Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El Pony Pisador, grup de música folk

“Hem pogut triomfar, entre cometes, sense fer el que se suposa que s’ha de fer a l’escena musical catalana”

"El títol de l’àlbum surt d’una enquesta que havíem fet pel disc anterior, Matricular una galera, on havia guanyat "Jaja Salu2", però vam considerar que no podíem posar aquest títol, perquè era una opció que havíem posat com a broma. Ara ho hem recuperat" / Montse Giralt

Adrià Vila, Guillem Codern, Martí Selga, Miquel Pérez i Ramon Anglada em reben al bell mig de Collserola. En un terreny on aquest últim fa masoveria urbana s’estableix un dels llocs de reunió habituals del Pony Pisador, del qual tots quatre formen part, un grup de música català que, sense haver volgut entrar en el circuit comercial pel qual passen les bandes que més sonen arreu, ha aconseguit destacar i fer-se un lloc en el panorama cultural del país. Dino amb ells, faig una cervesa i, mentrestant, m’expliquen com han creat el darrer disc, el Jaja Salu2, com han sobreviscut a la pandèmia i al confinament, com es posicionen políticament i socialment sense fer-ho explícitament, com es pot triomfar al món de la música en català sense formar part de l’escena comercial i com és això de ser un grup català que canta shanties, el cant de mariners en format pregunta-resposta que s’utilitzava per millorar la productivitat a bord dels vaixells.

 

Sempre havíeu estat un grup que es caracteritzava pel cant irlandès, els shanties, el yodel, els guturals… i sempre amb alguna cançó més humorística. Jaja Salu2, però, és un disc on predomina la broma. Com ha estat això?

Martí Selga. Ens ha sortit així aquest cop.

Adrià Vila. El Jaja Salu2 ha estat un experiment amb les xarxes, per veure quina interacció teníem amb la gent a través d’Internet. Això ha nascut del confinament, abans no podíem ni imaginar que sortiria alguna cosa així.

Miquel Pérez. Hi havia moltes idees del Jaja Salu2 que existien entre nosaltres des de feia molt temps, però no les havíem treballat prou i no tenien cabuda en un disc més seriós. Així hem pogut fer un disc amb moltes més bromes que han sorgit també gràcies als nostres mecenes.

 

Per tant, hem d’esperar que la tendència sigui la del Jaja Salu2 o es quedarà en un experiment?

A. V. Aquest estil no ha vingut per substituir els shanties, però sí que ha vingut per quedar-se. La broma és molt important per a nosaltres i volem que la gent rigui escoltant-nos. Ara bé, estem preparant un disc de shanties que sortirà aviat, així que no els hem deixat enrere.

“El ‘Jaja Salu2’ és el millor que ens podia donar un any com aquest. Va sorgir de la interacció amb el nostre públic durant el confinament”

M. P. També ha estat producte del 2020 que hem viscut. El Jaja Salu2 és el millor que ens podia donar un any com aquest. Va sorgir de la interacció amb el nostre públic durant el confinament, cosa que vam fer per no avorrir-nos i per sobreviure.

 

A partir d’això heu començat a interactuar molt més amb l’audiència a Internet. Feu directes a YouTube, la gent es pot fer mecenes a través de la plataforma de patronatge de l’Aixeta… 

G. C. Sí, però ja et dic, ningú no s’ho esperava. Teníem tan material, curt, accessible, a mà… i així es va coure el Jaja Salu2. De fet, el títol de l’àlbum surt d’una enquesta que havíem fet pel disc anterior, Matricular una galera, on havia guanyat “Jaja Salu2”, però vam considerar que no podíem posar aquest títol, perquè era una opció que havíem posat com a broma. Ara ho hem recuperat.

“L’únic que ens situa a la mateixa escena que molts d’aquests grups és el català, perquè per cantar en català es considera que formem part tots dels mateix estil” |Montse Giralt

 

Titular un àlbum Jaja Salu2, treure tot un disc en format humorístic, trolejar les vostres seguidores a les xarxes socials… tot això demostra que fugiu dels cànons d’un grup comercial, però a la vegada és un dels vostres trets diferencials i el que us ha acabat fent triomfar.

A. V. Hem aconseguit enganxar la gent gràcies a tot això, sí.

G. C. Durant una època érem molt més críptics amb el nostre humor, però vam fer un esforç per externalitzar-ho i ens ha anat bé. Hem vist que l’humor Pony funciona. No sabem si això ens fa autoboicot o és un tret identitari…

“Durant una època érem molt més críptics amb el nostre humor, però vam fer un esforç per externalitzar-ho i ens ha anat bé. Hem vist que l’humor Pony funciona. No sabem si això ens fa autoboicot o és un tret identitari”

R. A. Hem anat trobant l’equilibri. Amb el disc anterior hi havia coses que ens semblaven molt guapes i que funcionarien molt i no van anar tan bé, però també a la inversa. Temes als quals hem dedicat moltes hores no els escolta ningú i això és molt frustrant. Per això ara hem fet un exercici conscient d’adaptar-nos a les “demandes del mercat”. Però, a nivell estilístic som els de sempre. Hem pogut triomfar, entre cometes, sense fer el que se suposa que s’ha de fer a l’escena musical catalana. Si de cop ens posem a fer el que ven, cosa que ens faria entrar a la indústria i tocar a les festes majors, potser guanyaríem fans de curta durada, però molts dels nostres seguidors de tota la vida marxarien.

 

De fet, hi ha molts exemples de grups catalans que donen la sensació d’haver estat prefabricats per triomfar a festes majors i a ràdios amb una única cançó.

R. A. Sí, de fet coneixem gent que s’ha trobat en una situació com aquesta gairebé sense voler i molt honestament han acabat marxant. Al final nosaltres no ens considerem part d’aquesta escena, ho som de forma inevitable.

M. C. Clar, l’únic que ens situa a la mateixa escena que molts d’aquests grups és el català, perquè per cantar en català es considera que formem part tots dels mateix estil.

R. A. Però tampoc no estem en contra d’això! Senzillament, no fem el que se suposa que hem de fer per estar en la mateixa escena.

M. C. Clar! Ells estan allà i nosaltres estem aquí.

Està clar que heu pogut sobreviure a la pandèmia com a grup, però perdre tots els directes que teníeu programats deu haver estat un cop molt dur.

G. C. Sí, a més n’hi havia molts que ens feien molta il·lusió perquè eren a països que teníem ganes de visitar i on hi volíem tocar, com Austràlia, Bèlgica, Alemanya…

“Nosaltres som uns grans defensors de la nostra música, però a partir d’assajar i de tocar en escenaris ens hem adonat que som divertits”

M. P. Els directes són una part molt important de la nostra música perquè és on ha sortit la nostra part més humorística. Nosaltres som uns grans defensors de la nostra música, però a partir d’assajar i de tocar en escenaris ens hem adonat que som divertits.

M. C. És que no podíem fer com els cantants d’altres grups que diuen “Hem de cremar Barcelona!”. Per sort ha funcionat, però hi havia directes que teníem por que la gent ens llancés tomàquets.

 

En un reportatge a la Directa vam constatar les grans dificultats de viure de la música als Països Catalans i encara més si no s’entra en el circuit comercial com és el vostre cas. Podeu viure del Pony Pisador?

M. C. No, i amb la pandèmia encara menys.

A. V. Però tampoc no és un dels nostres objectius formar part de l’escena. Sempre hem estat molt crítics, no d’una manera explícita per evitar boicots, però sí.

R. A. Tampoc no ens preocupa especialment perquè no hem volgut mai el reconeixement de l’escena. El que hem volgut és viatjar i tocar a l’estranger. El reconeixement només el necessitem d’una forma més pragmàtica, per poder tocar i guanyar-nos la vida. Però és que, a més, tot el que comporta l’escena no té res a veure amb termes musicals, va molt més enllà.

 

No sou un grup que es posicioni políticament a través de les lletres, però sí que us impliqueu socialment, per exemple, tocant just abans del desallotjament de la Casa Buenos Aires en el marc de les jornades de lluita.

G. C. Com a grup sempre ens hem posicionat a favor de la cultura popular. Hem tocat durant molts anys en casals, per exemple, abaixant el catxé el que fes falta.

A. V. Aquesta ha estat la nostra manera de posicionar-nos socialment. No podem aportar militància, però sí que podem participar d’actes de moviments amb els quals estem d’acord.

“Si ens saps llegir entre línies, sabràs com som i com pensem, però no som un pamflet”

R. A. Ha aparegut el debat a partir del cas de Pablo Hásel. Molta gent ens demanava posicionament, fins i tot artistes. Jo penso “Com pot ser que tu ara et posicionis si tota la teva discografia va de ser feliç i anar de festa i beure cervesa”.

G. C. A nosaltres no se’ns acudiria mai presentar-nos com a potencials víctimes de la repressió.

R. A. El nostre posicionament no és mediàtic.

A. V. Si tu mires el nostre currículum ja intueixes qui som i què fem pels llocs on hem tocat.

G. C. Nosaltres som músics, no podem donar lliçons polítiques.

R. A. En canvi, el Pablo Hásel és més reconegut per ser un ideòleg que per la seva música. Com Obrint Pas, per exemple, on la música és secundària, és el canal per transmetre un contingut moral, ideològic o polític.

M. P. A més, tenim un marc teòric que apliquem entre nosaltres, de portes endins. Els shanties, per exemple, tenen lletres que d’entrada són racistes, masclistes… i hem canviat lletres.

M. S. I no hem fet publicitat enlloc.

A. V. Si ens saps llegir entre línies, sabràs com som i com pensem, però no som un pamflet.

“Per a nosaltres ha estat molt important poder portar yodel (cant tirolès) o els shanties a escenaris on ningú es pensava que podrien haver sonat mai, com la Telecogresca” |Montse Giralt

 

A més, la música que feu, sobretot els shanties, també és molt popular, perquè permet que la pugui cantar tothom.

G. C. El format de pregunta i resposta fa que tu només hagis d’ensenyar una frase al públic per poder fer una cançó.

M. S. De fet, a nosaltres ens passa que quan anem de festa acabem cantant shanties, no anem a la discoteca.

R. A. Un dia hi vam anar i vam acabar sortint a cantar shanties… Però és que aquest és l’esperit de la música folk. Les sessions de música irlandesa consisteixen en un pub on s’ajunten quatre amb els seus instruments i toquen. Com nosaltres, que ens ajuntem, fem birres i toquem.

 

I com arriben cinc catalans a crear un grup de cant irlandès en català i a Catalunya?

M. P. No som un grup sorgit de quatre amics del barri que s’ajunten per tocar rumba o ska. No va ser fàcil.

G. C. Ens agrada molt la música i busquem estils molt diferents de llocs molt diversos.

M. S. Per a nosaltres ha estat molt important poder portar yodel (cant tirolès) o els shanties a escenaris on ningú es pensava que podrien haver sonat mai, com la Telecogresca. Ho hem fet accessible a través de l’humor, perquè sense això potser no hauríem pogut tenir ni la meitat de gent interessada.