Joan Busquets Verges (Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1928) és de les darreres persones que poden narrar la lluita antifranquista i llibertària dels maquis des de la vivència. Amb 95 anys, aquest antic guerriller mostra una força i vitalitat que moltes voldrien. Amb la ment molt clara i els records ben ordenats, Busquets desgrana tota una vida de lluitador anarquista, al costat de maquis tan coneguts com Marcel·lí Massana o Ramon Vila Capdevila. Després de superar una condemna a mort i passar vint anys a les presons franquistes, es va exiliar a França i, des d’allà, ha continuat defensant els ideals llibertaris.
Quan va esclatar la Guerra Civil tenies vuit anys. Què en recordes?
Del principi no gaire, però del final sí, que ja en tenia onze. La meva germana i jo anàvem a l’escola a Sarrià. Ella a la de noies i jo a la de nois. I portàvem el braçalet de l’Ajuntament, per no pagar el tramvia. Menjàvem a l’escola, que per nosaltres era bo, perquè es passava molta gana. I d’ajuda exterior, molt poca. L’ajuda exterior la tenia Franco. Però les democràcies tenien molta por i no volien tocar aquest assumpte. A més, eren països on també hi havia una dreta bastant forta. Com avui dia, que hi ha dreta per tot el món, desgraciadament. Quan van entrar els nacionals, durant els primers mesos, recordo que entràvem al cinema i et feien cantar el Cara al sol, amb el braç aixecat. I a qui no ho feia el treien a fora. Si eren dones, els tallaven el cabell al zero i, als homes, els donaven oli de ricí i cops de puny. Era gent de la Falange. Va ser molt dur i no hi havia menjar. No hi havia res. A les cues del pa hi havia nanos de catorze o quinze anys vestits de Falange donant cops de porra a les dones per res. Era bestial. Això sí que ho recordo bé. Una vegada vaig anar al ball, tenia uns quinze anys i portava una corbata. Els falangistes em van dir que, perquè portava corbata, era un rojo, i em van començar a donar cops de puny. Jo em vaig defensar, però ells eren dos. Aquest era l’ambient que hi havia. Un ambient podrit. Podria explicar infinitat de coses com aquesta.
Per això vas marxar cap a França?
Vaig intentar marxar. Tenia divuit anys, anava sol i em van agafar a Espolla, l’últim poble, uns militars que estaven caçant. Els vaig veure i em vaig amagar. Després vaig sortir, pensant que havien marxat. Em van portar a Salt, a la presó, on vaig passar dos mesos. Després em van portar a Barcelona, a la Via Laietana. Vaig conèixer-hi un de la CNT i, quan jo en sortia, em va demanar si podia anar a dir a la seva companya que ell estava detingut.
“Hi havia molta joventut que s’escapava, perquè això era un país de merda, de misèria, no hi havia futur”
A la Via Laietana hi havia un no parar de detencions. Jo hi vaig estar quatre o cinc dies només. Aleshores, vaig agafar certes relacions amb un altre. Un any després, vam passar la frontera caminant per la muntanya, clandestinament. Hi havia molta joventut que s’escapava, perquè això era un país de merda, de misèria, no hi havia futur. Vaig estar treballant a les mines de carbó. Allà vaig entrar en contacte amb la CNT i de seguida em vaig ficar a les Joventuts Llibertàries, a Gransac, departament de l’Aveyron. Vaig participar en activitats, espectacles i venent Ruta, que era el diari de les Joventuts Llibertàries. Els diners que recollia els enviava per correu i a vegades anava jo personalment a Tolosa a portar-los, al carrer Belfort número quatre. Allà hi havia milers de persones de les Joventuts i la CNT, una força impressionant. Si avui tinguéssim la gent militant que hi havia a Tolosa en aquella època… I la mentalitat…
Vas copsar la burocratització dels comitès llibertaris?
Això va ser més tard, en aquella època l’organització ajudava molt els guerrillers, presoners i les famílies. El que podien, perquè era a base de cotitzacions. Eren exiliats i feien treballs terribles. No hi havia diners, però hi havia una solidaritat enorme, i sempre sortia alguna cosa. A mi no m’interessava gaire la CNT. M’interessaven les Joventuts, eren més espontànies, hi tenia més afinitat. Era jove.
Com vas entrar en contacte amb Marcel·lí Massana?
En festivals que fèiem per recollir diners. En Massana va passar-hi a parlar del que eren les guerrilles i a mi de seguida em va engrescar; i a altres també. Jo li vaig dir al Massana que volia anar-hi i em va dir que era massa jove. En realitat ho era. Però li vaig dir que semblava més jove del que era. Ja tenia 21 anys. Ell baixava cada dos per tres a l’Estat espanyol. El grup que vam baixar era quasi tot nou. Hi havia l’Antonio Molina, el Rana, el Pometa, el Tallaventres i Pons, el Taràntula, per la taca que tenia de naixement.
Per què et deien el Senzill?
“Excepte en algun error, els atracaments eren a gent del règim o grans empreses, que també eren feixistes”
Va ser Juan Cazorla que em va batejar, perquè va voler, perquè jo era senzill… Jo què sé. Això va ser a la base de Tartàs [Oceja, Alta Cerdanya]. Allà estàvem amb en Ramon Vila, que no s’avenia gaire amb en Massana, perquè en Ramon portava una vida de monjo, a la muntanya. Ningú volia seguir-lo per aquest camí. La classe de vida que portava només la podia resistir ell. Sempre volia tirar pilones. Era molt especial, un personatge d’aquests que no es poden oblidar. Menjava un tros de cansalada rància i pa sec. Quan va morir va ser una alliberació per a ell, amb aquesta classe de vida, la boca infectada, dormint tants anys a la muntanya… Va estar a la guerra, després a les guerrilles a França, amb una vida molt agitada tant temps, després a l’Estat espanyol, tants anys dormint per terra… Jo li tinc admiració, perquè la mereix, ara bé, jo no hagués pogut anar amb ell.
Com va ser aquesta incursió guerrillera?
Vam passar per Cal Moreno, a Berga, que era la base. Paràvem allà i d’allà anàvem fins a Manresa, a Cal Flequer, i allà deixàvem el material que portàvem per fer sabotatges en el futur. Material de plàstic i tot el necessari. Per fer aquests sabotatges, necessitàvem molt material i vam fer dotze o catorze viatges. Quan vam tenir tot el material necessari, vam fer el sabotatge, estudiat amb els companys de l’interior. Vam deixar tot el costat de Terrassa sense electricitat, una gran quantitat de pilones, tot cronometrat. Va ser un sabotatge molt fort, el més important que s’ha fet a l’Estat espanyol. I després al tren. Més d’un quilòmetre de via fèrria vam tirar. Va costar molt. Va ser bastant sonat. També hi va participar en Ramon. Estava molt content ell.
Perquè els maquis feien tants atracaments?
Perquè faltaven diners per viure. Sempre, excepte algun error, eren a gent del règim o a grans empreses, que també eren feixistes. Nosaltres vam fer un segrest a Manresa, però no planificat. Va passar que, estant a la base de Cal Flequer, va venir l’amo de la casa, perquè el Flequer era masover. Es van presentar l’amo i l’alcalde del poble, per tallar llenya, i ens van veure. No ens podíem amagar. Érem bastants. Llavors en Massana va dir que calia aprofitar la situació. Li va demanar pel rescat 100.000 pessetes, que en aquella època eren molts diners. Però per ell allò era una gota d’aigua. El seu nebot va anar a Barcelona a buscar els diners i els va portar dos o tres dies després. Nosaltres mentrestant vam treure la família d’allà. De les 100.000 pessetes, en Massana va donar-nos diners a cadascun del grup, perquè quan estàvem a Tolosa havíem de viure també. Després va donar 10.000 pessetes a l’organització. Els atracaments també eren pels presos i per comprar armes. Però en realitat eren un gran problema, perquè queien molts companys, per una cosa que no era la nostra causa. Però si no ho fèiem, no menjàvem, ni teníem lloc on anar a dormir. Era necessari. No era el nostre cas com el dels guerrillers comunistes, que tenien ajuda. Per nosaltres l’ajuda eren les cotitzacions de l’organització, i això era mínim.
Què diferenciava en Massana dels altres responsables dels grups d’acció?
Era un gran estratega. Quan va esclatar la guerra va fer estudis per ser oficial i va ser tinent. Amb aquests estudis va aprendre moltes tàctiques i això li va servir després per les guerrilles. A més, ell tenia una intel·ligència natural, també. Mai va tenir cap baixa i estava orgullós d’això. Els altres anaven perdent quantitat de membres. Massana no. Deia “no passem per allí perquè de vegades hi ha la Guàrdia Civil” i de nit en alguns llocs feia una volta perquè tenia por que hi fossin. Sempre prenia precaucions.
Els documents i bitllets falsos que feia el també lluitador anarquista Laureano Cerrada funcionaven?
“Quan va esclatar la guerra, Massana va fer estudis per ser oficial, va aprendre moltes tàctiques i això li va servir després per les guerrilles”
Les falsificacions valien fins a cert punt. Unes vegades passaven bé i altres no. El dels diners és un tema que jo no conec. Sé que Cerrada va ajudar bastant aportant armes. Gran quantitat venien d’ell. Cerrada no estava molt ben vist perquè estava a la màfia francesa. Precisament el va matar un dels seus companys mafiosos.
Entre missió i missió, a França, com us avisaven?
Estàvem a Tolosa generalment. A vegades també ens quedàvem a Tartàs. Massana anava a veure la dona i nosaltres, que estàvem tots solters, ajudàvem a Domingo, que era el masover de Tartàs, a cultivar patates i coses d’aquestes. Abans de marxar ja quedàvem de tal dia a tal dia. Vaig estar un any amb el grup de Massana i després vaig baixar, perquè tenia nostàlgia de Barcelona. Vaig parlar amb el Pep Sabaté, a qui vaig conèixer a Tartàs quan va arribar-hi ferit.
Què en saps dels grups d’acció que actuaven a França?
No en sé gaires coses, jo no era molt partidari de tocar França. Jo era molt jove i no comptava gaire cosa, però no hi estava d’acord. I no era jo sol, n’hi havia molts que no estaven d’acord, s’havia de tocar l’Estat espanyol i res més.
I dels infiltrats que me’n dius?
N’hi ha hagut sempre. A la nostra època, en Pons va portar un company del seu poble i aquest va resultar ser un delator, va caure i es va posar al servei de la policia i va donar tots els noms de tots. Hi va haver una gran caiguda per culpa d’aquest individu.
Recordes alguna anècdota divertida d’aquest temps amb en Massana?
En Massana sempre era divertit. Ens feia la missa en llatí, de conya. Era molt conegut a tot el Berguedà. Li agradava que es parlés d’ell. Escrivia cançons a la Guardia Civil, boleros de Machín. Els canviava la lletra i aquestes cançons sonaven a Ràdio Andorra. Això la Guàrdia Civil no li perdonava, fins al punt que als dos oncles de Massana els van aplicar la llei de fugues. No tenien res a veure amb nosaltres, però van dir que guardaven les armes allà. Era mentida.
El 1949 va ser l’any més fort de la guerrilla
Va ser l’any més fort d’activitat d’en Massana. Jo parlo de la muntanya. El que es feia a la ciutat eren altres grups.
I a la tardor tot va caure
Tot va caure. Volien posar-hi fi i van ficar-hi tots els mitjans possibles. Els llibertaris érem els últims guerrillers que quedaven. Quan va acabar la guerra, molta gent es va tirar cap a les guerrilles: socialistes, comunistes, llibertaris i també gent que no tenien cap partit. Eren liberals que anaven contra Franco. Hi havia molta gent a les guerrilles. Alguns van ser detinguts, a altres els van matar, altres es van escapar. Els socialistes van desaparèixer, després els altres també, i van quedar els llibertaris.
Aquella tardor vas baixar a Barcelona amb el grup dels germans Culebras
Vaig entrar al grup del Pep Sabaté, vaig anar a veure’l a Tolosa per baixar amb ell, però em va dir “no baixaràs amb mi perquè baixem molts ja, baixaràs amb el grup dels Culebras”. Hi havia el Saturnino i el seu germà, un francès i un altre, eren quatre. I de guia Ramon Vila Capdevila. I no sé per què, el Pep va fer baixar el seu germà Manolo i un italià [Elio Ziglioli]. Vam arribar a Terrassa. Jo havia de baixar a Barcelona a contactar amb el grup del Pep i el Saturnino havia de baixar per preparar els llocs on havia de dormir el seu grup. Vam baixar els dos de la muntanya i els altres es van quedar amagats amb les armes. Nosaltres portàvem pistola i bomba de mà. A una casa vam demanar on estava l’estació. Saturnino va dir “crec que aquest ens ha venut perquè ha fet un gest estrany” i en poca estona vam veure un camió amb molts homes armats i van començar a disparar. Jo vaig treure la pistola. A aquella distància era inútil, però ells ho van veure i això els va frenar. Ens vam tirar per un barranc i ens vam amagar.
“Quan va acabar la guerra, molta gent es va tirar cap a les guerrilles: socialistes, comunistes, llibertaris i també gent que no tenien cap partit”
La Guàrdia Civil deia: “Salgan con las manos en alto que no les pasará nada“. I Saturnino va dir: “Tal vez sería mejor“. I jo li vaig dir: “Ni hablar, antes la muerte“. Vaig treure la bomba de mà per tirar-la si sentia soroll, però no vaig sentir-ne. Ells es van quedar a la carretera i nosaltres vam marxar muntanya amunt. Tot va ser pel gest que vaig fer de treure la pistola. Això els va contenir, perquè ells també tenien por. Així vam arribar a Barcelona i uns dies després Saturnino em va dir que ja havia baixat el seu grup i que havíem d’anar a buscar les armes. Hi vam anar i les armes ja no hi eren, ni tampoc en Ramon, el Manolo ni l’italià. Vam tornar a Barcelona i li vaig explicar a Pep Sabaté, que es va emprenyar. Més tard, vam saber que el seu germà havia caigut. En Pep va dir: “A veure si trobem la manera d’alliberar-lo”. I jo li vaig dir: “Doncs compta amb mi”.
Havia congeniat molt amb ell. Però no es va presentar l’ocasió. Després he sabut que en Ramon va fer una ximpleria grandiosa. Van quedar que l’italià aniria al poble a buscar menjar. Era el menys indicat, parlava castellà amb accent i no parlava català. Va comprar botifarra i tot el necessari en una tenda i el tender va avisar la Guàrdia Civil. El van detenir, el van apallissar i el van portar al lloc on hi havia les armes. Van dir: “Tuvimos que matarlo porque intentó coger un arma“. Anava lligat, que jo ho sé perquè van passar per una casa de pagès i va demanar un got d’aigua a una dona, que li va haver de donar a la boca. Al Manolo el van detenir perquè era inexperimentat i en Ramon va ser ferit, però va arribar a Cal Moreno i el Farmacéutico el va curar, el Cosp, de Berga.
I aleshores et van detenir?
A mi em van detenir pel Pep Sabaté. Li vaig donar la direcció del meu pare a Tolosa i li vaig dir: “Després, tu la trenques”. Però no la va trencar i això va ser un gran error seu, que a mi em va costar molt car. Al carrer Trafalgar un policia li va tirar un tret a l’espatlla i ell encara va tenir força de tirar-li un tret al cap i el va matar. I encara va poder fer uns 25 metres fins a una farmàcia i allà es va desplomar. La policia va veure l’adreça del meu pare i l’endemà vaig ser detingut. Vaig passar a la Via Laietana. Hi havia en Creix i el cap superior [Pedro Polo Borreguero]. El Creix era comissari. Era el que prenia les declaracions i va matar molta gent. A mi la tortura més forta que em van infligir va ser no deixar-me dormir. No ens volien marcar perquè volien que passéssim un consell de guerra sumaríssim i, és clar, si vas marcat fa mal efecte. Jo estava tan adormit que em donaven bufetades i em continuava adormint.
“A la Via Laietana, la tortura més forta que em van infligir va ser no deixar-me dormir. Vaig estar així tres setmanes. Perds la voluntat”
Venien a les dues de la matinada, a les quatre, a les cinc, i així tres setmanes. És una de les pitjors tortures, perquè perds la voluntat. Jo sé que em donaven bufetades, però no em despertava. Durant els vint dies de període, a la Model va venir un coronel militar i va dir que les declaracions de la policia no constarien, que podíem canviar el que volguéssim, i ho vam fer. Però ell no va canviar res. Va quedar el que havia fet Creix. I vam passar el consell de guerra, incomunicats de la família i de tot déu. Van condemnar-ne tres a la pena de mort: a Saturnino, que era el delegat del grup, a Manel Sabaté i a mi. Després, a mi em van commutar la pena. Uns diuen que va ser gràcies a un advocat de Madrid a qui van donar 10.000 pessetes. Uns altres diuen que va ser gràcies a un secretari que treballava pel marit de la meva germana, que era catòlic i coneixia el confessor de Franco i li va parlar de mi. I uns altres diuen que va ser perquè jo tenia 21 anys. Però no m’ho crec, perquè havien afusellat nois de 17 anys. En fi, em vaig salvar. Per què? No ho sé. Franco va firmar en persona.
Com va ser el dia que et van commutar la condemna?
“Alguns diuen que em van commutar la pena de mort gràcies a un conegut del confessor de Franco, altres diuen que va ser perquè jo tenia 21 anys”
Els dijous era el dia que comunicaven els condemnats a mort. La meva germana gran em va dir que jo era commutat i que Saturnino seria afusellat i Manolo també. Jo no em vaig alegrar gaire en aquells moments. Saber que mataven al Manolo… jo l’estimava molt. I a l’altre company també. Jo tenia el dubte de si havien enganyat la meva família i em vindrien a buscar a mi també. No et creus les coses. La meva germana li va dir a la mare del Manolo que anés a la finestreta a demanar que li permetessin establir comunicació per última vegada. I la van fer fora. Li van dir que el director deia que no. Arnau es deia. Després va arribar al màxim que pot arribar un funcionari de presons. Va ser director general de presons. I el cura, el pare Lahoz, si hagués demanat que li deixessin fer la comunicació, el director hauria cedit, però no ho va fer.
I vas passar 20 anys a les presons franquistes
Em van portar a València, a San Miguel de los Reyes. Hi vaig estar 15 anys. Vaig passar molta gana i càstigs. Érem 700 o 800 llibertaris allà. Hi havia grups separats. Jo estava amb els Pieles rojas, que ens deien. Al final ja només quedàvem 4 o 5 polítics. I quedaven els comuns, que no eren com els d’abans. Els comuns d’abans eren socials, estaven a la presó per passar gana. Havien robat un sac de patates, que es penaven amb 30 anys. Dos sacs, 60 anys. Militaven amb nosaltres. Tots aquests havien anat sortint, perquè era una bestialitat ficar algú a la presó 30 anys per haver robat una gallina. Per cada cosa robada, 30 anys.
Vas fer un intent de fuga que va sortir malament
He intentat moltes coses buscant la fuga. Sempre he volgut fugar-me. Em va sortir malament però estic satisfet. He combatut per la meva llibertat. El pitjor seria no haver fet res. Llavors no estaria content amb mi mateix. He estat obsessionat amb la fuga. Estant condemnat a mort, ja se’m va acudir. Jo em comunicava amb Manolo Sabaté pel lavabo i li vaig proposar fer un petit forat, a veure què trobàvem darrere de la tassa, però no gaire gros, perquè si vèiem que no hi havia res, poder-lo tapar. I em va dir: “Jo he arrencat tota la tassa”. “Però tu estàs boig!”, li vaig dir jo. “Ara se n’adonaran!”, li vaig dir. Aquell dia no hi va haver registre, però sí al següent i el van castigar. Li van treure el petate durant el dia, li van prohibir fumar i, el pitjor de tot, li van tancar les comunicacions amb la seva mare. I després el van portar a una altra cel·la i ja no ens podíem comunicar pel lavabo.
“Van passar dos o tres anys abans d’adaptar-me fora de la presó. Vaig perdre una mica la moral, per primera vegada a la meva vida”
Però la meva família es comunicava amb la seva mare i li deia que ell estava bé. Ella venia de l’Hospitalet caminant. No tenia diners ni pel tramvia. Per l’intent de fuga, vam tirar una corda i vam baixar per l’església, per etapes. Ens havíem d’anar esperant els tres a cada etapa. Gómez Casas, un pres comú i jo. Arribat a l’últim tram, el pres comú va començar a córrer. Era bona persona, però va perdre el control. Llavors jo vaig baixar com una fletxa també, jugant-me la vida, i em vaig trencar la cama. Al Gómez Casas li van pegar una pallissa i es va passar quatre mesos amb càstig, com jo. Després, feia molts viatges a Yeserías per curar-me la ferida. Aleshores vaig parlar amb l’Ángel Rojo, que havia estat director de presons durant la guerra i tenia certes influències en el cos de presons, i li vaig demanar si podia arreglar-m’ho per anar a Burgos i ho va fer. Al penal de Burgos hi vaig passar els últims cinc anys.
Què vas fer quan vas sortir de la presó? El món havia canviat molt
Vaig anar a Madrid. Després vaig anar a Barcelona. Un company em va trobar treball a una editorial, Codes. Hi guanyava bastants diners, però la policia em molestava. Una vegada em vaig haver de presentar a Via Laietana. Una altra vegada la meva germana em va dir que el comissari del Clot em volia conèixer. Jo no m’adaptava, passava els carrers en vermell i la gent em cridava, amb raó. Estava totalment desorientat. Em va costar molt. Vaig patir bastant. Van passar dos o tres anys abans d’adaptar-me. Vaig perdre una mica la moral, per primera vegada a la meva vida. Els companys venien a veure si em podien ajudar, però no hi havia res a fer. Només em consolava quan parlava amb els que havien estat a la presó, que es trobaven en la mateixa situació. Per tots aquests maltractaments que rebia vaig decidir marxar a França. Un company que tenia un garatge em va ajudar a passar la frontera legalment. Va dir a la Guàrdia Civil de la frontera que jo era un obrer seu que havia de portar un cotxe a Perpinyà. Quan vaig arribar a Tolosa vaig escriure al Massana i em va presentar Ester [Josep Ester Borràs], que es cuidava dels refugiats. I quinze dies després ja era refugiat polític.
Què et vas trobar a França?
Jo vaig anar a França el 1972 i allà vaig conèixer la meva companya. Això em va ajudar molt per integrar-me i vam tenir un fill. Vaig prendre la responsabilitat que no li faltés res, vaig treballar com un burro. La companya em donava plena llibertat d’actuar i em vaig dedicar a moltes coses: escriure, contactes, manifestacions… vaig actuar bastant a l’àmbit llibertari. El 1965, quan havia estat a Burgos, vaig conèixer Stuart Christie i d’allí va néixer una gran amistat. El vaig posar en contacte amb l’organització a França, amb la local de Tolosa, que era la forta. Quan hi vaig arribar encara hi havia 800 afiliats. Ell em va publicar la primera edició del llibre, el 1996.
Vas escriure una carta al president Montilla el 2009 per demanar una pensió pels combatents antifranquistes. Vas rebre resposta?
“Qui ha ficat la democràcia, aquí? Franco va ficar el rei, els socialistes van acceptar-lo, es van amnistiar ells mateixos”
No. També vaig escriure al vicepresident de Felipe González i no em va contestar tampoc. Ara anomenen una mica els guerrillers. És la primera vegada. Estic en tramitació amb l’advocat de Madrid per veure si percebo alguna cosa. L’advocat diu que hi tinc dret, però jo desconfio dels jutges. Són una colla de feixistes. He pensat a l’estiu manifestar-me al Congrés dels diputats i passar les vacances a la porta. Això sempre fa soroll. Un home de 96 anys…
Ja fa temps que va morir Franco. No has volgut tornar mai?
No, no, no! Aquí no hi ha pas democràcia. Qui ha ficat la democràcia, aquí? Franco va ficar el rei, els socialistes van acceptar-lo, es van amnistiar ells mateixos, i tots els seus pecats han quedat camuflats. Ara parlen dels separatistes catalans, que els volen amnistiar i diuen que és una traïció, i ells què? Ells eren criminals. Els diputats catalans no han matat ningú. Hi ha una diferència. Terroristes van ser ells, que van donar un cop d’estat i tots els seus crims han quedat tapats.
Què en penses de la situació actual?
Mira ara, a l’Argentina, la merda! Mira França! No hi ha pas oposició, ni hi ha esquerra, ni hi ha res. Aquí l’Estat espanyol, igual, no hi ha esquerra ni hi ha res.
Aleshores no ets optimista?
Optimista sí que ho soc. No s’ha de perdre la moral. La lluita és constant i per la llibertat no s’ha de parar mai. Lluitar per la llibertat fins a la mort. No s’han d’abaixar els braços. Les nostres idees és impossible que morin. I nosaltres hem de donar tanta llum com sigui possible. Hi estem obligats, encara que et trobis sol, s’ha de lluitar per la llibertat. És necessari, és una obligació moral. S’ha d’obrir els ulls al jovent. Cal parlar d’anarquisme i formar la gent, desenvolupar les idees amb les altres. Perquè cadascú de nosaltres, sense que ho sàpiga, tenim anarquisme a l’interior. L’esperança no s’ha de perdre. L’anarquisme sempre estarà aquí.
Ets l’últim maqui que queda?
D’aquella època no queda ningú.
Després de tants anys, penses que hauries fet alguna cosa diferent?
Per mi és un honor haver estat a les guerrilles. N’estic orgullós i no em penedeixo de res. He patit molt. És la veritat. He passat molta gana i a la presó moltes humiliacions. Per exemple, entre els funcionaris, jugaven a “quien castigue más, es el que gana y el otro paga la ronda”. Has de tenir una voluntat forta per aguantar tot això i és el que m’ha donat aquesta força que tinc. No s’ha de perdre la moral perquè hi hagi Vox i el PP. Els socialistes no son d’esquerres. És una dreta moderada. I als altres, Podemos i Sumar, els veig el llautó. A França tampoc veig una esquerra. Van votar Macron perquè no sortís Le Pen. Vox és el franquisme pur. I Ayuso…Ostres! Només diu mentides.
Ets partidari de la lluita armada ara?
No. No encaixa en la nostra militància d’avui en dia. Però de totes maneres faria falta també una mica de gent que pensi d’aquesta manera.
