitat autònoma
Des de 1986, l’administració penitenciària és l’encarregada de l’atenció primària dins de les presons –amb un equip mèdic fix i un periòdic–, i el Sistema Nacional de Salut (SNS) s’encarrega de l’atenció especialitzada dels interns, segons els convenis fixats amb cada comunitat autònoma. Un dels problemes del model és que l’atenció primària queda en mans de la Secretaria General d’Institucions Penitenciaries (SGIP), que depèn del Ministeri d’Interior espanyol i, per tant, els serveis sanitaris es veuen limitats a criteris que depenen de convenis pressupostaris, de la seguretat del centre o de l’ordre regimental, en lloc de basar-se en criteris mèdics. Això es tradueix en el fet que molts cops un metge ha d’obeir un superior jeràrquic –que no és sanitari-, o que una plaça no es cobrisca immediatament, el que fa que una presó es puga quedar sense metge durant setmanes. Ara com ara, el 37% de les places de metge penitenciari estan sense cobrir.
L’any 2003, en un clima de mobilitzacions socials per aconseguir un sistema de salut universal igualitari per a tothom, el Congrés espanyol aprovava la Llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Nacional de Salut, que obligava el govern, entre altres mesures, a transferir els serveis sanitaris dependents d’Institucions Penitenciàries a les comunitats autònomes en un termini de divuit mesos. Passats setze anys de l’aprovació de la llei, i després de diverses mocions presentades per diferents forces polítiques per la seva aplicació efectiva, avui dia només Catalunya i el País Basc han transferit les competències al seu sistema de salut autonòmic.
Segons afirmen en una carta adreçada al Col·legi de Metges per part del grup de suport a persones preses Tokata, “l’abandonament per part de les diferents administracions, la descoordinació entre elles, les retallades pressupostàries i les resistències per part de l’administració penitenciaria a fer-se càrrec de les despeses que li corresponen, ha derivat en que l’atenció mèdica i les prestacions farmacèutiques i complementaries que reben les persones preses siguen molt pitjors que les de la resta de la població, arribant a ser, en molts casos, una autèntica catàstrofe per elles”.
Una altra vulneració de drets és la que pateixen les persones preses amb malalties terminals que, tot i estar diagnosticades amb un estat avançat i incurable, continuen tancades dins dels centres penitenciaris sense “el dret a la llibertat condicional”, com obliguen l’article 91 del Codi Penal i el 196 del Reglament Penitenciari (RP) per aquest tipus de situacions o, si no n’hi ha, passar al tercer grau de règim penitenciari, com marca l’article 104.4 del RP “per raons humanitàries i dignitat personal”.
Després de les malalties greus, la segona causa de mort a les presons és la sobredosi per consum de drogues legals -barbitúrics, neurolèptics, ansiolítics o metadona- proporcionades per la sanitat penitenciaria sense una diagnosi o un control terapèutic adequat
El 2018 van morir 210 persones a les presons de l’Estat -amb una mitjana de quatre morts per setmana-, la majoria d’elles a causa de malalties greus. Unes persones que segons el col·lectiu Tokata “haurien d’haver sigut excarcerades per ser cuidades i tractades adequadament fora de les presons, fet que podria haver prolongat la seua vida o almenys dignificat el seu comiat”. La segona causa de mort a les presons és la sobredosi per consum de drogues legals -barbitúrics, neurolèptics, ansiolítics o metadona- proporcionades per la sanitat penitenciaria sense una diagnosi o un control terapèutic adequat. I la tercera causa de mort és el suïcidi, molts cops per part de persones que pateixen algun tipus de trastorn mental –que segons dades de la Societat Espanyola de Sanitat Penitenciària representarien al voltant del 8% de la població reclusa– i arriben a les presons sense cap mena de notificació per als equips mèdics. Aquest fet provoca que molts cops aquestes persones siguen tancades en primer grau o estiguen sotmeses a càstigs penitenciaris, com l’anul·lació de visites o subjeccions mecàniques, sense tenir en compte la seva diagnosi o estat mental. Segons una sentència del Tribunal Constitucional, publicada el passat mes d’agost de 2018, les persones absoltes per problemes de salut mental han de complir la mesura de seguretat en un centre psiquiàtric i no en centres penitenciaris ordinaris, ja que aquestes “tenen un fi sancionador i no terapèutic”.
Per denunciar aquestes vulneracions de drets fonamentals avui dijous a partir de les 12 del migdia es realitzaran concentracions davant dels Col·legis de Metges a deu ciutats diferents de l’Estat, entre les quals figuren Tarragona, Lleida, Barcelona, Manresa i València. Segons expressen els grups de suport a persones preses a la carta adreçada als Col·legis de Metges, “ja que les institucions encarregades legalment de garantir els drets de les persones preses no semblen capacitades per fer-ho, o els seus titulars no estan suficientment interessats, pensem que hem d’exigir-vos a vosaltres [en referència als metges] que us feu càrrec de les responsabilitats que us corresponen com a ciutadans i com a facultatius”.
