Elaine Brown va ser presidenta del Black Panther Party i representa una de les veus revolucionàries negres més importants dels Estats Units. A la seva autobiografia Una cata de poder relata la seva experiència liderant l’únic moviment armat que lluitava contra l’hegemonia blanca als anys 70. Un partit comunista, marxista i leninista, que com ella explica, apostava per l’acció i l’autodefensa. Ara presideix i impulsa un munt d’organitzacions en contra de la violència cap a la població negra. No camina donant voltes, va de front, i les seves paraules emanen llibertat i sobretot molta veritat. Molt valor. A la Directa hem volgut preguntar-li per qüestions d’actualitat i sobre la situació de la població negra als Estats Units, però sobretot volem parlar de qui és Elaine Brown. Sens dubte, com ella mateixa explica a la seva autobiografia quan era una nena i militava en l’amistat amb les seves amigues: “Una chica de armas tomar”.
Com va ser el teu pas pel Black Panther? En algun moment sembla que fas una anàlisi de com operava el patriarcat.
Primer, quan parlem de patriarcat, no podem comparar la lluita de les dones blanques amb la de les dones negres. Jo no se per què has interpretat això, molta gent m’ho ha preguntat. La població negra als Estats Units no té país. quina llengua té? quina bandera? És una població esclava. I les dones en l’esclavitud no estaven a la cuina fent galetetes, estaven al camp treballant o el que fora, com els homes. Així que al Black Panther Party (BPP) no va haver-hi una lluita contra el patriarcat. Nosaltres teníem les armes, els diners i les bales, i les dones disparàvem igual que els homes. Jo mateixa vaig ser presidenta, vam ser revolucionàries, vam ser combatents, no teníem temps per institucionalitzar la nostra organització, vam ser un moviment ràpid. Teníem i tenim una societat patriarcal reaccionària, com era i és la societat espanyola. EL BPP va donar suport a la idea de l’alliberament de la dona com un eix de la lluita. Els homes negres tenien el mateix enemic que les dones negres, també els indis americans, els chicanos, els porto-riquenys… Tu creus de debò que hi havia una opressió a les dones dins del BPP tenint en compte el context exterior?
El punt 7 dels 10 punts del Programa dels BPP, deia “Volem un final immediat de la brutalitat policial i dels assassinats de la gent negra”. I en altres també denunciaveu la violència policial, així com la conformació de grups d’autodefensa davant les actuacions policials. Actualment, seguim veient com maten la població negra cada dia. Creus que alguna cosa ha canviat? Ha influït d’alguna manera les polítiques d’Obama?
“Obama va ser el president dels Estats Units i va fer de president dels Estats Units. Va mantenir l’encarcerament massiu de població negra, oprimint-la, encobrint la brutalitat policial, finançant i mantenint les guerres”
No, res ha canviat. Obama no va fer res. Ell va ser el president dels Estats Units i va fer de president dels Estats Units. Va mantenir l’encarcerament massiu de població negra, oprimint-la, encobrint la brutalitat policial, finançant i mantenint les guerres… però a la gent li agradava encara que fos negre, perquè té un bon aspecte no oficialment negre (riu), m’entens? Per exemple, Obama va mantenir una política d’exterior centrada a mantenir les guerres, com a l’Afganistan o Líbia. Per què va matar Gadafi? Perquè Gadafi tènia una política d’unificació panafricanista, tenia un programa que reclamava els recursos africans per a l’Àfrica i Obama va fer el que Bush mai es va atrevir a fer. La gent que va enviar Obama per matar Gadafi és la mateixa que ha creat l’ISIS, generant així la inestabilitat en aquests països.
He llegit i escoltat en entrevistes com criticaves el moviment #BlacKLivesMatter i desestimaves que estigués inspirat en el BPP com algunes persones assenyalen. Deies que calia passar a l’acció.
No hi ha un moviment. Black Lives Matter no és un moviment, tampoc hi ha evidències de quina ideologia hi ha darrere, quina agenda, perquè no n’hi ha. Són grups de persones que surten al carrer a denunciar. Però al final del dia, què fan? Quan el BPP veia com mataven gent posava bales als carrers. El BPP va crear els programes de menjar; quan la gent no podia pagar-se l’assegurança mèdica, obríem clíniques; quan ens atacava la policia, ens defensàvem…no aixecàvem les mans i dèiem “deixin de disparar”. Nosaltres també els disparàvem. Per tot això, no hi ha cap relació i perquè la qüestió és: quin és l’objectiu? També vam explicar les condicions per a un canvi revolucionari als Estats Units. Nosaltres érem comunistes. Black Lives Matter té líders representatius que després donen suport a Hillary Clinton. Per què?
Estàs treballant molt amb la jovent negra, assenyalant la violència que pateixen des de les institucions o policialment. Ets presidenta i membre de vàries associacions com Mares per la Justícia Juvenil o l’Aliança Nacional per la Reforma Radical de les Presons i impulsora de projectes per visibilitzar aquesta violència. Segons els índex de població carcerària, la comunitat negra representa un 40%. Quin diagnòstic en fas?
Es molt més alta, però realment no m’importen els percentatges. El sistema carcerari existeix perquè va existir l’esclavitud, és el mateix sistema. La població negra ve d’una societat agrària que va passar a una societat industrial, tot construït sota l’economia de l’esclavitud. Durant segles, els negres vam ser explotats, vam ser esclaus, vam ser una classe explotada. El problema que va tenir el marxisme és que no va identificar la raça com un eix d’explotació, perquè per exemple als EUA la raça negra representa una classe per si mateixa, la població negra és una classe independent, la dels esclaus. Durant un període no va interessar seguir explotant els negres i van fer una crida a les classes pobres d’Europa. Llavors a ells els van explotar a les fàbriques. Durant la Primera i la Segona Guerra van utilitzar la comunitat negra del Sud un altra vegada, ara els mexicans. Però els mexicans van portar la família, nens i nenes molts d’ells… és molt més agradable per a ells perquè treballen en llocs més amables, sobretot en l’àmbit de la neteja. A més simplement els estan dient que marxin a Mèxic. En definitiva, és el mateix sistema que va existir. La gent negra pobre a Amèrica està a l’última esglaó dels estrats socials, som el 25% de persones pobres a Amèrica, i representem el 30% de la població total. És igual que existeixi Opra Winfrey, Obama… no importa… tenim els nivells més alts de persones sense llar, els nivells més alts de fracàs escolar, els nivells més alts de casos incurables de càncer, els nivells més alts de mortalitat… L’esclavitud ha pres una altra forma.
A la teva biografia, un dels capítols s’anomena “Tornar-se negra” (“Becoming Black”). Què va significar i significa per a tu? Sembla un punt d’inflexió a la teva biografia.
Sí, sí va ser un punt d’inflexió. Saps? Quan era una nena no entenia perquè era considerada inferior, no tenia adquirida aquest tipus de consciència i quan vaig anar a un col·legi blanc, on les persones tenien coses boniques, no com jo, vaig relacionar ser blanc amb tenir una vida bona. Mai havia vist un frigorífic a la comunitat negra. Quan estava al col·legi em sentia blanca i quan tornava a casa era negra, i vaig ser acceptada a l’escola malgrat ser molt negra. Em vaig tornar blanca durant aquella època ¿M’entens? Em vaig tornar blanca… Estava encantadíssima de rodejar-me de gent blanca i de tot el que representa allò “blanc”, com li passa a molta gent negra però no són conscients. Després d’això, de l’escola vaig seguir mantenint aquesta actitud fins a un moment determinant… era una mentalitat malaltissa, esquizofrènica. La frase que més em va costar escriure al llibre era “ jo volia ser blanca”.
Quan vas reconèixer la teva negritud, quan vas sentir-te còmoda?
Jo vivia amb un home blanc més gran, que em cuidava d’alguna manera (riures) i vaig aprendre molt de la meva negritud amb ell perquè em parlava de la lluita de la població negra, i jo seguia allà escoltant i vivint en el meu món blanc. Durant una reunió, una noia em va dir “sister” i jo em preguntava a qui li està dient? (riures). Ella em va demanar si podia donar classes de piano al barri de Watts i vaig acceptar, un mena de caritat (riures). Tenia 23 anys. Quan anys teniu vosaltres?
26 i 35.
Sembleu molt més joves (riures)!
I tu, quants anys tens?
75. Bé, seguim perquè aquest va ser un moment d’inflexió, un moment molt important per a mi. Jo donava les classes de piano a unes cases de protecció oficial. A mesura que ens apropàvem a aquest barri, jo anava posant-me molt nerviosa perquè em recordava quan jo vivia al meu barri de petita. Psicològicament, seguia sent una dona blanca i no volia recordar la meva pròpia història. Vaig començar a hiperventilar i quan vaig entrar a la casa i vaig veure totes aquelles xiques negres, d’entre vuit i nou anys, totes molt primetes… no menjaven massa i totes em van rebre amb un “Hello Mrs Brown”. La professora els hi va explicar que jo estava allà per donar classes de piano i, mentrestant, jo em vaig dir a mi mateixa: aquestes noies no necessiten classes de piano. Jo sabia què necessitaven.
Què?
“Va entrar un tio negre, Bunchy Carter, rodejat d’un munt de nois negres, tots armats, i va anunciar que ells volien formar la gent del BPP al Sud de Califòrnia, crear un nucli. Hi havia por perquè s’havia de fer realitat, s’havia de passar a l’acció”
Perquè jo les conec de veritat. Perquè jo sóc elles (silenci). Va ser un mirall, eren el mirall de la meva vida, i em van recordar qui era jo de veritat. Vaig decidir que no volia donar classes de piano a aquelles nenes, perquè no volia mirar-les en el meu mirall. Però també sabia que no podia ignorar el que havia vist. Al voltant meu tothom parlava de la revolució, del poder negre, i tot, de sobte, va cobrar sentit. Jo em vaig adonar que volia fugir de tot això, així que vaig tornar a casa meva, amb l’home ric vell blanc, vaig preguntar-li si volia casar-se amb mi i si marxàvem a França. Aquest era el meu pla. Era una forma d’oblidar tot el que havia vist. Ell em va contestar: és complicat. I jo li vaig dir: doncs s’acaba aquí. D’aquesta forma metafòrica, com quan algú troba una religió i sap que mai tornarà a ser el mateix. Va ser un mandat, ja sabia el que havia de fer. Però el moment quan em vaig voler involucrar realment a la lluita del BPP va ser en un recital de poesia. Ja estava en un ambient negre, tothom era negre, i vaig començar a viure la negritud. Vaig viure una vida negra. Va entrar un tio negre, Bunchy Carter, rodejat d’un munt de nois negres, tots armats, i va anunciar que ells volien formar la gent del BPP al Sud de Califòrnia, crear un nucli. Hi havia por perquè s’havia de fer realitat, s’havia de passar a l’acció. Ell va llegir una poesia i aquest va ser el moment exacte en el qual jo vaig decidir unir-me al Black Panther Party. El poema deia així (comença a recitar el poema):
Black mother, I must confess that I still breathe
Though you are not yet free
What could justify my crying start
Forgive my coward’s heart
But blame me not the sheepish me
While I be sleeping in a deep-deep sleep
And I be hazed and dazed and
Vipers fester in my hair
Black mother, I curse your drudging years
The rapes and heart-aches, sweat and tears
But I swear on siege night dark and gloom
A rose I’ll wear to honor you, and when I fall
The rose in hand
You’ll be free and I a man
For slave of natural death who dies
Can’t balance out to two dead flies
I’d rather be without the shame
A bullet lodged within my brain,
black mother.
[Silenci]
Us agrada Alicia Keys?
Molt.
Va dedicar-me una cançó, Elaine Brown…i va posar aquest poema al principi.
