Ha conviscut amb la seva tetraplegia des dels tretze anys, però no busca inspirar ni emocionar ningú. Tip de Ramons Sampedros i Pablos Echeniques, Centeno reivindica la quotidianitat invisibilitzada i defensa la importància de controlar els suports necessaris per ser lliures. Des de l’activisme reivindica la politització de la diversitat funcional i veu la sexualitat com la clau per obrir les portes d’aquest procés. Demana un canvi cultural i social que obligui la gent a deixar de parlar de discapacitat per entendre que el problema és, sobretot, d’un sistema dissenyat per i per a la normalitat estadística. En aquest sentit, ha començat a fer camí col·laborant amb produccions audiovisuals com Yes we fuck, Vivir y otras ficciones o, més recentment, amb el programa Trèvols de 4 fulles, de Betevé, guanyador del Premi Zapping 2019 de televisió local. Centeno té un discurs crític i transformador sobre la diversitat funcional, una perspectiva que, avui dia, costa trobar tant a la dreta com a l’esquerra.
Substituir la discapacitat per la diversitat funcional va més enllà de l’etimologia?
En la mesura que canviem les paraules, també orientem el pensament cap a una altra direcció. Ja no parlem sobre què pot fer la persona, sinó sobre qui som i com funcionem de forma diferent i que cal organitzar-nos socialment per atendre aquesta realitat.
Per tu, què significa tenir una vida independent?
És un terme històric i seria més apropiat parlar d’interdependència. No es tracta de fer les coses sol, sinó de ser responsable i tenir el control dels suports que necessites. És molt important, perquè passes de ser objecte a ser subjecte.
El relat sobre la diversitat funcional no ajuda a aquesta nova mirada?
Al món acadèmic es parla que la discapacitat és una construcció social i cultural. A partir d’aquí, hem de decidir si volem veure les persones com un problema en si mateixes –perquè no són com creiem que haurien de ser– o si, com passa actualment, aquest entorn social no és el més adequat.
També denuncies el que anomenes pornografia inspiracional?
Fa referència a la idea que se’ns assigna el paper d’inspirar els normals. Aquest exhibicionisme de la superació tampoc no ajuda a transformar res, sinó a perpetuar aquesta manera de viure de segona.
En aquest sentit, què penses de l’èxit que ha suscitat la pel·lícula Campeones?
Aporta coses molt positives. Ara bé, hi ha unes inèrcies que duen a perpetuar certs estereotips. Per exemple, el fet que en tota la pel·lícula no hi ha una sola paraula sobre discriminació, opressió o política.
Està poc polititzada la diversitat funcional?
Hi ha un intent de despolititzar-la i naturalitzar la dependència. Mentre sigui un problema personal, no calen polítiques estructurals per canviar-ho. D’altra banda, hi ha tota la indústria de la discapacitat que viu de la dependència. A més, en qualsevol grup oprimit sempre és difícil conscienciar l’oprimit que ho és i que té dret a no ser-ho.
Quines maneres hi ha de polititzar la diversitat funcional?
N’hi ha moltes, però cal entendre que no som davant d’una qüestió tècnica. De què servirà que puguem entrar als bars perquè hi ha rampes si després ningú no vol parlar amb nosaltres? La qüestió de fons té a veure amb el sistema de valors que cal canviar. Per tant, hem de posar fi a les polítiques que generen espais segregats i fer una feina que abraça des de l’educació fins al cinema, la televisió, la literatura o qualsevol altre àmbit de la cultura.
Per què des de l’esquerra es parla poc de diversitat funcional?
“L’univers paral·lel de les escoles o centres de treball especials ens exclou de l’àmbit sindical o polític”
Si s’assumís que la persona amb diversitat funcional està oprimida per un sistema capacitista, segurament es construiria un discurs molt potent. Però ens hem instal·lat en els universos paral·lels de les escoles especials o els centres especials de treball, cosa que ens exclou dels àmbits social, sindical o polític.
Amb el lema “Avortament selectiu no, avortament lliure sí!”, què pretens reivindicar?
Dic que els motius pels quals una dona decideix avortar són seus. Una altra cosa és quan s’aprova un text legal que afirma: “No pots avortar tret que el fetus tingui aquestes característiques”. Doncs bé: a través d’aquest supòsit es construeix un discurs negatiu de les persones amb diversitat funcional, quan la solució exigeix reconèixer el dret a l’avortament lliure.
Normalitzar la sexualitat de les persones amb diversitat funcional pot ser un antídot per desconstruir els actuals prejudicis?
Sens dubte. Hem de posar fi a la mirada infantilitzadora sobre la diversitat funcional i fer visible que totes les persones som sexuals siguem com siguem. En la mesura que no se’ns miri com a nens, es farà evident que les situacions de dependència es donen per decisions polítiques i socials. Al marge que, en lloc de presentar la sexualitat com un problema per nosaltres, hem d’entendre-la com un motor molt potent de millora vital.
