És filla d’un obrer de Jaén i una costurera de Cuenca. De ben menuda, va adonar-se de què significava viure en un entorn masclista. Això va fer que indagués en el feminisme i organitzés, ja com a educadora social, tallers orientats a què les dones repensessin l’amor i les relacions afectives. Fruit d’aquestes sessions va publicar Polifonía amorosa (Bellaterra, 2017), on assegura que la qualitat dels vincles emocionals ha de reposar en la capacitat de cadascú de ser lliure en un peu d’igualtat i respecte mutu. Arran dels tallers, on va comprovar la importància de l’escolta col·lectiva com a factor de canvi social, Latorre (Madrid, 1975) ha continuat la recerca entorn les trampes que posa el capitalisme per perpetuar l’actual model patriarcal. Així ho analitza a Conjugar el amor (La Oveja Roja, 2020), un llibre que dona veu a biografies i propostes que imaginen maneres de relacionar-nos que trenquen els fonaments del sistema dominant.
Què et porta a estudiar l’àmbit de les relacions amoroses?
De petita ja tenia el desig de transformar el món, perquè a la barriada de Madrid on vaig néixer la violència sobre les dones era contínua. Jo mateixa, la més petita de cinc germans, m’hi rebel·lava sempre que podia, raó per la qual sempre dic que em considero una “feminista supervivent”. Ho era sense adonar-me’n. Doncs bé: va ser després de fer Educació social, treballar amb menors i enrolar-me a diferents espais feministes, que vaig implicar-me en aquesta disciplina fins a dedicar-m’hi professionalment.
Totes les relacions estan travessades per una mirada en què l’home imposa el seu poder?
Estem instal·lats en un sistema de dominació que afecta negativament les relacions afectives. Cal repensar-les, perquè ens han dit que és obligatori estimar la família, encara que sigui a costa de patir abusos, o assumir discursos de la parella que també deriven en violències més o menys subtils.
Com deconstruir aquest model?
Trencant la idea hegemònica de l’amor difícil i romàntic per explorar formes noves de relació. No cal crear nous mites, sinó donar espai perquè les dones admetin que han viscut relacions amb subordinació i manca de llibertat.
El romanticisme i la passió no són ingredients necessaris perquè una relació funcioni?
El problema rau que el patriarcat ens ha convençut de tres dogmes: primer, que l’atracció és natural, quan viure-ho així no deixa de ser un mecanisme de control. El segon és assumir que, davant d’un problema, la culpa és només nostra, sense adonar-nos que també intervenen circumstàncies socials, de classe i la mateixa interrelació que hem establert.
I el tercer dogma?
Haver normativitzat formes de comportament androcèntriques, davant les quals mostrar-nos tristes o vulnerables té una connotació patologitzadora, quan justament hauríem de realçar les coses importants, com són la responsabilitat, l’empatia o les cures.
No trobes que pot semblar contradictori defensar una relació racional quan els sentiments no entenen de raó?
La raó i les emocions van aparellades, no ho discuteixo pas. Només reivindico fer una lectura política de les relacions i preguntar-nos per què el capitalisme aconsegueix que ens puguem enamorar d’algú que pot maltractar-nos i no explica que, d’igual manera que triem les amistats, també podem triar l’amor. En lloc d’això, imposa l’heterosexualitat com a primer filtre i, tot seguit, eixos de poder lligats a la cosificació i el capacitisme. Per exemple, que les dones hem de ser dòcils i esveltes, els homes forts i agressius, i que l’atracció es redueix a la química i prou. Insisteixo: hem de qüestionar-nos com hem après a estimar.
Encara hi ha pudor a confessar que tenim altres relacions no normativitzades?
Sovint fa vertigen dir-ho per por al càstig o al retret social. Però quan ho compartim en grup, ajudem a superar-ho i contribuïm que la societat integri i accepti maneres de concebre els vincles sentimentals que no passen per força per l’esquema heteronormatiu. Se n’ha parlat molt, d’això, en particular de la llibertat i l’amor; potser falta traslladar-ho a la pràctica i fer-ho sense temors, sabent que ningú no és perfecte.
Es tracta de repensar què signifiquen?
“L’amor i la llibertat són condicions humanes que es poden explorar de manera creativa i enriquidora”
Aquest és el repte, i això que el tipus de vida no ho afavoreix perquè ens atomitza i ens aïlla com a individus. Però l’amor i la llibertat són condicions humanes que es poden explorar de manera creativa i enriquidora, no només en termes eròtics i afectius. Encara diria més: davant l’actual societat individualista i patriarcal, són motors poderosos per teixir afinitats i transformar la realitat en benefici del bé comú.
