Qui no recorda quan la Marinera de la Lluna va descobrir que el misteriós Antifaç de Gala no era ni més ni menys que el seu estimat Mamoru? O el moment decisiu en què en Goku derrota al Monstre Buu? O quan la Ran quasi descobreix el gran secret d’en Conan, que és en realitat el Sinichi Kudo? I és que, per a la generació que hem crescut entre els 90 i els 2000, moltes d’aquestes sèries, algunes japoneses, d’altres franceses o dels Estats Units, han sigut la nostra infància. Però, què passaria si ara les tornéssim a veure, amb un punt de vista més crític?
Passaven desapercebuts els rols de gènere que ens transmetien aquestes sèries: el de dominació i possessivitat de l’Inuyasha vers la Kagome o la relació desigual dels pares d’en Shin Chan
Probablement, el que passaria seria que ens adonaríem de clixés o estereotips que, de més petites, no hauríem detectat. Per exemple: com és que totes les armes que utilitzaven les espies de veritat tenien a veure amb l’estètica o la moda? Tele-mirallet, pintallavis làsers, sabates de tacó voladores, o fins i tot assecadors de cabells que disparaven flames. O per què s’acceptava, amb total normalitat, la sexualització de tots els personatges femenins de One Piece? Però el que potser és més greu, atès que passa més desapercebut, són les conductes desiguals i els rols de gènere que ens transmetien, naturalitzats, gran part d’aquestes sèries televisives: des del rol de dominància i possessivitat de l’Inuyasha vers la Kagome, fins a la relació desigual dels pares d’en Shin Chan (la mare, representada com un ésser malvat i venjatiu, es feia càrrec absolut de la casa, mentre que el pare tornava borratxo a la matinada), o l’obsessió d’en Nobita –còmicament presentada– per veure-li les calces a la Shizuka. El que tenim, doncs, són rols de gènere molt marcats, una conducta binària transmesa de forma natural cap a un públic juvenil que no té la capacitat crítica de determinar què és correcte i que, de forma més o menys directa, ha acabat influint inconscientment dins de la seva conducta, conjuntament amb la resta de missatges que reben diàriament dels mitjans de comunicació i la publicitat.
Òbviament, cal reconèixer que dins d’aquest seguit de sèries existien personatges empoderats que trencaven amb aquests rols, però també que els podem comptar amb els dits de les mans: una d’elles és l’Arale, una nena desvergonyida i despreocupada que només duia maldecaps al seu creador, el doctor Slump; o el personatge de la Ashey Spinello, de La banda del patio, una noia apassionada de la lluita lliure a qui no li importava dir el que pensa, li pesi a qui li pesi; o la Kim Possible, una agent secreta que lluitava per salvar al món de terribles amenaces, que mostrava a una noia segura de si mateixa capaç de fer allò que es proposés. També, val a dir, tenim alguns personatges que han aconseguit passar la censura homòfoba televisiva, tals com el Toya i el Yukito, personatges de la sèrie Sakura, la Caçadora de Cartes (confirmats com a parella per Masashi Kishimoto, creador de la serie) o les marineres Uranus i Neptú de la sèrie de Sailor Moon.
Arribats a aquest punt, la pregunta és: què tenim a dir, en aquest sentit, de les sèries que consumeixen actualment els infants i joves? Hem progressat pel que fa a la qualitat del missatge que es transmet o, al contrari, es continuen perpetuant els mateixos models i conductes que fa vint anys?
En primer terme, i a tall de prèvia, cal posar sobre la taula l’increment de la presència de dones que els darrers anys s’ha donat en el camp de l’animació i la direcció de sèries: des de la creadora de Star contra les Forces del Mal, Daron Nefcy, que alhora n’és la productora executiva, fins Rebecca Sugar, creadora, guionista, dissenyadora i compositora de la sèrie Steven Universe, passant per Natasha Allegri, creadora de la sèrie Bee and Puppycat i col·laboradora habitual als còmics d’Hora de Aventuras –per mencionar-ne tan sols algunes–, il·lustren aquest augment de les dones a les posicions de lideratge i creació.
La feminització dels papers protagonistes, la presentació de dones auto-centrades o la incorporació de personatges homosexuals lliures d’estigmatització, són tan sols alguns dels avenços
No sabem, en tot cas, en quina mesura aquest procés d’incorporació de més dones als espais decisius ha estat clau en l’evolució de la perspectiva de gènere en les sèries d’animació; o fins a quin punt hi han influït les transformacions de l’imaginari col·lectiu que el seu públic ha vingut patint des dels 90. El cert, però, és que en els darrers temps els models i patrons de les sèries d’animació de més tirada s’han vist modificats, potser de forma parcial i limitada, però en tot cas significativa. La feminització dels papers protagonistes, la presentació més gran de dones auto-centrades –amb significat i sentit al marge de cap personatge masculí– o la incorporació de personatges homosexuals lliures d’estigmatització, són tan sols algunes de les claus que les produccions més recents s’han dedicat a treballar.
Per exemple: una sèrie que actualment gaudeix d’èxit dins del públic infantil i juvenil és l’anomenada Prodigiosa Ladybug, en la qual una adolescent normal i corrent ha d’alliberar la ciutat de París dels perills provocats per un villà que resta en l’anonimat, molts cops en companyia del seu amic Chat Noir. Potser no sembla res de l’altre món, però el personatge de la Marinette, la protagonista, està ben empoderada: ella té molt clar que és lliure i que no pertany a ningú, i que la seva prioritat és salvar la ciutat. O, en una línia similar, Star contra les Forces del Mal: d’estètica més simple, una princesa d’un món fabulós, vareta màgica en mà, entra a estudiar en un institut terrestre i combat dimonis i monstres malignes. En aquest cas, el personatge protagonista, una mica estrafolària, es mostra igualment empoderada i venç als seus enemics, sempre cooperant amb el seu millor amic, per tal de salvar el món.
Una altra sèrie que ha marcat un abans i un després és la conegudíssima Hora de Aventuras, que no només ha revolucionat el món de l’animació televisiva juvenil, sinó que ha incorporat una història d’amor lèsbica entre la princesa chicle i la Marceline, princesa dels vampirs, que tot i ser absolutament antagòniques, han compartit una història romàntica. Per no ser menys, aquesta és una proposta que també s’ha plantejat a la sèrie de Steven Universe, amb els personatges de Rubby i Sapphire, dues noies/gemmes que es fusionen per estar sentimentalment més juntes i així superar la barrera física.
Avatar, la llegenda de Korra, mostra una societat on pràcticament no existeix la discriminació de gènere i mira de mostrar-nos sempre les diferents cares i matisos dels diversos tipus de relacions
Però passem al punt estrella, a la sèrie actual que, probablement, sigui la que contingui més referències al feminisme i a la teoria política de totes les sèries televisives animades recents, i que ha tingut un èxit espectacular dins l’ampli públic juvenil: parlem de la seqüela d’Avatar, la llegenda de Korra. Sèrie per a joves, tracta de les fantasies i aventures a les quals la protagonista, Korra, s’ha d’enfrontar. Diversos personatges que volen provocar revolucions o invasions en un món dividit en quatre grans nacions. Aquesta sèrie presenta un món complex, ple de diferents ideologies polítiques i grans diferències socials i de classe, que ha trencat amb tabús existents dins de les sèries juvenils i també amb molts estereotips. Avatar, la llegenda de Korra, ens mostra una societat on pràcticament no existeix la discriminació de gènere, ja que els personatges, tant els masculins com els femenins, es mouen en igualtat de condicions, i alhora mira de mostrar-nos sempre les diferents cares i matisos dels diversos tipus de relacions. Tot això, en tot cas, sense perdre el to humorístic ni la intriga pròpia de la història.
En conclusió: els darrers anys el món animat televisiu no ha deixat de fer avenços pel que fa a l’empoderament femení i les relacions entre els personatges, que mostren als infants i joves rols i conductes a seguir més sanes i equitatives. Tot i això, cal no oblidar que aquestes sèries estan creades per empreses privades que, d’una manera o una altra, no cerquen altra cosa que maximitzar els seus beneficis. Tampoc obviar que encara avui dia continuen existint una gran varietat de sèries animades que transmeten uns estereotips i prejudicis que són perjudicials de cara a la igualtat. Tanmateix, sí que és cert –no podem deixar de veure-ho– que es comencen a popularitzar, entre les joves, sèries amb cada cop menys càrrega patriarcal i homòfoba. Potser, una promesa de cara a la generació juvenil que puja.
