1981, any zero de l’era Reagan. La dècada dels 70 ha acabat amb la capitulació de la Nova Esquerra i les forces del neoconservadorisme es disposen a prendre per assalt les runes del New Deal americà, amb la intenció de reduir-les a poc més que un mal record. Mentre les desigualtats es disparen i la cobdícia es converteix en una virtut pública a cop de Reaganomics, una distopia de colors pastel, somriures histèrics i Valium a ritme de vídeos d’aeròbic i misses dominicals s’obre pas tot imposant-se com la nova normalitat de la cultura americana.
Aquesta nova alba cau sobre el punk com qui colpeja una mina, i als soterranis i carrers de tot el país el hardcore explota, galvanitzant una legió d’adolescents avorrits, frustrats, desafectes i amb ganes de gresca; de costa a costa, milers de joves sembren les llavors de desenes d’escenes musicals. A Washington DC, els denominats “punks de Georgetown” s’afanyen en bastir un experiment diferent de la resta. Cerquen i cultiven un fort sentit comunitari que frega l’autopreservació familiar, defugen el nihilisme i el cinisme més reaccionaris i promouen una concepció del punk com a quelcom capaç d’afectar la vida d’una forma més o menys edificant -o, com a mínim, allunyada de l’autodestrucció personal i col·lectiva-. Bandes com els Bad Brains, capitanejats pel carismàtic H.R. i la seva famosa PMA (“actitud mental positiva”, manllevada directament a l’autor d’autoajuda Napoleon Hill), o com Minor Threat, liderats per Ian MacKaye (creador renuent del què més tard seria el moviment Straight Edge) acaben per esdevenir la punta de llança d’un moviment local que, de mica en mica, es converteix en un referent arreu dels EUA per la seva música i pel seu èmfasi en la política entesa des d’un punt de vista personal.
Avancem ara fins a finals del 1984. Passada la primera legislatura de Reagan, els esforços invertits a la guerra contracultural no han aconseguit gran cosa i el partit republicà passa per les següents eleccions com una piconadora i es disposa a continuar la seva transformació de la societat en un Disneyland psicòtic. Al hardcore de DC existeixen, per una banda, una sensació d’abandonament i deserció especialment crua per una comunitat caracteritzada pel seu optimisme i, per altra, una degradació de l’entorn que l’acostava a altres escenes més autodestructives.
El DC hardcore s’havia convertit doncs en tot allò que mai havia volgut ser, i els problemes més greus que, a banda de les seves virtuts, l’havien plagat des dels seus inicis: la penetrant presència de la violència i el masclisme
Aquest abandonament responia, per una banda, al cicle vital dels membres d’una comunitat formada en bona mesura per joves blancs de classe mitjana, una condició que oferia a alguns d’ells, davant del reflux generalitzat, les opcions de tornar a la universitat, reintegrar-se al món del 9-to-5 o buscar una sortida més o menys professional a la seva carrera musical; totes elles proscrites pel que havien suposat els valors i el compromís fundacional del hardcore de Washington DC. Per altra banda –i fonamentalment– les desercions es devien a l’esgotament d’una escena que, tot i seguir creixent quantitativament (amb grups com Government Issue o Marginal Man), es trobava cada cop més anquilosada i saturada per una nova fornada de punks més interessats en l’alcohol i les baralles que no pas en la música, la política o el treball comunitari. Un relleu generacional que, sota la mateixa coartada estètica i mitjançant una repetició identitària buida de sentit, s’acostava més a la filosofia i estil del hardcore de Nova York (part del qual seria més tard seria significativament batejat com a machocore: ultraviolent, massa sovint conservador i sempre supurant testosterona) i a una excusa per a una socialització suposadament alternativa que, a la pràctica, acabava reproduint els pitjors estereotips del rock de masses i la societat de consum. Un cos sense ànima.
El DC hardcore s’havia convertit doncs en tot allò que mai havia volgut ser, i els problemes més greus que, a banda de les seves virtuts, l’havien plagat des dels seus inicis –la penetrant presència de la violència i el masclisme– van efectuar un salt qualitatiu quan ambdues xacres van passar de ser objectes d’una certa tolerància i connivència a convertir-se en elements constitutius d’una escena que, buidada de gairebé tot el seu contingut original, havia acabat per desdibuixar la seva raó d’ésser fins a fer-se irreconeixible.
Aquesta pèrdua de la innocència (“és trist, tots els noiets que fa dos anys estaven sobre una taula d’skate ara estan fotent-se heroina”, diria a finals de 1984 Boyd Farrel, cantant de BMB) va obrir la porta a un fatalisme que fins al moment havia estat absent al nucli dur dels punks de Georgetown. L’entorn de Dischord Records, el segell independent fundat per MacKaye, i la gent que orbitava al voltant de la Dischord House, seu de l’anterior i residència col·lectiva sempre oberta (una mena de casa de l’arbre peterpanesca), havien esdevingut el centre moral i neuràlgic de l’escena però, davant el gir que aquesta havia pres, es trobaven perduts, decebuts, orfes de projecte, incapaços de quallar res i, a la fi, de donar un sentit a allò que durant anys havia sigut la seva vida.
Arribats a aquest punt era evident que un cicle havia acabat per al hardcore del DC, i l’únic dubte era saber si mai seria possible recuperar l’essència del que ja s’havia perdut. Afortunadament, la resposta ja estava en marxa.
Pocs noms més significatius que Rites of Spring (en honor a la “Sagrada primavera” de Stravinsky) podien haver-se triat per a donar el tret de sortida al que estava començant
Pocs noms més significatius que Rites of Spring (en honor a la “Sagrada primavera” de Stravinsky) podien haver-se triat per a donar el tret de sortida al que estava començant. La idea de renaixement associada a la primavera va ser precisament –segons Guy Picciotto, cantant del grup– el que els va dur a fer-lo servir, amb l’esperança d’imbuir d’una segona vida un moviment agonitzant. Sempre curts de material i equipament, els concerts de la banda eren, a diferència de la majoria de grups, força infreqüents i eren també, en conseqüència, afrontats amb autèntica passió i una dedicació absoluta, convertint-se en esdeveniments vertaderament catàrtics. Renegant de les bandes mancades d’un propòsit o objectiu clar, així com de la lleugeresa i superficialitat que les caracteritzaven, Rites of Spring es prenien molt seriosament allò que feien. “És la fricció constant entre el que veus i allò que vols aconseguir, les coses que saps que són correctes. Aquesta fricció és la que genera l’emoció i el dolor. Llavors hi ha l’esperança que potser el puguis vèncer. És el mateix personal i políticament. Per mi són la mateixa qüestió”, diria Picciotto. Fora cuirasses emocionals, fora distància irònica; emocionar-se, mostrar passió, ser vulnerable i creure, per sobre de tot creure, era el nou motor de DC.
I després de la primavera, l’estiu
El juliol de 1985, Amy Pickering, cantant de Fire Party i una de les poques integrants femenines del DC hardcore, va esdevenir la mare de la revolució. Des de la seva avorrida feina d’oficina va iniciar una mena de solstici unipersonal i, armada amb una fotocopiadora vella, va declarar una guerrilla epistolar enviant cartes anònimes a tort i a dret amb el lema “Estigueu alerta… És l’Estiu de la Revolució”. Inspirada per la lluita contra el règim feixista de Sud-àfrica que es duia a terme a la capital dels EUA, Pickering organitzarà la primera percussió punk antiapartheid davant l’ambaixada afrikaner (la primera de moltes), protesta que servirà de punt de trobada i reconeixement col·lectiu per als dispersos punks de Georgetown. L’esdeveniment, que es convertiria el tret de sortida oficial, va ser anunciat pels mateixos Rites Of Spring a un concert que acabaria en una mena de fusió quasi mística amb un públic absolutament extàtic, corejant fins a l’infinit “És només el començament / No és el final / No és el final / Recupera-ho / Recupera-ho, és teu!”. Tot estava disposat per a reconquerir el sentit del punk com a “fúria creativa”.
El juliol de 1985, Amy Pickering, cantant de Fire Party i una de les poques integrants femenines del DC hardcore, va esdevenir la mare de la revolució amb un concert antiapartheid davant de l’ambaixada de Sud-àfrica
Durant els mesos vinents, i al mateix temps que grups com Beefeater i Gray Matter se sumen a una nova fornada d’àlbums, se succeeixen els concerts, les protestes de caràcter polític (com un zombie walk per l’aniversari del bombardeig nuclear d’Hiroshima i Nagasaki) i les col·laboracions amb grups d’activistes com Positive Force. Alhora, noves escenes d’anomenats “peace punks” o “posi-punks” comencen a aparèixer al voltant de Washington, junt amb bandes d’adolescents com Lunchmeat o Mission Impossible (on tocava un jove Dave Grohl) que aprofiten l’empenta estiuenca per a reprendre algunes de les millors tradicions del hardcore de DC.
Dos anys després de posar fi a Minor Threat amb l’amargor de “Salad Days” (“Mira’ns avui / Ens hem tornat grassos i tous / Esperant el moment / Que no tornarà”), Mackaye –primera espasa de DC–, inspirat per tot el que està passant, forma Embrace, amb ex-membres de The Faith i debuta a un concert junt amb Gray Matter. MacKaye, que ja havia estat un dels primers a criticar l’augment de la violència gratuïta als concerts i la forma en què aquesta impedia una participació democràtica de tot el públic, estava ara decidit a arrencar-la de soca-rel i a fer-ho en totes les seves manifestacions: “prou de superioritat moral (…) prou de llàgrimes egoistes (…) prou de donar-se aires (…) prou de disfressar-se (…) prou d’alcohol (…) prou d’heroïna (…) prou d’hostilitat (…) prou de suïcidis (…) no més amor mesquí, no més odi mesquí” canta a “No more Pain”, amb una tornada clara i contundent: “les teves emocions no són més que política/així que pren-ne el control”.
És aquesta última declaració d’intencions la que ens dóna -en certa mesura- la clau de volta per entendre Geoff Turner quan, Al capdavant de Gray Matter, afegeix: “No vull identitat/l’únic que vull és consistència” així com “Van dir que la vida era un joc/ple de tobogans i escales/llavors no és si guanyo/sinó com jugo el que importa”. La voluntat de control sobre un mateix, de consistència -de coherència, de solidesa- en el dia a dia per oposició a la -irònica- lleugeresa del postureig identitari i l’èmfasi en els mitjans per sobre dels fins es configuren clarament com a alguns dels temes centrals. Seria Squip, cantant de Beefeater, qui ho afirmaria més clarament al reflexionar sobre el període previ al Revolution Summer: “la majoria de la gent [a l’escena punk] s’estava sotmetent a la mateixa merda que la resta de gent: la cosa aquesta de beure, fumar, ser el tio més dur, o fer-se advocat -exactament la merda que se suposa que el punk havia de desafiar. [El Revolution Summer] és tornar la protesta al punk”.
Els concerts es fan en sales petites que permeten la interacció directa entre tots els presents, difuminant la divisòria públic-músics; s’imprimeixen també fulls impresos amb les lletres per repartir-les als assistents
Així doncs, connectar, arribar amb el missatge i construir una comunitat al seu voltant passen a ser els objectius fonamentals de l’estiu del 85. Els concerts es fan en sales petites que permeten la interacció directa entre tots els presents, difuminant la divisòria entre públic i músics; s’imprimeixen també fulls impresos amb les lletres de les cançons per repartir-les als assistents i es busquen formes creatives d’aturar la violència (en una ocasió, Squip va arribar a despullar-se completament i a ballar pogo nu per a incomodar als “rambo-punks” fins al punt que aquests es van acabar retirant pacíficament). Squip, Mackaye, Piccioto i companyia no dubten en confrontar els elements homòfobs i masclistes d’entre el públic, el que sovint implica enfrontaments amb grups d’skinheads patriotes que plagaven l’escena.
Durant els següents mesos, això no obstant, els grups formats durant l’estiu van anar sucumbint a un fenomen típic de DC, on les bandes funcionaven com a grups d’amics i no com a projectes professionals. Aquesta connexió personal que feia de la música i els concerts-experiències tan intenses, provocava també que qualsevol tensió, qualsevol sortida d’un membre del grup acabés amb la seva dissolució. Així, tant Rites of Spring com Embrace van trigar poc a deixar pas a nous projectes com One Last Wish o l’extremadament exitós Fugazi.
Fent balanç, sembla evident que la clau per comprendre la rellevància del Revolution Summer es troba en entendre que tant les innovacions estilístiques (l’augment de la durada de les cançons, la reducció de la velocitat, la introducció d’elements melòdics cada cop més presents, les estructures més complexes i una major accessibilitat), com el canvi de registre textual i el pas cap a una temàtica de caràcter més personal i introspectiva -sense abandonar en cap cas l’element polític- responien tant a una evolució “orgànica” del gènere com a una voluntat de ruptura amb un entorn esclerotitzat pels codis interns i una complaença basada en l’autoconsum i la retirada voluntària del món –exceptuant potser la funció com a paròdia i teatralització de les pitjors caricatures de la contracultura fetes des del poder.
Squip, Mackaye, Piccioto i companyia no dubten en confrontar els elements homòfobs i masclistes d’entre el públic, el que sovint implica enfrontaments amb grups d’skinheads patriotes que plagaven l’escena
La victòria de l’Estiu de la Revolució i dels que en van formar part rau en el fet de no haver deixat que el reflux mobilitzador i el “cicle vital” d’incorporació al món adult (al “mainstream” de consum, oci i treball alienats) els portés a ocupar les posicions socials que en teoria els tocava ocupar, en haver renunciat a convertir-se en adults responsables i a deixar morir allò pel que s’havien deixat la pell. Els punks de Georgetown van ser capaços de tornar a començar, de reconstruir sense nostàlgia i crear quelcom molt millor que el seu propi passat. Potser caldria aprendre’n alguna cosa.
