Els milers de coses que s’han de fer en un mitjà, a part dels continguts; això és, la gestió… un merder de ca l’ample! Infinites carpetes obertes, que anàvem tancant al mateix temps que fèiem la gira de presentacions a barris i pobles per aconseguir subscripcions, anunciants, punts de venda i col·laboradores.
Primer, vam temptejar les poques rotatives que existeixen: els mateixos preus i les mateixes condicions. És un oligopoli. Vam continuar imprimint a Girona. Els ordinadors, els vam reciclar a una ONG. Eren antics, amb disquetera de cinc i un quart. Per a les tasques més exigents, vam comprar un pentium a través de l’Hernán de la Ciutat Invisible. La distribució va ser la part més complicada, per a qualsevol mitjà ho és. Vam topar amb un altre oligopoli: només dues empreses de distribució a quioscos. Les altres opcions eren la militància de tota la vida o buscar alguna distribuïdora alternativa. L’Enric Duran, de l’Infoespai, ens va fer algunes propostes. Però no van prosperar i ell va seguir amb el seu tema. Finalment, ens vam agafar a una proposta que ens va fer el Jordi de la cooperativa Trèvol. D’altra banda, la proposta implicava sortir els dimecres i això impedia la publicació del Contra-Infos a les pàgines centrals de la Directa, com havíem anunciat al número 0. Cap dels dos col·lectius no vam trobar la fórmula. L’Estel, del mític butlletí mural, va venir a l’assemblea on vam tancar amigablement el tema.
Per al local, les primeres opcions van ser l’Espai Obert i l’Infoespai, però no hi cabíem. Finalment, vam llogar vàries sales d’una fàbrica abandonada en un polígon industrial a l’Hospitalet –entre la Torrassa i el Gornal– que havia estat okupada puntualment uns mesos abans per fer-hi un festival queer. Un gèlid dissabte 28 de gener ens vam posar la granota de feina i vam anar a la vella fàbrica de pell sintètica a netejar i muntar la redacció. D’altra banda, com que l’edifici restava abandonat i un servidor estava a punt de ser desallotjat de la casa okupa on vivia, a totes les parts ens va semblar bé que jo anés a viure a la fàbrica i, així, la dotés d’una presència humana continuada. Va ser una experiència postindustrial que quedarà sempre a les nostres memòries.
El 15 de gener de 2006, encara a l’Espai Obert, vam fer la primera assemblea general. Teníem 258 euros i 50 subscriptores… 50 visionàries! Aquestes dades van generar un debat sobre la viabilitat del projecte i es va plantejar el canvi a quinzenal, però finalment es va decidir seguir amb el setmanari: “S’entén que la confiança de la gent es basa en el tret diferencial de la periodicitat”. En aquesta primera assemblea general, ja es va tractar un problema que ens ha acompanyat sempre, l’acta diu: “El grup de gestió està format, actualment, per quatre persones i és del tot insuficient”.
Finalment, la primera trobada de corresponsalies es va fer el 18 de desembre de 2005 al CSO Euterpe, a Sabadell, i la va organitzar, curiosament, el nucli de Terrassa. Hi havia gent del Baix Llobregat, del Vallès, del Maresme, de Girona i de l’Ebre. Només els nuclis de Terrassa i Girona es van mostrar disposats a constituir una corresponsalia. La resta va preferir només col·laborar amb la Directa, “ja sigui per motius de possibilitats humanes o perquè es vol veure com evoluciona el projecte”. Es veia prematur adquirir el compromís. Però també hi veien possibilitats: “Tot i això, van mostrar el seu interès a ser el referent per als moviments socials locals i disposar d’un correu electrònic propi de la Directa o del carnet”. Es va fer un mapa de competències informatives delimitant els “àmbits d’acció que cada representació territorial podia assumir”. El 19 de febrer de 2006, al Despertaferro de Reus, es va fer una segona trobada, on ja van començar les inevitables topades entre redacció i corresponsalies: “Al número 00, ha aparegut informació incorrecta, o no exacta, corresponent a diferents parts del territori. En aquest sentit, s’acorda: quan la redacció de Barcelona vol publicar una notícia que pertany a una part del territori on hi ha corresponsalia, cal posar-se en contacte amb aquesta. Quan la redacció de Barcelona rep un article d’una corresponsalia, si cal realitzar algun canvi, l’haurà de comunicar a la corresponsalia en qüestió”, etc. Girona va proposar: corresponsalies autogestionades amb part dels diners de les subscripcions del seu territori. Es va valorar com a prematur, primer calia consolidar els mínims per tirar endavant el setmanari. A la tercera trobada, el 19 de març a La Fàbrica, a Celrà, ja hi havia nou corresponsalies: Baix Llobregat, Sabadell, Terrassa, Valls, Reus, Lleida, Girona, Maresme i Menorca.
Amb tota aquesta feinada a l’esquena, ens vam plantar a l’abril amb només 200 subscripcions, molt lluny de les 1.500 necessàries, però amb una redacció nova de trinca, un equip humà entregat i un sentiment que el que estàvem fent era molt necessari, ja quasi imprescindible. Era pràcticament qüestió de fe. El 19 d’abril va sortir la Directa número 1, la primera setmanal. Si el número 0 havia estat com un embaràs, ara vindrien els parts setmanals… i alguns amb bessonada!
