De dones amb veu pròpia i pensament crític n’han existit en totes les èpoques i disciplines i el fet que no hagin transcendit de determinats àmbits de coneixement és un indicador en si mateix dels profunds biaixos del pensament hegemònic, de la seva misogínia i dels mecanismes d’invisibilització que encara persisteixen; cada cop que obro un llibre de text sobre economia es fan evidents les absències de dones precursores i el reconeixement de les seves aportacions al pensament econòmic. Haberlas haylas, des del principi de l’economia com a disciplina autònoma del coneixement. Hi va haver sufragistes i defensores dels drets de les dones i també les qui, encara sense considerar-se feministes, van focalitzar en les seves anàlisis qüestions de rellevància per a les condicions de vida de les dones i la igualtat socioeconòmica. D’altres es van implicar com a part d’algun grup de creació col·lectiva i algunes van exercir d’assistents i col·laboradores abnegades de la carrera professional dels seus marits, mestres o economistes referents, i les seves aportacions van quedar invisibilitzades rere l’autoria d’ells; precisament, la dinàmica d’apartar les dones economistes de la discussió acadèmica i els comitès experts continua sent el pa de cada dia quan entre les coautories hi ha homes.
En ple segle XXI, l’efecte miratge de la igualtat emmascara la masculinització del poder econòmic i financer. Ens anem acostumant a veure algunes dones en primera línia d’assumptes relacionats amb les polítiques econòmiques, laborals i de sectors claus per a la digitalització i sostenibilitat ecològica, mentre es va cronificant l’efecte tisora que explica el fet que, encara que a les facultats d’economia i empresa les dones són majoria, no ho són a les càtedres, ni a les direccions i centres de recerca, ni als comitès assessors o experts i tampoc a les cúpules de les organitzacions empresarials ni molt menys a les institucions i entitats que conformen les oligarquies financeres, on resideix l’eix del poder econòmic real. Sostinc que aquesta societat té un important deute moral i econòmic amb les dones, més del 50% de la població mundial i, atès que estem redefinint transicions econòmiques necessàries per a la vida en una nova era, cal abordar la transformació de la política sexual en l’economia. El risc de reassentar l’statu quo patriarcal a través de la doctrina i praxi econòmica és alt, així que val més parar atenció i actuar per subvertir les inèrcies neoliberals, perquè d’aquella pols, venen aquests fangs.
La dinàmica d’apartar les dones economistes de la discussió acadèmica i els comitès experts continua sent el pa de cada dia quan entre les coautories hi ha homes
Queda dita la intenció amb què obro aquesta finestra, una llavor per alimentar un esbós de genealogia feminista del pensament econòmic, a reconèixer aportacions i conversar sobre claus d’interès per a la justícia redistributiva, recuperant i actualitzant aportacions d’algunes de les precursores com ara Jane Marcet, Harriet Taylor Mill, Edith Abbott, Millicent Garret Fawcett, Charlotte Perkins Gilman, Stuart Campbell, Rosa Luxemburg, Beatrice Potter Webb, Margaret Reid, Clara Elisabeth Collet, Mary Paley Marshall, Elisabeth Boody Schumpeter, Joan Robin, Maria Rosa Dallacosta, Maria Mies, Elinor Ostrom o Dambisa Moyo; i altres, més contemporànies com Heidi Hartman, Lourdes Beneria, Nancy Folbre o Julie A. Nelson que, a més d’evidenciar la manca de justícia distributiva, van obrir noves línies d’anàlisi en polititzar el que és personal i la vida quotidiana; totes elles i moltes més són fonamentals per incloure-les a l’agenda política feminista i repensar conjuntament estratègia d’aliances per a altres economies possibles.
