El capitalisme ha desenvolupat, aparentment, la forma més exhaustiva que s’ha conegut fins ara d’economia col·laborativa. És cert que, ja des dels seus inicis, la humanitat ha col·laborat per subsistir; això no obstant, aquest fenomen pren una nova dimensió dins la fàbrica moderna, on difícilment un producte serà el resultat de la feina i dels coneixements d’una sola treballadora, sinó que cadascuna durà a terme una part molt específica de tot el procés de producció. Pura cooperació establerta amb precisió quirúrgica pels enginyers. La tasca de cada treballadora no té sentit si no és en connexió amb la de la resta de membres de la fàbrica, és per això que podem parlar d’un obrer col·lectiu, amb multitud d’ulls i mans que treballen alhora. Les capacitats del treballador individual es veuen incrementades exponencialment per aquesta cooperació, ensems amb l’ús de la tecnologia, de manera que la productivitat es multiplica. Aquest fabulós increment de la productivitat no ha redundat, però, en un guany col·lectiu, ja que el seu objectiu primordial no és la satisfacció de les necessitats socials o individuals. És aquest el motiu pel qual es malbaraten un munt de recursos i hores de treball, com succeeix amb els milions de pisos que continuen buits tot i els milers de persones sense llar, o amb les tones de menjar llençades anualment que no satisfan les necessitat d’aquelles que fan cua als bancs d’aliments, sense menystenir els importants perjudicis a nivell ecològic que aquesta sobreproducció genera. Per entendre com la col·laboració pot conduir a aquest brutal desajust cal veure la forma com es dóna de portes enfora de la fàbrica.
Milton Friedman exemplificava aquesta extraordinària col·laboració a nivell global a través del cas de la fabricació d’un llapis, detallant l’origen de cadascun dels seus components; així explicava com el grafit podia procedir de les mines de Sud-Amèrica, la goma de Malàisia, la fusta podia arribar, per exemple, del nord-oest del Pacífic, tenint en compte que per obtenir-la calia una serra, el ferro de la qual procedia de l’altra punta del globus, etc… Tot plegat per concloure que centenars de persones havien intervingut en la fabricació d’una cosa tant senzilla com un llapis, i ho havien fet sense que cap d’elles dominés el procés de producció sencer, i sense que ningú establís una planificació general. Si això és així en el cas d’un llapis, imagineu-vos què deu succeir amb el mòbil o la tauleta on esteu llegint aquest article. Materials extrets d’Àfrica, muntatge realitzat a l’Àsia, tot plegat transportat per una companyia danesa en un super-carregador de construcció coreana.
A diferència de la col·laboració de l’home primitiu, que la seva planificació li permetia assolir, en benefici de la comunitat, tasques impossibles per a l’individu aïllat, l’objectiu de la divisió social del treball en el capitalisme és el benefici de la classe capitalista
Friedman considerava tota aquesta interacció com a cooperació. Tanmateix, aquesta requereix d’una coordinació conscient, la mancança de la qual és, precisament, el tret principal del mercat, com els economistes liberals han reiterat fins a la sacietat. A diferència de la col·laboració de l’home primitiu, que la seva planificació li permetia assolir, en benefici de la comunitat, tasques impossibles per a l’individu aïllat, l’objectiu de la divisió social del treball en el capitalisme no és l’aprofitament de la capacitat de col·laboració pel benefici comú, sinó pel benefici de la classe capitalista. Com és ben conegut, el principal motiu pel qual el treball de muntatge dels mòbils es duu a terme a la Xina o Corea són els baixos salaris i els escassos drets laborals, que permeten obtenir una millor taxa de guany a les empreses que produeixen en aquests països. En el cas dels materials es dirà que no hi ha més remei que extreure’ls allà on es trobin. Però no és casual que les zones d’extracció del coltan, mineral imprescindible en la fabricació de mòbils, estiguin permanentment en conflicte i siguin dominades per senyors de la guerra. Aquesta situació facilita l’apropiació dels recursos naturals d’aquests països per part d’empreses transnacionals, amb la possibilitat d’ometre qualsevol legislació laboral i d’utilitzar, per l’extracció del preuat mineral, treball quasi esclau i, per tant, quasi gratuït.
En suma, la col·laboració és un tret fonamental del capitalisme. Aquest es fonamenta en l’aprofitament per part del capital de la capacitat de cooperació de l’esser humà. Hi ha alguna diferència, doncs, entre l’anomenada economia col·laborativa i l’espúria col·laboració pròpia del capitalisme? Si n’hi ha alguna és purament nominal, ja que les formes econòmiques anomenades col·laboratives són, contradient el seu propi nom, relacions entre particulars, què se’n beneficien de forma individual en detriment dels drets col·lectius. En efecte, la manca de regulació d’aquestes activitats devalua alguns drets laborals, afavoreix l’evasió fiscal i redueix el poder que puguem tenir com a consumidores, a més de generar alguns importants perjudicis derivats, com ara la gentrificació dels barris més populars (en els dos sentits de la paraula). Sembla, doncs, que la nova economia col·laborativa ni és tan nova, ni és col·laborativa, sinó que es tracta d’una forma més de manifestació de l’explotació i la despossessió capitalistes, pur col·laboracionisme.
