Al capdavall del que es tracta és de ficar la pilota entre els tres pals. Ja sigui amb tres graderies inflamades de “You’ll never walk alone”, un exèrcit de fotògrafs i senyal televisiu enviat a la Xina al darrere; o bé els tres pals imaginaris dibuixats per dues piles de xandalls, en un descampat, entre el desert i el suburbi. Santiago Formoso, però, no la veia gaire, la porteria: era un operari de l’eix de la defensa, un fill de la immigració gallega que es guanyava el jornal parant els peus als Cruyff, Pelé i altres estrelles prejubilades en una lliga prefabricada als Estats Units amb embolcall de majorettes, cheerleaders, pots de crispetes king size i música disco als minuts de descans. Arnor Gudjohnsen va creuar mig Atlàntic va veure com son fill Eidur i els seus companys de selecció marcaven gols no esperats per ningú, i fornien d’efímer i innocu tremp identitari una illa negra i despoblada, perduda nord enllà, només tinguda en compte per la vulcanologia i la gran indústria pesquera. En Mubiru Rigan té cinc anys, diu que és un davanter dels que veu porta, un golejador nat, recull brossa del primer món en un abocador de Kampala i vol fer gols com els de Fernando Torres. Fa vint anys, Zidane, Thuran, Djorkaeff, Anelka i companyia van transportar la França de les banlieues fins a l’avinguda dels Champs Elisées, amb els seus gols a preu de copa del món, i van col·locar l’extrema dreta davant del mirall trencat d’una essència gal·la que la varietat d’origens dels onzes titulars desmuntava partit a partit. I uns anys abans, a Torí, un altre francès, Michel Platini, aixecava el cap i repartia gols a una constel·lació d’estrelles que encunyaven un futbol on la identitat secular de club començava a perdre la batalla contra el cop de talonari, un futbol encara no vampiritzat pel capital sense fronteres, però ja incorporat al catàleg de marques comercials de les grans fortunes burgeses. Mbark Boussoufa és holandès d’arrel marroquina, intenta fer gols en un equip sorgit del no-res al Daguestan, i és un de tants aventurers del futbol del segle XXI, que es busquen la vida de lliga exòtica en lliga exòtica i que han de cercar a Google Maps el nom del pròxim destí on els empeny un representant implacable. George Best marcava gols amb la xuleria d’un cinquè beatle, mentre al Belfast gris on va néixer servia de material iconogràfic per a murals dignificadors; però es va beure la fama massa depressa i la seva història reprodueix el mite de l’ascens i caiguda de l’ídol en una paràbola perfecta; com un penal de Panenka.
L’OffSide Festival , que enguany celebra la quarta edició, s’inaugura avui i presenta 17 documentals de llarga duració centrats en el món del futbol, més una desena de curts al principi de cada sessió. Les projeccions tenen lloc aquest pròxim cap de setmana i el vinent, al Cinema Maldà, al Barri Gòtic de Barcelona.
