Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Estat espanyol i Guinea: somnis neocolonials frustrats

Poca gent és conscient que avui en dia existeix un estat africà on el castellà és l’idioma oficial. Un país que es paralitza davant d’un Barça-Madrid, que segueix amb passió les telenovel·les de TVE o les estrenes musicals hereves d’Operación Triunfo. Aquests “vincles culturals” (per dir-ho d’una manera naïf) s’expliquen per un fet ben senzill: la República de Guinea Equatorial fou, entre 1778 i 1968, l’única colònia que l’Estat espanyol posseí a l’Àfrica negra. Una colònia que, si bé va perdre totes les comparacions històriques amb Cuba, Puerto Rico o el Marroc, durant molts anys va ser el feu de grans terratinents i comerciants espanyols (i sobretot catalans), que s’enriquiren a través de l’explotació del cacau, la fusta i, en menor mesura, el cafè.

Amb l’arribada de les primeres onades independentistes de la dècada de 1960, moltes colònies franceses i angleses aconseguiren esdevenir estats independents, però Franco intentà perllongar al màxim possible el domini africà, ja que pel règim franquista Guinea era la prova material que l’Estat espanyol encara tenia una missió imperial al món. No fou fins que la pressió de l’ONU es tornà insostenible que el sector més refractari del govern franquista, liderat per Carrero Blanco (el qual hi tenia interessos econòmics en el sector de la silvicultura) acceptà la independència de Guinea. El procés fou llarg, contradictori i, seguint els passos de la resta de metròpolis, es basava en una premissa ben clara: calia teledirigir la fi del domini colonial perquè signifiqués tan sols un canvi polític que permetés mantenir intactes els interessos econòmics. Això comportava, entre d’altres, la promoció d’un líder independentista moderat que assegurés unes exquisides relacions diplomàtiques amb la metròpoli.

El procés d’independència guineà sobrepassà els plans franquistes i les primeres eleccions presidencials foren guanyades per un exfuncionari colonial convertit en nacionalista radical

Tanmateix, el procés d’independència guineà sobrepassà els plans franquistes i les primeres eleccions presidencials de 1968 foren guanyades sorprenentment per un exfuncionari colonial convertit en nacionalista radical, Macías Nguema. La manca de col·laboració del govern espanyol en el traspàs de poders i els intents fallits de cops d’estat (amb la col·laboració espanyola segons el govern guineà) implicaren una ruptura de les relacions diplomàtiques que comportà que els darrers colons, funcionaris i guàrdies civils abandonessin a corre-cuita el territori a principis de 1969. Naixia, d’aquesta manera, el mite dels “colons abandonats” que encara arriba als nostres dies i que s’ha pogut veure tant en novel·les i pel·lícules de cert èxit (Palmeras en la Nieve, Atresmedia) com en reportatges fets a casa nostra (Els catalans de Guinea, TV3).

La deriva autoritària del règim de Macías Nguema i el seu apropament a l’òrbita soviètica allunyaren definitivament el país dels interessos espanyols, que, durant molts anys, s’oblidaren per complet de la seva antiga metròpoli. Deu anys més tard, però, un cop d’estat militar del nebot de Macías, Teodoro Obiang Nguema, semblava que obria una etapa de canvi en les relacions entre l’Estat espanyol i Guinea. Tanmateix, el despotisme (i nepotisme) del nou president no facilitaren cap mena d’entesa possible. Així mateix, moltes de les antigues plantacions agrícoles havien quedat abandonades i alguns dels antics colons que intentaren reclamar la propietat dels seus negocis acabaren desistint davant de les poques possibilitats d’èxit que un país profundament empobrit oferia.

El panorama canvià radicalment a partir de mitjans de la dècada de 1990, quan el país descobrí els jaciments de petroli. Diu la llegenda que Campsa (just abans d’esdevenir Repsol) va realitzar les primeres prospeccions davant de la costa de l’illa de Bioko i, davant del mal resultat, afirmaren taxativament que als mars de Guinea no hi havia petroli. Res més lluny de la realitat, ja que ràpidament s’establiren amb gran èxit les grans petrolieres americanes (Exxon, Hess, Marathon Oil, Noble Energy, etc.), i en pocs anys van convertir Guinea en un dels principals productors de petroli i gas de l’Àfrica Central, conegut per molta gent com el Kuwait africà.

La imatge de progrés contrasta amb la crua realitat en la qual viu la majoria de la població: absència total de llibertats civils i polítiques, així com unes pèssimes condicions de vida

Des d’aleshores, el PIB del país no va parar de créixer i la fisonomia del seu territori inicià un canvi substancial fins als nostres dies: nous barris amb gratacels, connexions aèries directes amb les principals capitals europees i americanes, construcció de grans infraestructures, hospitals privats de renom, etc. Tanmateix, aquesta imatge de progrés contrasta amb la crua realitat en la qual viu la majoria de la població: absència total de llibertats civils i polítiques, així com unes pèssimes condicions de vida (barris sense sanejament ni aigua potable, sistemes educatiu i sanitari sense recursos, alta mortalitat infantil, etc.). De fet, un dels mantres més repetits sobre el país és que presenta la distància més gran del món entre el rànquing que ocupa en el PIB per càpita (53è) i en l’Índex de Desenvolupament Humà (135è). Aquesta paradoxa ha portat que des d’àmbits acadèmics es presenti el país com l’exemple més clar de la paradoxa de l’abundància o la maledicció dels recursos naturals, teoria que exposa que disposar de molts recursos naturals (sobretot minerals) no comporta automàticament progrés social, sinó més aviat tot el contrari: políticament afavoreix les prebendes, la corrupció i el nepotisme, i econòmicament genera processos d’inflació que empobreixen encara més la població més vulnerable.

El govern guineà, liderat amb mà de ferro pel mateix Teodoro Obiang (que ja ha esdevingut el dictador més longeu de l’Àfrica negra), no s’ha quedat de braços plegats i des de fa anys ha iniciat una campanya de neteja estètica del seu règim. Bàsicament, aquesta estratègia ha comptat amb tres grans elements. El primer, repetir de manera reiterada que el país es troba immers en un procés de transició política i econòmica que de mica en mica va millorant les condicions de la majoria d’habitants. En relació amb això, s’han invertit molts esforços per intentar mostrar que la gestió dels beneficis dels hidrocarburs es fa sota unes praxis transparents, que els casos flagrants de corrupció són cosa del passat i que les inversions socials del país creixen de manera sostinguda. Tanmateix, tot i el país ha volgut formar part de les plataformes internacionals que vetllen per la transparència entre governs i empreses petrolieres, els resultats han estat nuls, i Guinea Equatorial es troba actualment exclosa de la Iniciativa per la Transparència de les Indústries Extractives (EITI). Així mateix, els casos de corrupció i excentricitats hedonistes que esquitxen Obiang i la seva família més propera (sobretot a un dels fills, Teodorín) són ben vigents.

En segon lloc, el règim d’Obiang ha volgut donar mostres d’una evolució política cap a un règim democràtic i multipartidista. Certament, el nombre d’organitzacions polítiques ha anat en augment i la quantitat de presos polítics torturats a la temuda presó de Black Beach s’ha reduït. Ara bé, cal tenir en compte que aquestes reformes són també de cara a la galeria, ja que la majoria de partits polítics (i fins i tot ONG) que s’han anat creant ho fan sota el paraigua i la subvenció del règim. De fet, avui en dia, les jornades electorals a Guinea segueixen sent una gran incògnita, ja que les tupinades electorals més variades i el caciquisme empresarial estan a l’ordre del dia, a la vegada que els observadors internacionals i periodistes independents són quasi sempre vetats.

Les jornades electorals a Guinea segueixen sent una gran incògnita, ja que les tupinades electorals més variades i el caciquisme empresarial estan a l’ordre del dia

I el tercer gran element, i segurament el més important, són els suports internacionals que ha rebut el règim. Els Estats Units i la Xina, els dos principals socis econòmics, han adoptat l’estratègia del pragmatisme energètic. Les excel·lents condicions contractuals que els ofereix el govern guineà per explotar els seus hidrocarburs han fet que les crítiques internes (en el cas dels Estats Units) no facin perillar les relacions comercials. Però els suports no només venen d’aquests dos països, sinó que el govern guineà s’ha sabut posicionar perfectament a escala regional. Teodoro Obiang ja ha ostentat la presidència de la Unió Africana, Guinea ha estat seu de la Copa d’Àfrica de Futbol en dues ocasions (2012 i 2015) i el país té un pes específic dins la Comunitat Econòmica Monetària de l’Àfrica Central. I si ens fixem en el món de la comunicació, els resultats són semblants: el país gaudeix d’un excel·lent tracte al canal d’informació internacional Africa 24 o al prestigiós setmanari Jeune Afrique, on es realcen els projectes del govern i s’acostumen a silenciar les veus crítiques.

Davant d’aquest nou paradigma, els diferents governs espanyols (tant del PP com del PSOE) han intentat aproximar-se al règim d’Obiang. L’objectiu no és altre que “pujar al tren” i possibilitar que algunes empreses espanyoles  –no tant del sector d’hidrocarburs, sinó d’infraestructures, serveis, turisme o comerç– puguin aprofitar el creixement econòmic del país. D’aquesta manera, si a finals de la dècada de 1990 tant el PP com el PSOE finançaven l’oposició política contra el règim (els primers a l’anomenat Partido del Progreso del truculent Severo Moto i els segons a la Convergencia para la Democracia Social), des de principis dels 2000 les visites de membres del Govern, del Parlament i de la comissió d’exteriors del Congrés de Diputats (Moratinos, Duran i Lleida, Bono) s’han combinat amb visites oficials d’Obiang a l’Estat espanyol (2006, 2014) o la controvertida visita de la selecció espanyola per jugar-hi un partit amistós el 2013.

Tanmateix, si fem cas de les dades que ofereix l’Institut Espanyol de Comerç Exterior, el 2015 només existien onze empreses espanyoles establertes a Guinea, la majoria de les quals lligades a l’enginyeria i les telecomunicacions. Això no impedeix que el passat mes de juliol, Teodoro Obiang rebés altre cop al seu despatx José Bono, que feia d’amfitrió a Jaime García Legaz, president de la Compañía de Seguro de Crédito a la Exportación (CSCE). Aquesta societat atorga avals a la inversió espanyola i rep anualment 900 milions d’euros del pressupost general de l’Estat. Tot sembla indicar que la CSCE estaria interessada a obrir una oficina a la capital, Malabo, amb l’objectiu d’afavorir l’establiment de noves empreses espanyoles al país.

Mentre el desenvolupament econòmic de Guinea pugui suposar alguna possibilitat de negoci per a les empreses espanyoles, la pressió política per part del govern espanyol serà poca, per no dir nul·la. Un silenci que ajuda a perpetuar un règim que malgrat l’avançada edat del dictador, sembla que gaudeix d’una salut de ferro. Caldrà parar atenció, però al que succeeixi els propers anys i, sobretot, tenir en compte dos elements: la més que probable lluita successòria entre dos dels fills d’Obiang (Teodorín, el favorit, i Gabriel, que sembla que compta amb el suport de l’exèrcit) i l’estancament i la reducció en la producció de petroli, que farà minvar ostensiblement els recursos econòmics amb els quals la xarxa familiar del president domina totes les esferes del poder.

 

Article publicat originalment al suplement del Cicle de cinema africà de la Mostra de Cinema Internacional del Baix Llobregat, aparegut amb el número 454 de la ‘Directa’