Erevan, capital de la República d’Armènia. Dilluns 23 d’abril. Dues de la tarda. Després de dotze dies de protestes i mobilitzacions per a exigir la seva dimissió, el primer ministre Serzh Sargsyan anuncia de forma inesperada la renúncia al càrrec, abandonant un poder que havia ostentat de forma gairebé ininterrompuda des de l’any 2008.
L’arribada a la presidència de Sargsyan fa deu anys va venir acompanyada per un suposat frau electoral en les eleccions del febrer de 2008. Les manifestacions posteriors per a protestar per aquest fet es van saldar amb una repressió que va deixar deu persones mortes, vuit de les quals manifestants. Originari de la regió del Karabakh, Sargsyan va ser un dels líders militars armenis en la guerra pel control d’aquell territori en disputa amb l’Azerbaidjan (1991-1994). Des de mitjans dels anys 90 ha estat en primera línia política d’aquesta petita república del Caucas sud, havent ostentat els càrrecs de ministre de l’Interior, de Defensa, de Primer Ministre i, durant els darrers deu anys, de President.
El segon i darrer mandat presidencial de Sargsyan acabava l’abril d’enguany. Tanmateix, l’any 2013 el seu partit (Partit Republicà d’Armènia) inicià una reforma constitucional al país. Un dels punts claus de la reforma consistia a passar d’un sistema sobre el paper semi presidencialista a un de parlamentari, amb el que el centre del poder deixaria d’estar en mans del president per a situar-se en mans del primer ministre. La reforma –aprovada en referèndum a finals de 2015– obria les portes a què Sargsyan pogués perpetuar-se en el poder uns anys més, en una jugada que recorda a la que van portar a terme Vladimir Putin i Dmitri Medvedev entre 2008 i 2012 perquè el primer pogués seguir ostentant la presidència de Rússia més enllà de 2012.
Tot i anunciar el 2014 que no optaria a la posició de primer ministre un cop deixés la presidència, el fet és que el darrer 17 d’abril –dia en què s’havia de produir la votació al parlament sorgit de les eleccions parlamentàries celebrades el 2017– el Partit Republicà va proposar Sargsyan com a candidat, essent escollit com a nou primer ministre del país. En previsió d’aquest possible escenari, el dia 12 es van iniciar una sèrie de mobilitzacions sota el nom Rebutjem en Serzhe (Merzhir Serzhin en armeni). Des d’un primer moment, aquestes han estat liderades per Nikol Pashinyan, parlamentari i un dels líders de l’organització política Contracte Civil, la qual compta amb només 2 diputats al parlament armeni (integrada dins l’aliança Yelk, amb un total de 9 diputats de 105).
Centrades a la capital, Erevan, però també amb ramificacions en altres ciutats armènies, les mobilitzacions s’han caracteritzat des d’un primer moment per estar basades en l’estratègia de la desobediència i la resistència civil no-violenta. A diferència d’anteriors protestes viscudes a Armènia els darrers anys, en aquesta ocasió s’ha produït un augment quantitatiu i qualitatiu, i un gens menyspreable exercici d’apoderament col·lectiu allunyat dels partits tradicionals, en el qual hi han participat persones de totes les edats i de diferents estrats socials, i en la qual els i les joves armènies han tingut un paper protagonista.
Unes 300 persones han estat detingudes en el decurs de les mobilitzacions i prop de 100 han resultat ferides, la gran majoria manifestants
Les protestes han anat incrementant la seva intensitat amb el pas dels dies, combinant manifestacions de milers de persones amb talls de carreteres, carrers i estacions de metro, actes simbòlics de diversa índole, encerclaments pacífics d’edificis públics, casserolades, vagues, etc. Unes 300 persones han estat detingudes en el decurs de les mobilitzacions i prop de 100 han resultat ferides, la gran majoria manifestants.
En el marc d’un augment progressiu de les tensions degut –en gran mesura– a la repressió policial, diumenge 22 es produïren unes negociacions fracassades entre Sargsyan i Pashinyan, les quals van ser televisades i van durar només tres minuts. Davant la determinació de Pashinyan a l’hora d’exigir la dimissió de Sargsyan, aquest va amenaçar amb un escenari com el de març de 2008 (10 morts) si els manifestants no abandonaven la seva actitud, i seguidament es va aixecar i va abandonar la taula. Al cap d’unes hores, Pashinyan i altres líders opositors van ser detinguts. Aquesta reacció per part del govern, i en especial les amenaces de Sargsyan, van generar l’efecte contrari a l’esperat, provocant que encara més gent sortís al carrer per a mostrar la seva indignació i rebuig, arribant a manifestar-se més de 130.000 persones al centre d’Erevan, una xifra gens menyspreable per a un país que amb prou feines arriba als 3 milions d’habitants.
Davant d’aquest escenari, després de dotze dies de protestes interrompudes i veient que centenars de soldats abandonaven les casernes per a unir-se a les protestes, Sargsyan va decidir fer un pas al costat abans que es pogués perdre el control de la situació i es generés una violència amb morts. És possible que hagi jugat el seu paper el fantasma del Maidan ucraïnès, en el qual van morir unes 100 persones, on el president Yanukovitx es va veure forçat a fugir del país i on la situació va escalar fins a esdevenir un conflicte civil i internacional. La coincidència amb el 24 d’abril –commemoració del 103 aniversari del Genocidi Armeni– pot haver tingut també la seva importància, i és possible que Sargsyan hagi desistit d’aferrar-se al poder davant la possibilitat que una escalada violenta coincidís amb el dia més important de l’any per als i les armènies. Totes les persones detingudes van ser immediatament alliberades.
A diferència de les conegudes com a revolucions de colors de l’àmbit post soviètic (Ucraïna 2004 i 2014, Moldàvia el 2009, Geòrgia el 2003 o el Kirguizistan el 2005) el factor geopolític de les demandes dels manifestants ha estat inexistent en aquest cas. De la mateixa manera, i a diferència dels esdeveniments esmentats, en el cas d’Armènia no sembla que cap potència hagi recolzat ni de forma directa ni indirecta les protestes, ni s’ha alineat amb l’ex-primer ministre. La mateixa Rússia –principal aliat exterior i garant de facto de la seguretat d’una República d’Armènia envoltada d’enemics a est i oest– s’ha mantingut a l’expectativa dels esdeveniments. Només en quant es va confirmar la dimissió de Sargsyan, la portaveu del ministeri d’Afers Exteriors de la Federació Russa, Marina Zakharova, es va afanyar a felicitar els manifestants pel seu èxit.
Els motius de les protestes són eminentment interns, amb Sargsyan simbolitzant un sistema profundament corrupte i amb alguns tics autoritaris que s’ha anat formant i consolidant durant els darrers 20 anys, en el qual les esferes política i empresarial s’han gairebé fusionat, amb el Partit Republicà a l’epicentre, i on nous actors provinents del món criminal i veterans de la guerra del Karabakh han aconseguit el control de sectors molt lucratius de l’economia. En paral·lel, la manca d’expectatives i una taxa d’atur de prop del 20% han fet que per a molts joves l’única sortida sigui l’emigració.
La resposta de la diàspora no ha estat unànime, i diverses organitzacions polítiques a l’exterior han restat en silenci o inclús han mantingut el seu suport a Sargsyan fins al darrer minut
Per la seva part, la diàspora armènia –uns 7 milions del total de 10 milions d’armenis i armènies que hi ha al món– ha restat dividida davant les mobilitzacions. Si bé s’han produït mostres de suport a ciutats com Los Àngeles, Moscou, Nova York, Boston, Marsella, Frankfurt, o inclús a Barcelona –on en un acte de commemoració del Genocidi Armeni es van cremar fotografies de l’ex-primer ministre, el cert és que la resposta de la diàspora no ha estat unànime, i diverses organitzacions polítiques a l’exterior han restat en silenci o inclús han mantingut el seu suport a Sargsyan fins al darrer minut. En aquest sentit, algunes veus consideren que aquesta manca de determinació i el suport parcial a Sargsyan pot haver accentuat la pèrdua d’influència de la diàspora armènia en els afers interns de la República d’Armènia.
Sargsyan ha caigut, però les mobilitzacions continuen. De moment han fracassat les negociacions entre el govern del Partit Republicà –el qual es manté en el poder amb un primer ministre en funcions, Karen Karapetyan, vinculat a Gazprom i proper al sector liberal de l’oligarquia russa– i els líders de les protestes. Les demandes de Pashinyan són el nomenament d’un primer ministre que sigui acceptat pels manifestants, la formació d’un govern interí, i la celebració d’eleccions parlamentàries anticipades, ja que consideren que les de 2017 es van caracteritzar pel frau generalitzat. El parlament armeni té ara dues setmanes per a triar un nou primer ministre, i en cas de no ser possible es dissoldria automàticament i quedarien convocades noves eleccions. Pràcticament tots els partits de l’oposició han fet una crida a unir-se a aquesta revolta popular, mentre que el govern del Partit Republicà es resisteix a cedir poder i el control de la situació, tot i que estan oberts a parlar d’eleccions anticipades sempre que mantinguin el govern interí.
Mentrestant, durant les darreres hores, tant Rússia com la UE i els EUA han fet crides al diàleg i al consens per trobar una solució negociada a una crisi política que cada cop es va fent més i més gran. La batalla entre el vell establishment armeni i els sectors de la població que exigeixen canvis estructurals en el sistema només ha fet que començar.
