Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Anunaki

/ Clare Nelson

El carrer principal de Can Baró té un nom tan llarg que sempre fa l’efecte que hi falti o que hi sobri una paraula. Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. En aquest carrer només hi ha botigues, avis que xiulen, supermercats i senyores grans amb mobilitat reduïda que van damunt de motocicletes –tot i que el barri fa pujada gairebé a cada tram. Hi ha una carnisseria que es diria que és l’àgora de la vida social del barri i un parc on desenes de gossos de mides i races diferents passegen feliços cada dia. Quan hi havia eleccions, la cara de l’Arrimadas es multiplicava al llarg de tota l’avinguda, perquè els caps de màrqueting del partit devien creure que Can Baró és una zona potencialment unionista on cal insistir. Pi i Maragall avall, en canvi, la cara de l’Arrimadas desapareixia per la cara d’algun altre candidat que ara no recordo però que era més adequat a la sociologia gracienca.

El vaig conèixer una nit al metro i vam baixar a la mateixa parada. Em va explicar la vida. Divorciat, guàrdia jurat, a la trentena. No recordo el seu nom, però sé que se sentia avorrit i sol. Em va dir que tenia una filla petita. Un diumenge al matí vaig veure’l amb la nena al forn; aquest forn en què la mestressa tenyida diu negro al seu únic client negre, que s’adreça a ella com a rubia, i així un i altra converteixen els segons compartits de cada dia en un flirteig incorrecte però innocu. La filla del guàrdia jurat bevia Cacaolat en una de les tauletes de l’establiment i tenia els mateixos ulls grossos i clars, els mateixos llavis decaiguts de son pare. De la tauleta del forn estant, el pare divorciat va tardar a reconèixer-me. La nena em va mirar amb la curiositat de qui és aquesta estranya que parla amb el papa. Soc una veïna del no-lloc, del no-barri, que no vaig saber que es deia Can Baró fins que ho vaig veure en un d’aquests busos de barri que de tan petitons com són gairebé els abraçaries.

La tarda que vaig conèixer l’Álex m’havia quedat tancada fora de casa. Feia fred, era hivern. Ningú podia obrir-me. Només volia baixar al súper i tornar a la pantalla del meu ordinador, però vaig quedar-me al carrer sense claus fins entrada la mitjanit. Primer vaig fer una cervesa solitària en un dels bars regentats per xinesos de l’avinguda. Tenia a tocar una colla d’avis que feien tertúlia, cosa que el meu avi va fer fins que va ser a les acaballes. A les deu, el bar va tancar, però en una cantonada hi havia un altre bar, i vaig entrar-hi. Una clienta del bar on vaig anar estirava la màniga de l’Álex, li parlava a l’orella. Anava borratxa i volia endur-se’l a casa, perquè l’Álex té alguna arruga de més i alguna dent de menys però és un tipus guapo. Ros, xulesc, vulgar, amb un sentit de la cavallerositat dels mascles d’abans. El primer quinto el vaig pagar jo, però després ell va convidar-me. Amb la borratxa l’Álex es va fer el digne, va dir-me “esta es la ex de mi amigo”, i quan la dona li estirava la màniga del jersei vaig veure que l’avantbraç de l’Álex és un mosaic de tatuatges carceraris en honor “a mi madre que me enseñó”.

L’Álex ha estat a l’Afganistan i a Angola. Dos anys de guerra en quatre tongades de sis mesos. “No te creas que es guerra todo el rato”, i em va explicar que hi ha una fase d’entrenament, que primer te n’ensenyen. Vaig fer-li moltes preguntes i em va dir coses que em van interessar molt però que després he oblidat, com si les hagués esborrades l’eufòria de sentir-me a prop d’una bona història, una “història de guerra de veritat” al costat de casa. Aquella nit vaig saber que no és l’únic de Can Baró que ha fet el soldat, però d’entre els soldats-soldadors-bevedors del barri l’Álex és el més jove i l’únic que creu en els anunakis, uns extraterrestres que han poblat la terra i es troben entre nosaltres. Quan tenia divuit anys l’Álex va estar malalt, i sa mare, que l’havia criat tota sola, es pensava que el nen se li moriria, però el nen va superar el càncer i es va fer legionari. Als trenta i tants, l’única seqüela física que té de la malaltia superada és que mai no podrà ser pare. L’Álex em va pagar una ronda i em va dir: “Yo leo mucho”. I jo vaig deixar que rodessin els quintets i els cigarrets i els petons a les galtes d’un parell d’amics seus gitanos, un dels quals fa de paleta i viu a les cases verdes de damunt de plaça Sanllehy.

L’Ajuntament va treure els pares del paleta de les barraques del Turó de la Rovira i els va instal·lar a les casetes verdes, que encara avui són molt més barates que qualsevol dels pisos de lloguer de la zona, que comença a omplir-se de gent que voldria viure a Gràcia però que no té altre remei que viure als afores, perquè Gràcia està sobrepoblada i ja no s’hi pot viure. “Este era mi padre, era un orgullo de los gitanos. No fumaba, no bebía, no se drogaba. Se lo llevó un cáncer de huesos a los 29”, i el paleta que ja em convidava a una quarta o cinquena ronda em va plantar una foto en blanc i negre als nassos, la imatge d’un home jove, fosc, amb els cabells per sota de les orelles: quan van fer-li la foto devia pensar que li quedaven encara molts anys de vida, i, en canvi, ben aviat se l’enduria l’aire. L’altre home també em va ensenyar una fotografia, una imatge de la seva mare en un jardí, amb els cabells llargs onejants tan característics de les gitanes. “¿Mi padre? No, no sé quién es mi padre”.

Per ser legionari, l’Álex no creu en Déu ni té el rei en gaire estima. Té la teoria que els reis i els governants són anunakis malvats que des de sempre han acaparat tots els privilegis. També té la teoria que al món hi ha persones de fiar i persones que no ho són, però ell insisteix que no jutja, que mai no li ha agradat la política i que per això té amics de tot tipus, amics amb pistoles, amics amb esvàstiques, amics que han matat. Diu que una vegada es va barallar amb un amic seu perquè li havia mentit. L’amic encara complia condemna i havia de dormir a la presó cada nit. Un dia l’Álex va preguntar-li per què l’havien tancat, i l’amic li va respondre que havia matat un home. Però la veritat és que l’amic de l’Álex havia matat una dona, segurament la seva nòvia, i quan ho va saber l’Álex es va enfadar molt, van pegar-se. Després van seguir sent amics.

 

Article publicat al número 453 de la ‘Directa’

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
;