Com ha de ser la sexualitat de les dones en l’etapa postmenopàusica? Anna Freixas (Barcelona, 1946) dona resposta a un tema que només la lluita feminista ha pogut treure de la “dictadura del silenci” a què havia quedat sotmès. Així va començar a analitzar-ho el 1981, després d’elaborar una tesi doctoral sobre l’autopercepció de l’envelliment que senten les dones. Va ser el moment en què va establir-se a Còrdova, on, mentre donava classes a la Facultat de Ciències de l’Educació, investigava aquesta qüestió i també les relacions interpersonals que s’estableixen entre les àvies, les mares i les filles. Prova d’aquestes recerques han estat els assajos Mujer y envejecimiento: Aspectos psicosociales i, els darrers anys, Tan frescas i Sin reglas. Erótica y libertad femenina en la madurez, els dos editats per Capitán Swing. En aquest últim llibre, fruit d’enquestar 729 dones d’arreu de l’Estat espanyol, Freixas demostra que, només expressant els desitjos i els rebutjos, les dones assoleixen una sexualitat plena a la joventut però també durant la vellesa.
Fins fa poc la sexualitat de les dones grans era un tema tabú. Què ha provocat que se’n comenci a parlar?
Hi han intervingut diversos factors. Destacaria la lluita feminista, les mesures anticonceptives adoptades els anys 70 i el fet que l’esperança de vida hagi augmentat 30 anys, que ha permès que ens interroguem sobre el nostre cos i el nostre model de vellesa.
En la recerca que has fet desmuntes alguns tòpics, com ara que les dones perden el desig sexual en l’etapa postmenopàusica.
És un dels mantres més habituals, perquè ni el desig ni els canvis hormonals s’esvaeixen. Al contrari: no tenir la regla és un alliberament per a les dones grans, ja que poden millorar les seves relacions. Elles mateixes diuen que el desig no sols es manté, sinó que s’amplia amb la comunicació, la confiança, la intimitat i altres aspectes perifèrics.
Amb l’edat es busca una sexualitat més qualitativa?
Passa com amb les relacions professionals, es reestructuren. Ho expliquen les dones que he entrevistat, les quals valoren més la tranquil·litat i els prolegòmens. Això no vol dir que descartin moments passionals, perquè l’amor va del zero a l’infinit i és molt variat. Però hi ha necessitat de pell i una relació més justa i lliure.
Sempre s’ha associat el sexe amb la joventut. Aquest patró porta a l’autocensura?
Sens dubte. Algunes confessen que veuen el desig sexual com a inapropiat. Per això és important parlar-ne i que cadascú el validi per, tot seguit, posar-lo en pràctica.
Fins ara les dones no han actuat segons el seu desig?
La majoria han perdut la capacitat d’iniciativa de ben joves, sigui pressionades per l’altre (“et deixaré”, “me n’aniré amb la teva amiga”) o perquè les han educat per ser complaents i no posar límits, de manera que no viuen la sexualitat amb satisfacció.
Les lesbianes se’n surten millor sense la pressió de l’home?
La dominació existeix, però és diferent. A les heterosexuals, en canvi, se’ls inculca quan són adolescents el patró d’una relació submisa en la qual han de satisfer l’altre si no volen tenir problemes.
“Molts tractaments atenuen el desig o bé impedeixen que s’arribi a l’orgasme”
Quins altres aspectes interfereixen perquè les dones tinguin aquest rol passiu?
El model de salut. Molts tractaments atenuen el desig o impedeixen que arribin a l’orgasme, quan perfectament se’n poden tenir de gran. També són força negligents les conductes en l’atenció primària i en les residències, ja que no es dialoga sobre la sexualitat com a element natural de la vida.
I en l’àmbit escolar?
Se n’hauria de parlar des d’una òptica afectivosexual, no merament basada en el coit, sinó on aprenguem
a controlar els desitjos i les emocions. I el mateix pel que fa a l’amor romàntic: l’hem de denunciar si va aparellat a la rendició o l’entrega sense condicions, però si implica cures per a les dues parts, llavors és gratificant.
L’eclosió de moviments com #MeToo poden contribuir a aquest canvi de mentalitat?
Són importants perquè ensenyen a denunciar situacions no desitjades i adonar-nos que allò que potser ens passa és un cas d’assetjament. De tota manera, ser subjecte del destí només s’aprèn amb l’edat i l’experiència.
El progressiu envelliment de la població obligarà a tractar la sexualitat de manera més àmplia?
L’envelliment causa problemes relacionats amb la dependència i altres aspectes, però és una oportunitat per a l’autoconeixement, i més amb els recursos que tenim a l’abast. Moltes dones ja no aspiren a tenir parella, sinó que s’acontenten amb algú amb qui parlar o prefereixen homes més joves que elles. Estem en un període d’assaig de noves relacions que trencaran molts esquemes mentals.
Quins altres projectes de recerca tens en perspectiva?
Jo prefereixo viure al dia i centrar-me en el present. Però, dit això, continuaré estudiant l’envelliment amb l’esperança que la societat canviï i les futures mares i àvies siguem capaces de transmetre a les noves generacions un llenguatge més apropiat de la sexualitat.
Article publicat al número 453 de la ‘Directa’
