En les primeres hores del matí del passat dimarts 6 de març, el professor universitari, activista cultural i martell de mossons i poderosos Antoni Artigues morí a conseqüència d’una malaltia que tot just li havien detectat unes setmanes abans. Immediatament, les xarxes socials i altres mitjans de comunicació d’arreu de Mallorca i fins i tot dels Països Catalans s’inundaren, com poques vegades s’ha vist, de nombroses expressions de condol, respecte, admiració, gratitud i, sobretot, estima, molta estima, cap a qui sens dubte és una de les persones sense les quals és impossible entendre i explicar la història recent de la cultura catalana a l’illa.
En les seves classes vaig descobrir els llibres polítics de Noam Chomsky, que n’Artigues de manera no gens innocent intercalava dins la farragosa bibliografia sobre gramàtica generativa
Vaig tenir el privilegi de ser un dels centenars, potser milers d’alumnes que han gaudit del mestratge de n’Artigues a l’escola de Magisteri, precisament de la generació que amb els recitals de dedicats a Llompart, Vidal Alcover o Villangómez, o amb els muntatges de Molta feina i pocs doblers de Joan Mas, Sa Pesta de Pere Capellà o L’assemblea de les dones d’Aristófanes inicià un dels molts llegats que ens deixa i pel qual fa només uns mesos rebé el més que merescut reconeixement de l’Obra Culural Balear: Mag Poesia i Mag Teatre. Fou en les seves classes de lingüística on vaig descobrir per primer cop els llibres polítics de Noam Chomsky, que n’Artigues de manera no gens innocent intercalava dins la farragosa bibliografia sobre gramàtica generativa. Fou també en aquelles classes que vaig aprendre a contar els versos, a marcar els ritmes, a recitar sense histrionismes ni gesticulacions decimonòniques i a gaudir de poetes com Joan Brossa, Palau i Fabre o Blai Bonet als quals la misèria de la cultureta oficial havia condemnat a l’ostracisme en espera que la mort els fes menys hostils i més ensinistrables. Entre les moltes coses que mai no oblidaré d’aquella època hi ha la nit en què un grup d’estudiants ens havíem tancat i quedat a dormir a l’edifici com a acte de protesta per quelcom que ja no record i, a frec de mitjanit, n’Artigues comparegué amb la xeremia i dues botelles d’herbes, no record si dolces, seques o mesclades, i feu la festa, la protesta i la nit sencera amb nosaltres.
A la vella escola normal, ubicada al nucli urbà de Palma, el despatx de n’Artigues era a les golfes de l’institut adjacent, des d’on de tant en tant es precipitava el so a tota hòstia de les cançons de Sau, Ovidi Montllor, el seu inseparable Biel Mayoral, Guillem d’Efak i altres. Les portes d’aquella atalaia, com les del posterior despatx al Campus de la Carretera de Valldemossa, romanien sempre obertes per a qui tingués ganes de fer-hi un cigarret i fer-hi petar la conversa. No de bades, n’Artigues hi feia el dia a la facultat i hom tenia la sensació de que ben bé allò, per a ell, no era una feina, sinó quelcom de molt més digne, una mena d’eròtica del servei bastida des de la profunda convicció ètica de què aquella era la manera com a ell li pertocava fer país.
La seva feina, en els marges dels currículums i burocràcies oficials que ell sempre sabé hackejar, ha tingut un efecte pol·linitzador massiu, de magnituts incalculables
La seva feina, tant a les aules, en els marges dels currículums i burocràcies oficials que ell sempre sabé hackejar, com la que desenvolupà a través de Mag Poesia-Mag Teatre, ha tingut un efecte pol·linitzador massiu, de magnituts incalculables: a Mallorca, on hi ha una mestra que fa que els infants aprenguin a través de la poesia, on hi ha un muntatge teatral en una aula de primària o on hi ha un claustre que resisteix i es plantà davant qualsevol dels atacs recurrents contra la llengua catalana en l’àmbit educatiu, allà hi ha l’ADN d’en Toni Artigues. De la mateixa manera que la gerenació de companyies de teatre, grups de música, glossadors, glossadores i poetes que ha nascut i madurat sota la seva ala no es pot contar amb els dits d’un sol cos.
N’Artigues, mestre de mestres, també era amic, mestre de vida, desamic de condescendències i fuet de mossons i lliberticides. El podieu trobar oferint-se als pares d’un alumne amb problemes legals per a ajudar en el que fes falta; recomanant a un jove poeta que agafés els atapins i anés a la metròpoli a créixer i fer-se gran en tots els sentit del terme; convidant-ne un altre al suïcidi després que aquest li presentés un poema de to excessivament pessimista o ploramiques; o escridassant un cap de departament, un rector o un president autonòmic per corrupte, venut, traídor o cap de fava. El seu irrenunciable sentit ètic de la vida abraçava una amplitud de registre que anava des de la tendresa més dolça a l’escarni i la ira més inmisericordes, sempre cara alta, mai per l’esquena, sense por ni contemplacions de cap mena. Això, és clar, li valgué enemics, enemistats i distanciaments, pero també complicitats, fidelitats i reconciliacions imprescindibles.
La seva descoberta i voraç immersió en l’obra de Nietzsche, a principis del 2000, esperonejada per la intuïció que potser era la clau de volta per a entrar dins l’univers explosionat pel Miquel Bauçà del Canvi, contribuí a juntar les peces del trencaclosques en el qual l’ètica i la moral, el col·lectiu i l’individual, encaixaven finalment a través de l’estètica, entesa, és clar, com a poètica. Des d’aleshores, tinc clar que l’homo poeticus i l’homo politicus no són separables, en ell, només mancava trobar l’epistemologia adequada i, en aquella època, creieu-me que sentir-lo parlar de Nietzsche i de Miquel Bauçà amb l’eufòria que ho feia suposava un estímul intel·lectual de primer ordre. D’alguna manera aquell fou el gresol en el que el seu ferotge individualisme programàtic, en la línea de Marx Stirner, s’acoblava amb la seva generosíssima vocació, però sobre tot praxis, de servei al col·lectiu, el poble catala, d’arrel profundament humanista, encara que això pugui semblar una contradicció. No de bades, la poesia és allò que trascendeix qualsevol contradicció i ens transporta a les dimensions quàntiques on la naturalesa política de tota existència individual s’expressa com a llibertat, enemiga ontològica de qualsevol poder, o al Poder, potser la cosa a la qual n’Artigues tenia més al·lèrgia, fos al nivell que fos.
No per casualitat, si hi ha una constant en la seva trajectòria, és la defensa a ultrança de l’única cosa que degué considerar sagrada: la llibertat d’expressió
No per casualitat, si hi ha una constant en la seva trajectòria, és la defensa a ultrança de l’única cosa que degué considerar sagrada: la llibertat d’expressió, qüestió que l’ocupà fins al darrer moment, amenaçada com està en els nostres dies, i amb casos vergonyants com el del raper Valtonyc. Per això, tampoc hi trobareu en ell la paraula mesurada ni la políticament correcta, a vegades fins a fregar la crueltat, l’abjecció o l’intolerable, però sempre amb la intenció d’operar com a desllorigador de qualsevol poder instituït, amb la voluntat de destituir tot allò que, per massa clos, eixut i erm és incapaç de fecundar nous sentits, noves metàfores, que és, al cap i a la fi, allò que els humans estem destinats a habitar, a ser.
Ara que n’Artigues és una metàfora que efervesceix i pol·lueix al cervell i la saliva de tants i tantes; que sense ser-hi, hi és més present que no mai, i que fins i tot pensant-lo des de la distància més radical ens segueix, no ensenyant, sinó seduint a aprendre, és l’hora de recuperar un vers del seu estimat Rilke, i reconèixer que, efectivament, “hi ha en el món un gran miracle” i és que “tota vida es viscuda”, però que hi ha vides que, un cop separat el gra de la palla, pesen molt, moltíssim…
