El discurs –i el silenci– de l’estudiant supervivent de la massacre de Parkland, Emma González, va durar sis minuts i vint segons. El mateix que va tardar Nikolas Cruz, de 19 anys, a matar disset persones i ferir-ne quinze a l’institut Marjory Stoneman Douglas, a Parkland, un municipi acomodat de l’estat de Florida, el dia de Sant Valentí. González va recordar els companys i companyes assassinades i va mantenir, amb la mirada ferma i algunes llàgrimes, uns quatre minuts de silenci davant d’una multitud de persones i de càmeres que ho retransmetien per a tot el món. Era a la Marxa per les Nostres Vides, una manifestació nacional per condemnar la massacre més recent i mortífera en un institut dels Estats Units, després dels terribles fets de Columbine l’any 1999.
La protesta principal va tenir lloc a Washington el 24 de març, un mes i mig després dels fets, amb rèpliques a 800 ciutats dels Estats Units i de la resta del món. Al voltant d’un milió de persones van sortir als carrers per condemnar el tràgic esdeveniment i per pressionar la classe política a prendre mesures per regular les armes. En els seus discursos, l’estudiantat va instar els partits demòcrata i republicà a aprovar una legislació per prohibir les armes de foc i instaurar processos de verificació d’antecedents universals.
La protesta principal va tenir lloc a Washington un mes i mig després dels fets, amb rèpliques a 800 ciutats dels Estats Units i de la resta del món
El jovent mobilitzat, d’entre 17 i 18 anys, va insistir també en la importància de registrar-se per a votar a les eleccions de meitat de legislatura del novembre vinent. Algunes de les persones afectades pel tiroteig de Parkland aniran per primera vegada a les urnes. És la generació que ha crescut amb els simulacres de massacres i amb por que, algun dia, sigui la seva escola la protagonista de la tragèdia.
“Sempre tinc aquest pensament a la meva ment, a veure si em passa a mi avui o a algun company del meu districte”, comenta Zamira, una jove estudiant d’institut que va acudir a la marxa de Nova York amb les companyes de classe. Sandra Blackwood és la mare d’una jove adolescent: “Els meus fills han hagut de fer simulacres des que van a l’escola primària, en canvi, la meva generació no va viure això”, comenta. Blackwood considera “ridícul” que “encara estiguem lluitant per una cosa de sentit comú”.
Un moviment divers i unit
El jovent de Parkland va enviar un missatge molt clar a Donald Trump i a l’Associació Nacional del Rifle (NRA), una organització conservadora que fa lobbisme per influenciar políticament en favor del dret a posseir armes i que s’oposa a qualsevol legislació que en restringeixi l’ús. L’NRA també ha bloquejat els intents de recerca sobre les armes i les seves conseqüències posant pressió al Congrés perquè retalli les subvencions al Centre de Control de Malalties i Prevenció.
L’endemà de la massacre, alumnes supervivents de l’institut van decidir crear un moviment. Aprofitant les xarxes socials i els mitjans de comunicació, van enviar el seu missatge al poder legislatiu, al president Donald Trump i a l’NRA
L’endemà de la massacre, alumnes supervivents de l’institut van decidir crear un moviment. Aprofitant les xarxes socials i els mitjans de comunicació, van enviar el seu missatge al poder legislatiu, al president Donald Trump i a l’NRA. Jovent ben articulat i amb discursos directes i efectius.
El moviment Never Again MSD (Marjory Stoneman Douglas), que va experimentar un ràpid creixement a les xarxes, incloïa narratives que no només se centraven en les massacres, sinó també en les morts que les armes provoquen a molts barris i suburbis de ciutats americanes i que normalment afecten persones negres i amb baixos ingressos. Edna Chavez, una jove activista del sud de Los Angeles, ho va explicar en un emotiu discurs durant la manifestació: “Vaig aprendre a esquivar bales abans que a llegir”. El seu germà, Ricardo, va ser assassinat amb una arma en un dels barris meridionals de la ciutat californiana.
La violència de les armes als Estats Units mata 93 persones al dia de mitjana, incloent-hi homicidis, suïcidis i accidents. Una xifra que va molt més enllà de les massacres, tot i que són les que tenen més ressò als mitjans. Mentre que la tinença d’armament ha anat lleugerament a la baixa i s’ha estancat en els últims anys, un de cada tres habitants posseeix una arma o més. Generalment, els homes tenen més armes que les dones i els homes negres pateixen un risc catorze vegades més gran de morir a causa d’una arma.
Quan és la policia qui mata
El 18 de març, la policia de Sacramento disparava vint trets al jove Stephon Clark al jardí de casa de la seva àvia. La versió oficial assegura que van confondre el telèfon mòbil que Clark duia a les mans amb una arma. El seu assassinat va generar una onada de protestes a Sacramento i altres ciutats americanes, on es denunciava l’abús de poder de la policia i es reiterava que aquesta violència també forma part de la violència de les armes. Un problema sistèmic que el moviment Black Lives Matter denuncia des de 2014.
L’assassinat del jove Stephon Clark va generar una onada de protestes a Sacramento i altres ciutats americanes on es denunciava l’abús de poder de la policia i es reiterava que aquesta violència també forma part de la violència de les armes
Imani Henry és el director executiu de l’organització Equality 4 Flatbush, ubicada al barri de Crown Heights de Brooklyn. Henry considera que si es parla de la violència de les armes, “s’ha de parlar dels assassinats de les persones de color en mans de la policia”.
El 4 d’abril, la policia de Nova York disparava deu trets a Saheed Vassell al mateix barri de Brooklyn, on viu i treballa Henry. Vassell era veí del barri, conegut per tota la comunitat, que tenia problemes mentals. Duia un mànec de dutxa que suposadament la policia va confondre amb una arma. Els fets de Brooklyn van desencadenar una altra onada de protestes i Henry en va ser un dels organitzadors. “Els joves de color fa temps que advoquen pel control d’armes, molt abans del naixement d’aquest moviment que estem veient ara arran de la massacre de Parkland”, comenta Henry. Segons el seu punt de vista, el moviment estudiantil, tot i no ser perfecte, és positiu: “Estic orgullós del que estan fent els estudiants de Parkland i estic orgullós que estiguin treballant amb els joves de color de Chicago, que fa temps que treballen per aturar la violència de les armes i policial. Hi havia diversitat en els estudiants que van parlar durant la marxa. Són una nova generació de gent jove que treballa unida i crea noves aliances, i això està passant aquí, als Estats Units. No és perfecte, però està passant”.
Florida arma el professorat
Nikolas Cruz va entrar a l’institut amb una arma semiautomàtica AR-15, la mateixa arma de foc que s’ha utilitzat en altres massacres. Aquests subfusells permeten disparar moltes bales en poc temps, i l’estudiantat i partidaris de la regulació en demanen la prohibició.
Tot i que els tirotejos massius als Estats Units han augmentat des de 2011 –la matança més mortífera va ser la de Las Vegas de l’any passat, amb un total de 59 morts–, pocs canvis legislatius s’han aprovat en l’àmbit federal. L’episodi d’Stoneman Douglas podria ser un punt d’inflexió en un debat polaritzat on està en joc la llibertat de tenir armes, un dret protegit per la Constitució americana en la seva segona esmena i que sempre ha generat ambigüitat d’interpretació. De moment, Donald Trump s’ha mostrat partidari d’endurir els processos de verificació d’identitat a les persones que vulguin aconseguir armes. Precisament, la derogació d’una regulació de l’era Obama el febrer de 2017 va facilitar que les persones diagnosticades d’un trastorn mental adquirissin armes. Trump també s’ha mostrat partidari de donar armes al professorat.
La falta de legislació federal dona marge als estats per poder fer lleis pròpies. En alguns, com el de Nova York, és molt difícil poder comprar una arma i els processos de verificació són més complexos. En canvi, en estats com Florida tenen normes poc estrictes. Després de la massacre, la comunitat d’estudiants va pressionar perquè s’aprovés una legislació que prohibís l’ús d’armes de foc, com el rifle semiautomàtic que Cruz va fer servir el 14 de febrer, però no ho van aconseguir.
La falta de legislació federal dona marge als estats per poder fer lleis pròpies. En alguns, com el de Nova York, és molt difícil poder comprar una arma i els processos de verificació són més complexos
El 9 de març, el governador de Florida, Rick Scott, signava una llei segons la qual s’augmentava l’edat mínima per comprar una arma fins als 21 anys, s’allargava el període d’espera, s’endurien els processos de verificació d’antecedents i es permetia al professorat dur armes, si així ho decidia el consell escolar. A més, es donava llum verda a la instal·lació de més detectors de metalls. Aquestes dues últimes mesures han causat polèmica entre els sectors partidaris d’una legislació més estricta de les armes. Per la seva banda, l’NRA ha posat una demanda contra aquesta legislació perquè considera que el canvi en l’edat d’accés al mercat d’armes dels 18 als 21 anys vulnera la segona esmena de la Constitució.
L’alumnat de Parkland va tornar a l’escola portant motxilles transparents. Una mesura preventiva per evitar que un estudiant pugui entrar a l’escola amb una arma de foc a la motxilla, com ho va fer Nikolas Cruz. Mostren escepticisme, decepció i por davant la idea de tenir professorat armat. Com comentava John Norton, estudiant de la Universitat de Nova York present a la Marxa per les Nostres Vides, “allò que realment caldria és armar el professorat amb més pressupost”.
Article publicat al número 452 de la ‘Directa’
