Es pronosticava l’apocalipsi, però per ara no ha arribat. El president del Kurdistan iraquià, Masoud Barzani, assegurava el passat dimarts en un acte de campanya que o bé Bagdad oferia una alternativa al referèndum d’independència kurd abans de tres dies o la consulta tiraria endavant. Un ultimàtum al govern iraquià, però sobretot un missatge cap a la comunitat internacional, que l’havia estat pressionant per a què anul·lés el referèndum. Tant els propis aliats occidentals -EUA i Europa- com el soci regional, Turquia, advertien -per motius diferents- que el cel cauria sobre el Kurdistan si la consulta es celebrava. I des del govern de Bagdad s’amenaçava amb una ofensiva armada sobre el Kurdistan.
En aquest ambient hostil, el termini ofert pel president va expirar, però tot i així, fins ben entrada la tarda del diumenge, la celebració del referèndum d’autodeterminació del Kurdistan del Sud no es donava per assegurada en cercles polítics kurds, ni periodístics, ni al carrer. Informacions en una direcció o l’altra saltaven a la llum i es desmentien al cap de minuts. Per a les ciutadanes, l’hora en què el matí següent obririen el col·legis electorals era una incògnita. Finalment, en una roda de premsa que es va anar postposant diverses hores, amb els periodistes tancats al recinte presidencial, un Barzani a la vegada solemne, orgullós i conciliador va confirmar que el referèndum tiraria endavant.
Més d’un 70% dels cinc milions de persones cridades a les urnes van votar a les quatre províncies kurdes i als territoris en disputa entre els governs d’Erbil i de Bagdad, com Kirkuk, Sinjar o Makhmour
Però els problemes logístics no van desanimar les ciutadanes kurdes. Més d’un 70% dels cinc milions de persones cridades a les urnes van votar a les quatre províncies kurdes i als territoris en disputa entre els governs d’Erbil i de Bagdad, com Kirkuk, Sinjar o Makhmour. La jornada va transcórrer sense incidents, en un ambient majoritàriament distès, amb les votants engalanades per l’ocasió. Un cop tancats els col·legis electorals, a la capital, Erbil, les celebracions es van allargar fins a la matinada, amb corrues de cotxes onejant bandera kurdes entre càntics.
No s’esperen sorpreses amb el resultat -un probable “sí” majoritari-, que es coneixerà els propers dies. En canvi, sí que resulta una incògnita les conseqüències que tindrà el referèndum -recordem que no és vinculant- per al propi Kurdistan i les implicacions a nivell regional.
La cara B turca
Ha arribat el dia després del 25-S, i malgrat el tens clima previ, no sembla que el referèndum hagi de canviar res, almenys a curt termini. A nivell regional, Turquia era la principal amenaça, ja que tenia la clau per escanyar econòmicament el Kurdistan iraquià. Erbil exporta el seu petroli -la principal font d’ingressos al país- a través del port turc de Ceyhan. I per a Erdogan, fixat amb aixafar el moviment kurd dins el propi país, el referèndum suposava un mal exemple. Però la dependència econòmica kurda iraquiana té una cara B: les empreses turques tenen una forta presència al Kurdistan i, per tant, l’aïllament econòmic de la regió, hauria causat importants pèrdues a casa també. Sumat al fet que Barzani i Erdogan han mantingut fins ara una excel·lent relació personal i política, i que a l’executiu turc no li sobren els aliats, semblava poc probable una escalada conflictual. De moment no ha arribat. La retòrica bel·licista d’Erdogan, amb el suport del Parlament turc, no s’ha traduït per ara en fets: les mesures que ha pres Ankara són de perfil baix i probablement temporals.
Si Turquia fa malabarismes per equilibrar agenda interna, interessos geoestratègics i economia, Iran ha intentat respondre a la crida del seu aliat a Bagdad sense crear-se un enemic a la frontera oest o generar una desestabilització excessiva de la regió, el que segons alguns dirigents de Teheran, seria l’objectiu d’Israel -l’únic país de la zona que ha donat suport al referèndum. Iran -que compta amb una població kurda que podria arribar als vuit milions- va anunciar el diumenge el tancament de l’espai aeri als vols des de i cap al Kurdistan i de la frontera. Aquest matí, però, ha anunciat que obre de nou la frontera terrestre.
En contra del temor turc, el referèndum no ha despertat molta il·lusió en l’entorn del moviment d’alliberament kurd. Bese Hozat, co-presidenta de la Unió de les Comunitats del Kurdistan (KCK), moviment paraigües del qual forma part el PKK, deia en una entrevista recent amb Karlos Zurutuza, publicada a Gara: “L’enfocament del nostre moviment no és construir un Estat. Un sistema estatal no serà en benefici del poble kurd, sinó una espina en el seu costat. Un Estat kurd no serà una solució a la qüestió kurda, sinó que desembocarà en una lluita amb els nostres veïns, portant dècades de guerra amb els àrabs, caos i molt patiment”.
EUA reitera el suport
Per part dels Estats Units, que coincidia amb Iran en el seu temor que el referèndum desestabilitzi la regió però per motius diferents, ha emès un comunicat a primera hora del matí anunciant amb to paternal que malgrat estar “profundament decepcionats”, “la històrica relació” amb el Kurdistan del Sud “no canviarà”.
La por dels EUA té relació amb les eleccions presidencials que es celebraran a l’Iraq l’any que ve. El referèndum ha exaltat la retòrica nacionalista iraquiana i pot debilitar l’actual president del país, Haider Al-Abadi, qui compta amb el suport estatunidenc, enfront el seu rival Nouri al-Maliki, més proper a l’Iran i qui té un major control sobre les milícies xiïtes desplegades al país.
El referèndum ha exaltat la retòrica nacionalista iraquiana i pot debilitar l’actual president del país, Haider Al-Abadi, qui compta amb el suport estatunidenc, enfront el seu rival Nouri al-Maliki
Creades el 2014 per combatre l’autoanomenat Estat Islàmic (EI), les conegudes com a Unitats de Mobilització Popular, han tingut un paper clau en la victòria sobre l’EI. Les milícies -sectàries i acusades de greus violacions dels Drets Humans- tenen una forta presència a les zones limítrofes entre l’Iraq i el Kurdistan del Sud. En els dies anteriors al referèndum han fet crides a la defensa de la unitat de l’Iraq i actualment suposen el principal risc per a un potencial enfrontament armat, especialment a Kirkuk -que compta amb un 10% de les reserves de petroli de l’Iraq- i altres àrees en disputa.
Es tracta de zones que Bagdad i Erbil reclamen com a pròpies i que gestionaven conjuntament fins a l’arribada de l’EI. Teòricament, el 2007, s’hagués hagut de celebrar un referèndum en aquests territoris, en general rics en minories i que van patir la dura campanya d’arabització impulsada per Sadam Hussein les dècades dels 70 i 80. Però no es va celebrar i la derrota de l’exèrcit iraquià enfront l’EI i la posterior recuperació dels territoris per part dels Peshmerga kurds va canviar-ne, de facto, el control. El darrer any, l’organització Human Rights Watch ha denunciat actes de neteja ètnica per part dels Peshmerga kurds contra les minories àrabs i turcmanes.
El referèndum tindria en bona mesura l’objectiu d’oficialitzar les noves fronteres kurdes, amb Kirkuk i els seus recursos dins. Malgrat ser-ne plenament conscient, Bagdad no ha tingut la capacitat d’oposar-se a la consulta, ja que la regió és autònoma des del 1992 i independent de facto des del 2003, ni de dur a terme cap represàlia, més enllà de la possible reacció del les Unitats de Mobilització Popular. A Kirkuk, la jornada de referèndum, es va decretar el toc de queda per evitar incidents.
Barzani sabia que aquest era el moment per dur a terme el referèndum. El Kurdistan es troba en un moment militarment dolç per l’exitosa campanya contra Estat Islàmic, gràcies a la qual compta amb sòlids suports internacionals. En contrast, el govern de Bagdad té un país en ruïnes per reconstruir enmig de tensions internes. I amb les eleccions molt properes.
Tanmateix, les motivacions de Barzani per convocar el referèndum -que sens dubte respon a una reivindicació històrica majoritària de la societat kurda iraquiana- són més tèrboles. La consulta s’ha celebrat enmig d’una crisi democràtica al Kurdistan del Sud que ja dura almenys dos anys. Llavors Barzani es va negar a abandonar la presidència malgrat que havia acabat el seu període. La negativa del president del Parlament -del partit opositor Gorran (Canvi)- a estendre’n el mandat en contra del que dicta la Constitució va rebre una contundent resposta del partit de Barzani, el PDK (Partit Democràtic del Kurdistan): va impedir per la via de la força l’entrada dels parlamentaris de Gorran a Erbil, paralitzant d’aquesta manera l’activitat legislativa.
Moltes interpretacions llegeixen el referèndum com una eina política de Barzani per a impulsar el seu lideratge i reduir crítiques en un moment de desànim social
La crisi política ha aprofundit les mancances d’un sistema polític i social basat en el clientelisme i la corrupció, en què les dues famílies al capdavant dels dos partits històrics, el PDK i PUK (la Unió Patriòtica del Kurdistan) -Barzani i Talabani, respectivament- es repartixen poder i territori. També hi ha contribuït una situació econòmica nefasta, amb el petroli com a gairebé l’única font d’ingressos per al manteniment de tota aquesta estructura. L’emigració del jovent kurd els darrers anys es va disparar.
En la seva roda de premsa del passat diumenge, el president kurd va deixar ben clar que el referèndum no vinculant no donarà pas a cap declaració d’independència unilateral, sinó que l’objectiu és obrir un període de negociacions d’un o dos anys amb Bagdad. Així, moltes interpretacions llegeixen el referèndum com una eina política de Barzani per a impulsar el seu lideratge i reduir crítiques en un moment de desànim social, a la vegada que reforça la seva posició de cara a unes futures negociacions amb el proper president iraquià, sigui qui sigui. Alfil amenaça cavall en el tauler d’escacs regional, mentre la resta de peces es recol·loquen en conseqüència.
