Un fantasma recorre Europa, es tracta del fantasma del “tío chapas”. Aquell que apareix quan ningú el reclama i que és capaç d’absorbir tot l’aire d’una habitació per omplir-lo de referències de tot tipus. I bé, és cert que la política està plagada de fantasmes que recorren el nostre discurs, a vegades com amigues que xiuxiuegen la paraula exacta que ens il·luminen, i d’altres que apareixen per fastiguejar-nos la vida. Tan bé que estàvem. És cert que sense els nostres mateixos fantasmes no anem enlloc: a la motxilla sempre portem un que anem llegint al metro, hi ha qui lluita amb els seus fantasmes i es tatua quelcom estrany, i fins i tot qui dialoga amb gent d’un altre temps. A veure, si fins i tot en Harry Potter necessitava el fantasma de Myrtle la ploramiques perquè li sortissin bé les coses.
Però no tots els fantasmes són bons o tan desitjables com perquè els carreguem sempre en els nostres periples. Existeixen aquells dels que no volem fugir. No per por o qualsevol altre motiu habitual, sinó per autèntica mandra. Aquells fantasmes que estan encabotats en demostrar cada dues frases que pronuncien com demeravellosos i intel·ligents són i com de bé pronuncien Horkheimer. Si tenim la mala sort de trobar-nos amb algun d’aquests dos espècimens, només ens queden dues opcions. Podem recórrer a una paciència infinita i confrontar aquest fantasma per revelar les seves vergonyes o optar per la versió més clàssica de totes: fer-se la sueca, somriure a tot i tan bon punt puguis anar-te’n a l’altra punta del bar. O de la ciutat.
Aquells fantasmes que estan encabotats en demostrar cada dues frases que pronuncien quan meravellosos i intel·ligents són i quant bé pronuncien Horkheimer
Hi ha qui defineix la vida com una successió de trobades amb gent insofrible. Hi ha formes d’intentar esquivar-los, però serà impossible sortir airosa si transites pel seu hàbitat natural. Reserva de la “cunyatesfera”. La política i el bar, i gairebé sempre un darrere l’altre i suma i segeueix. La cosa sembla que va de tirar triples amb els ulls venats, dir-li a Vargas Llosa Mario, i saber exactament com solucionar la crisi. Quina? Doncs totes.
Si a un bar almenys la cosa va de canyes i tapes, quan parlem de qui es dedica a la militància política – i més encara en un col·lectiu universitari – la cosa es posa seria. Està qui afirma comprendre els fonaments més ocults del marxisme, qui sosté que s’ha de fer tal o altra cosa perquè ho va llegir en la política d’Aristòtil, el repetidor d’eslògans i per si un cas, el típic machuno que a una assemblea o reunió amolla un increïble tostón sobre Jacques Derrida creient amb fermesa haver comprès la totalitat de la seva obra, quan en realitat l’únic que coneix de l’il·lustre francès és el títol d’algun llibre que li va contar algun infeliç. Pur xantatge.
Aquests són els pitjors fantasmes, els que han d’arrossegar els seus coneixements o la deplorable exhibició involuntària de falta dels mateixos en un exercici lloable d’autèntic autobombo personal a costa de les migranyes i maldecaps dels seus companys, i sobretot companyes de militància. Estimats amics intel·lectualoides, que camufleu les vostres pors llegint llibres amb títols de paraules esdrúixoles, buscant entre les pàgines algú que us abraci i us digui que tot sortirà bé si invoqueu els noms en totes les converses. Estimats, no sé qui us va dir que citar a Hegel en alemany ens excitava, però segurament havia begut. Com jo per aguantar-vos.
Estimats, no sé qui us va dir que citar a Hegel en alemany ens excitava, però segurament havia begut. Com jo per aguantar-vos
Reconeixeu-ho, ser pedants a la barra d’un bar és sempre molt més divertit que quan, mentre exposes amb fermesa les tesis de Feuerbach, flirteges amb la idea que tantes hores de biblioteca i de lectura sesuda d’algun autor, de preferència de nom impronunciable, també serveixin per impressionar aquella noia que creus que et mira amb ulls d’admiració i desig. I per fi creus que has donat amb la tecla per emportar-te-la a casa, posar-li un disc de Silvio Rodríguez i consumar allò que tanta xerrameca t’ha costat. Però no, les tres cerveses que t’has pimplat et confonen. No és admiració el que brilla en la seva mirada, és cansament, provocat per la quantitat de vegades que li has exposat la mateixa idea en bucle. I tu segueixes, i a ella no li queda més remei que apujar l’aposta. Un gin-tònic per favor. Sap què? Millor sense tònic, només gin.
Les fantasmades a què estem habituades les dones en general solen brillar sempre per la seva falta d’originalitat. Qui no ha escoltat alguna vegada “Sí, el meu Mercedes Benz…”, o quelcom similar. Però quan ens endinsem amb la determinació d’espeleòlogues en el microcosmos de la política i la militància, aquestes frases destinades a deixar-nos bocabadades cobren un caire molt més inusual. Frases del tipus “jo vaig llegir els Discorsi de Maquiavel en italià original per primera vegada amb deu anys”, “allò del 15-M se’m va acudir a mi” o “jo vaig fundar la revista CTXT“. Totes aquestes frases les ha escoltat servidora, en distints contextos i de diferents emissors, però totes elles a unes hores i en uns ambients en què, francament, una senyoreta de bé no hauria d’estar parlant de Maquiavel. Ni amb algú que cregui que invocant-lo salvarà la nit.
No és admiració el que brilla en la seva mirada, és cansament, provocat per la quantitat de vegades que li has exposat la mateixa idea en bucle
Però, i el perquè d’aquestes fantasmades? La resposta diguem que no està del tot clara. Potser creuen que és el ritual d’aparellament per antonomàsia, que ens torna boges i ens fa caure rendides als seus peus. Potser ho fan per demostrar que ells no són només més intel·ligents que tu, sinó que a més han llegit una vintena d’autors més, han escrit sobre ells i han pujat el Kilimanjaro d’esquenes mentre llegien algun filòsof. O potser ho fan precisament perquè no ho han fet, però de totes maneres s’esforçaran en què tu no te n’adonis utilitzant, no ja d’escut, sinó d’arma llancívola, les tesis d’algun tercer per amagar les seves inseguretats. O potser la raó sigui que s’estan construint, reforçant i implantant masculinitats. Quins fantasmes.
Esperem que tinguin cura, que aquests intel·lectuals de pacotilla estiguin sent simples titelles de fantasmes que les posseeixen, les obliguen i empenyen a aquesta pedanteria mal justificada i pitjor escenificada. Esperem de tot cor que, de la mateixa manera que a les novel·les, una vegada resolts els seus comptes pendents amb aquest món marxin. I, per favor, que aquests comptes no siguin per donar-nos sermons, que aquí no hem vingut a parlar dels vostres llibres.
*Aquest article és una traducció de l’original en castellà, publicat a Juego de manos
