Periodista nascuda a la República del Senegal, Mariama Badji és una veu de combat i reflexió. Va deixar enrere la seva família per cursar, amb una beca, estudis superiors de Comunicació a la Universitat Complutense. A l’Estat espanyol ha pogut completar la seva formació, però tot el que ha après s’ho ha endut cap a casa, perquè creu que és la joventut amb educació la que pot canviar el seu país. Amb aquest afany, va endegar el projecte de l’agència Cora Communication, on treballa, a més de participar en conferències i iniciatives documentals sobre política i migració. Recentment ha estat a Barcelona, amb motiu del projecte Vida mantera, elaborat, gràcies a la Beca DevReporter, per Catalunya Plural en col·laboració amb SOS Racisme. Conversem sobre el viatge que emprenen molts joves a la recerca de futur i esperança a Europa. Per a ella, és una mena de miratge per al qual les persones fan grans sacrificis. Per això, defensa que tots mirem cap al sud i fem el possible per fer de l’Àfrica un país amb més oportunitats. La joventut, afirma, i les dones, poden esdevenir el seu motor.
Quina és la situació al Senegal que fa que la gent hagi de migrar?
Senegal és un país en vies de desenvolupament amb molts joves i dones, però amb poca capacitat per oferir feina. Hi ha molt poques possibilitats de poder treballar, encara que es gaudeixi de formació, així que moltes persones només tenen l’alternativa de viatjar. Això també depèn de les circumstàncies personals de cada persona, però n’hi ha moltes que només són capaces de veure un camí cap a una vida millor en el viatge. La idea del viatge, és cert, sempre ha ocupat un espai preeminent a la cultura del Senegal. Darrerament, però, s’ha convertit en l’última esperança per a qui desitja una vida millor.
Quines expectatives de feina hi ha al Senegal?
“Al país no hi ha una indústria o un teixit empresarial autòcton; el capital estranger domina l’economia i els joves no emprenen. Cal canviar aquesta situació!”
Al Senegal, diríem, es viu amb el que hi ha. Se sobreviu. Però totes les persones senten un neguit per progressar a nivell econòmic i social. Si ets un pescador amb caiac no pots arribar a tenir una casa que estigui bé o oferir una bona educació als teus fills. En definitiva, no pots confiar en què gaudiràs d’una vida millor que la dels teus pares. Al Senegal hi ha, sobretot, feines de gran esforç físic, i les persones, sovint, no ho aguanten molt de temps. Els pescadors humils ho tenen molt difícil per fer-se amb una bona barca o arribar a esdevenir patrons d’embarcacions. Hem de tenir en compte que al país no hi ha una indústria o un teixit empresarial autòcton; el capital estranger domina l’economia i els joves no emprenen. Cal canviar aquesta situació!
Amb quin pensament emprèn un jove senegalès el seu viatge cap a Europa? Coneixen les condicions a què hauran de fer front quan arribin?
Els que migren, senzillament, volen tenir una vida millor, trobar una feina, guanyar diners i ajudar la seva família. Viatjar és la seva única alternativa i ho fan malgrat tot. En ocasions, comencen els tràmits per demanar un visat, però quan se’ls denega… agafen la pastera. Jo penso que no saben què els espera quan arriben, perquè Europa, al Senegal, és una mena d’El Dorado, un continent on hi ha oportunitats per a la gent jove i on sempre es pot treballar. El fet és que els que han arribat aquí envien diners al seu país! Des d’allà, un jove veu això i és molt difícil convèncer-lo de què, en realitat, a Europa no hi ha possibilitats. Si des d’aquí els hi dius, et responen “I tu? Què fas allà, doncs?”. Si és un europeu qui els hi diu, aleshores pensen que és que a Europa no els volen.
Fins i tot fent de manters, doncs, aconsegueixen enviar diners a les seves famílies del Senegal?
“Aquests joves que venen al carrer guanyen pocs diners però n’envien al seu país i amb aquesta quantitat les seves famílies viuen molt millor”
Sí. Aquests joves que venen al carrer guanyen pocs diners però n’envien al seu país i amb aquesta quantitat les seves famílies viuen molt millor. No defenso que emigrar sigui la solució més adequada, més aviat penso que és una decisió que pren una persona en unes circumstàncies determinades i que s’ha de respectar. És cert que aquells que ho fan i treballen, del que sigui!, a Europa, mantenen les seves famílies. I són moltes famílies!
Un jove que arriba a l’Estat espanyol i que treballa de manter, explica a la seva família les condicions en què ho fa?
Depèn, però sí que és difícil. Nosaltres, els que hem marxat del Senegal amb una beca per estudiar i no hem tingut problemes de papers [Badji va ser becada per l’Agencia Española de Cooperación Internacional y Desarrollo], podem explicar quina és la realitat amb més facilitat. Però per als altres pot ser dur. Hi ha casos en què tota una família ha contribuït, un a un amb un petit capital, a finançar el viatge del jove. Així que aquest se sent amb la necessitat d’oferir, al seu torn, suport a la família.
És a dir, hi ha casos en què la decisió d’abandonar el Senegal ha estat presa entre tota la família?
“Hi ha casos en què són els familiars els qui animen els joves, perquè pensen que així tindran un futur millor i podran aconseguir un habitatge i una feina dignes”
Sí, és clar. Hi ha casos en què són els familiars els qui animen els joves, perquè pensen que així tindran un futur millor i podran aconseguir un habitatge i una feina dignes. Però també hi ha joves que marxen amb la pastera i fins que arriben, posem, a les illes Canàries, no telefonen als seus i els diuen on són. Com sempre, les circumstàncies de les persones que emigren des del Senegal són diverses! No totes les famílies són iguals i no hi ha un perfil únic de l’emigrant.
La ruta cap a Europa ha anat variant amb el temps. Abans s’hi accedia a través de les Canàries, però el recent treball documental Vida mantera, on has participat, exposa que ara el trajecte passa per Ceuta i Melilla.
El procés de migració és complex; sovint tot comença amb un viatge dins del mateix país. Per exemple, d’una localitat petita del Senegal cap a Dakar, la capital, com als anys noranta. Un cop allà, sorgeix l’oportunitat d’arribar al continent i n’hi ha que ho fan. Els senegalesos seguiran emigrant mentre no gaudeixin d’expectatives al país i, encara que una ruta es tanqui [l’any 2006, un acord de col·laboració entre l’Estat espanyol i el Senegal va frenar el flux migratori des les illes Canàries], se n’obrirà una altra. Qualsevol persona té el desig d’una vida millor i ho seguirà intentant tot malgrat les traves que li posin!
Les dones migren menys?
“Sempre dic que la dona senegalesa és cap i cor; són persones molt fortes i el pilar de les seves famílies. S’aixequen ben d’hora al matí per vendre peix al mercat, duen els diners a casa, porten la casa i cuiden els nens!”
Sí. És un viatge dur de molta exigència física i, en general, les dones no s’hi atreveixen. Elles, si tenen estudis, es decanten per quedar-se al país. Però això tampoc no és comoditat. Jo sempre dic que la dona senegalesa és cap i cor; són persones molt fortes i el pilar de les seves famílies. S’aixequen ben d’hora al matí per vendre peix al mercat, duen els diners a casa, porten la casa i cuiden els nens! Darrerament, però, l’emigració senegalesa s’està feminitzant.
El fet de tenir estudis afavoreix la seva inserció laboral?
Moltes vegades, no. El procés d’homologació d’un títol senegalès a Europa és molt complicat. Al Senegal les persones han estudiat una llicenciatura de tres anys i quan són aquí se’ls demana tornar a començar els seus estudis des del primer any. N’hi ha que ho fan, però se’n cansen i ho deixen.
Així que, per manca de possibilitats, molts han de vendre al carrer. Per què aquesta activitat i no una altra?
“La venda ambulant, al Senegal, és habitual i té el seu paper en l’economia del país. No és una activitat legal ni està regulada, és informal, però força acceptada”
La venda ambulant, al Senegal, és habitual i té el seu paper en l’economia del país. Hi ha empreses internacionals de telefonia mòbil que contracten joves perquè venguin targetes de recàrrega al carrer. No és una activitat legal ni està regulada, és informal, però força acceptada. Els que arriben traslladen aquí i a altres llocs d’Europa el que han après, practiquen i saben fer al seu país. A partir dels anys noranta, amb la devaluació del franc CFA, els agricultors van desplaçar-se cap a Dakar i, com que no tenien estudis i només sabien treballar la terra, venien al carrer. Però molts d’aquests van acabar obrint botigues físiques i fent legal el seu negoci!
La manca de documentació també és un problema. Fins i tot per visitar la família, no ho poden fer durant anys…
Això és dramàtic. Hi ha pares de família que eduquen els seus fills a distància, a través de trucades d’Skype o comunicant-se per Whatsapp. Tinc un amic que va arribar a Espanya el 2007 i el primer que va fer quan va aconseguir papers i tornar al país, l’any passat, va ser… visitar els morts! Havien mort els pares, la germana, els amics… Ell havia arribat a Espanya amb pastera, va passar per un CIE, després es va dedicar a vendre al carrer i, fins i tot, va ser arrestat. Finalment, va trobar algú que li va fer un contracte i li va posar els documents en regla. Així i tot, ell, que podríem dir que ho ha aconseguit, encara és en una situació de risc. Si perd la seva feina i no cotitza, pot perdre el permís de residència.
Així, a dia d’avui, creus que es pot articular alguna alternativa a l’emigració?
El Senegal és un país políticament i socialment estable i no ha patit cops d’estat, a diferència d’altres països que són al seu voltant. He de reconèixer que la joventut s’està organitzant millor que abans. Comencem a comprendre que el futur és a l’Àfrica. Però encara cal canviar de mentalitat i mirar d’aprofitar les oportunitats que podem construir aquí, en lloc d’esperar que el govern actuï. El president Macky Sall no ha satisfet totes les esperances. Per això, dono suport a joves i dones perquè s’animin a emprendre al país i, per fer-ho, l’educació és fonamental. Al Senegal fan falta menys líders i més lideratge.
