Conèixer els Pirineus implica endinsar-se en la seva realitat d’una manera integral, incloent tant els aspectes socials com els naturals. En aquesta tasca de coneixement d’un lloc esdevé tan important indagar sobre el que s’hi fa, com s’hi viu i quines relacions estableixen les persones que hi habiten entre elles i amb el medi, com el propi medi en si mateix, amb les seves característiques geològiques, orogràfiques, biològiques, etc., que condicionen l’indret geogràfic a conèixer. Evidentment, aquesta realitat no pot concebre’s sinó a través del diàleg entre ambdós components, el social i el natural. Conèixer, però, també de vegades pot comportar un tercer component: “donar a conèixer”. Un coneixement que s’adquireix a través de coneixements previs que són compartits; un coneixement que s’emmarca dins del conjunt de respostes donades a una determinada pregunta: “Què se’n diu o se’n sap dels Pirineus”?
El pirineisme va ser un moviment sorgit entre finals del segle XVIII i principis del XIX, integrat per una miscel·lània de persones de diferents àrees del coneixement i amb diferents motivacions personals (cartògrafs, botànics, geòlegs i primers excursionistes), però amb un interès científic envers la muntanya. Un moviment científic i humanista que va comportar un gir envers la noció dels Pirineus com a frontera geogràfica, política i administrativa, i que va intentar aglutinar les realitats social i natural pirinenques per donar-les a conèixer mitjançant la seva exploració i descoberta —amb totes les connotacions que denoten ambdós termes. Gent de classe benestant, vinguts principalment de l’Estat francès i d’Anglaterra, van embarcar-se en una sèrie de projectes individuals per acabar configurant un moviment amb un objectiu més que ambiciós: conèixer i donar a conèixer els Pirineus.
El pirineisme pot ser considerat per determinades regions pirinenques com el mitjà a través del qual els seus pobles van obrir-se per primer cop al turisme
I és que el pirineisme pot ser considerat per determinades regions pirinenques com el mitjà a través del qual els seus pobles, i les seves valls i muntanyes van obrir-se per primera vegada al turisme. Un turisme entès a partir d’aquestes dues coordenades: distància, i per tant mobilitat, i coneixement. Prenent aquesta base idiosincràtica del pirineisme, es podria definir el turisme com aquella activitat que permet tenir coneixement i donar a conèixer un lloc que és, en certa manera i en un principi, desconegut, distant. Tanmateix, el pirineisme des d’una aproximació més contemporània ens permet reflexionar fins a quin punt els turistes del segle XXI segueixen aquells anhels de coneixement sorgits al segle XIX, ara que les distàncies s’escurcen més que mai en l’era de la mobilitat i dels fluxos de persones, diners i informació.
Des de fa vuit anys el Refugi Rosta de Salardú, on hi trobem l’únic museu dedicat exclusivament al pirineisme, organitza el Festival Pyrenades amb la intenció de reviure i posar en pràctica cada Setmana Santa —l’edició d’enguany s’inicia avui i se celebra fins el 31 de març— l’essència d’aquest moviment a través de diverses d’activitats —caminades, conferències, música, cinema i jocs infantils— per conèixer i donar a conèixer els Pirineus del passat, present i futur, des del seu bressol aranès.
