Una i mitja del migdia al popular barri de Carabanchel de Madrid. A l’entrada del Palau de Vistalegre – presidida per dos imponents braus –, un home d’uns 70 anys d’edat crida als quatre vents que “l’enemic no és ni Rajoy ni Trump; és el capitalisme; i Podemos no lluita contra el capitalisme!”. Les militants i simpatitzants de Podemos que surten de Vistalegre se’l miren amb distància i certa estranyesa, fins que al final diversos podemites l’envien a la merda – literalment – cansats dels retrets. Als pocs minuts, a una dona li cau la seva xapa de la solapa mentre exclama “ai, la meva xapa d’Stop Deshaucios!” i un home surt sol amb una samarreta de Coca-Cola en lluita: “he vingut amb uns companys més de la fàbrica a representar la nostra lluita que seguim duent a terme”. En els darrers mesos ha estat habitual escoltar en boca de certs membres de l’organització que Podemos s’ha menjat els moviments socials. Es referirien a què avui les lluites han quedat reduïdes a simbologia i representació folklòrica dins el partit?
Veurem si Errejón segueix ocupant el segon lloc al partit; si Iglesias busca el consens o aprofita la posició de poder que les militants li han facilitat
Les militants surten en petits grups i comenten la jugada, es conviden a anar a prendre una cervesa o s’acomiaden sense més. No hi ha especial alegria ni efusivitat a l’ambient. Tampoc massa tristesa. El cert és que de les 155.190 persones que han votat a Vistalegre II, unes 140.000 ho van fer per internet, des de la comoditat de les seves cases. El cert també és que els documents es podien votar, però en cap cas modificar durant l’espai-temps de l’assemblea (ni abans). La majoria de persones que tenien torn de paraula eren les més mediàtiques i comptaven amb una possibilitat més per fer míting i mirar de convèncer els últims indecisos, o potser per tornar a sortir en el moment més important avui dia: els mitjans de comunicació que conformen el que Manel Castells anomena el quart poder.
Precisament, els mitjans han tornat a fixar l’atenció en la formació morada des de principi d’any amb Vistalegre II a l’horitzó, com a esdeveniment polític suposadament vital per resoldre els conflictes existents en el si de l’organització. Així ha estat com el conflicte s’ha hipermediatitzat i com els mitjans han donat més suport a Errejón i entorn que a Iglesias i els seus. El cas del Brexit, de Hillary Clinton, del PASOK o de Ciutadans són exemples de com el suport dels mitjans en els últims temps pot fer minvar projectes. “El abrazo del oso”, li diuen alguns.
Fins aquí el previstalegre, clau sens dubte. Ho serà també el post? També sembla clar: després de la victòria d’Iglesias, veurem si Errejón segueix ocupant el segon lloc en al partit; si Iglesias busca el consens o aprofita la posició de poder que les militants li han facilitat; si l’estratègia aprovada en els documents més votats funciona o no per convèncer totes les votants que falten per poder governar; si Podemos aconsegueix tornar als carrers o es queda a les institucions. El que importava de Vistalegre II era precisament tot l’abans i tot el després de Vistalegre II.
Tres models diferenciats
D’altra banda, el que sí sembla més que confirmat és que s’han establert tres corrents en el si de la formació. Cadascuna compta amb portaveus, amb anàlisis diferents del moment polític i estratègies divergents. La gran pregunta és si són o no compatibles entre elles. Els tres documents polítics que presentaven cadascuna de les línies dins el partit són prou reveladores de l’estratègia que unes i altres plantegen a curt termini.
El text de l’equip d’Iglesias proposa crear antagonismes i contradiccions a les institucions governades pel PP i assenyalar els populars, el PSOE i C’S com a base i garants d’un règim
L’equip de Pablo Iglesias presentava un document polític -amb un 56% dels punts obtinguts després dels vots de les participants- titulat Plan 2020. Ganar al Partido Popular, gobernar España, construir derechos. El text proposa, en línies bàsiques, crear antagonismes i contradiccions a les institucions governades pel PP i assenyalar els populars, el PSOE i C’S com a base i garants d’un règim que ha de caure en el termini d’aquesta legislatura amb l’acció parlamentaria i les mobilitzacions al carrer de manera simultània. El paper de la formació, segons aquest document, ha de ser el de liderar les mobilitzacions populars, que haurien de tornar a mostrar quotes similars a les d’anys passats, per forçar – de forma semblant al que va fer el moviment feminista amb Gallardón – els partits del règim a mostrar-se inútils per a les necessitats de les votants. I alhora, situar Podemos com a referent d’una nova esquerra, amb plantejaments clarament situats a l’esquerra del PSOE, amb possibilitats reals de governar l’Estat.
En segon lloc -per ordre de vots rebuts per les participants a Vistalegre II, amb un 34% dels punts-, el document polític presentat per l’equip d’Íñigo Errejón s’ha titulat Recuperar la ilusión. Els errejonistes proposen afermar-se al Congrés dels Diputats, en el que resta de legislatura, com una oposició real que generi propostes útils per al poble i que cerqui aliances tàctiques amb el PSOE, acabant per hegemonitzar l’espai de l’esquerra institucional al mostrar-se per la majoria de votants de PSOE i Unidos Podemos com el partit més útil, més propositiu i amb més capacitat real de governar. La clau d’aquest sector se situa en la capacitat discursiva de crear un nou subjecte polític a l’Estat: el poble espanyol; que en sentir-se i començar a instaurar-se com a tal, es mobilitzaria al carrer, amb total suport de la formació morada. És important el matís de suport i no lideratge, doncs els partidaris d’aquesta estratègia consideren que en no buscar una posició capdavantera en els moviments socials de l’Estat, moltes persones que, en principi, no se senten identificades amb Podemos, podrien participar dels mateixos, juntament amb el partit, per acabar considerant que és l’opció de govern més vàlida.
Amb el 13% dels vots, els anticapitalistes defensen que Podemos hauria de situar-se totalment al servei dels moviments socials i les classes populars mobilitzades
En tercer i darrer lloc -amb un 13% dels punts obtinguts al procés participatiu- es col·loca el document polític presentat pels anticapitalistes, anomenat Podemos en Movimiento i liderat per l’eurodiputat Miguel Urbán i la líder del partit a Andalusia, Teresa Rodríguez. En aquest text es palpa sens dubte una tradició de política de carrer de caire marxista, segons la qual Podemos hauria de situar-se totalment al servei dels moviments socials i les classes populars mobilitzades. Pels anticapitalistes, la separació entre institució i carrer no hauria d’existir; els càrrecs electes haurien d’estar totalment al servei de les lluites socials, fent servir les institucions com a altaveu i creant una consciència social que n’ampliés les bases i el múscul popular.
Caldrà veure si Pablo Iglesias i el seu equip utilitzen l’àmplia victòria per fer funcionar el ja famós rodillo o si, en un altre sentit, consideren viable el consens entre les tres visions i així ho transmeten a la seva praxi de partit.
