S’ha trencat el cadenat del 78? O encara no? Des del 7 de setembre d’enguany, l’aprovació i aplicació de la Llei del referèndum per part del Parlament de Catalunya es confronta amb la Constitució espanyola. Dia a dia, l’escalada repressiva implementada per l’executiu de Mariano Rajoy aprofundeix una fractura que pot esdevenir sense retorn el proper 1 d’octubre. Històricament, tal com desenvoluparem més endavant, l’Estat espanyol ha respost als qüestionaments de l’statu quo amb la violència –tant si es tractava de revoltes socials com nacionals–, però en l’escenari actual escau la pregunta sobre quin nivell d’ús de la força serà tolerat per la Unió Europea i per les crosses parlamentàries del Partit Popular: PSOE i PNB. L’espai dels comuns, malgrat una inicial ambigüitat com a conseqüència de les seves aliances –pressions d’ICV a Catalunya en Comú i del PSC al govern de la ciutat de Barcelona–, a mesura que s’estan desplegant les contundents mesures de l’executiu espanyol ha optat per donar suport al referèndum (amb l’aval d’un 60% de la militància), i s’han incorporat al posicionament inicial d’Albano Dante. Per la seva banda, ja són una trentena els batlles i batllesses del PSC –d’un total de 122 alcaldies socialistes– que desobeiran obertament Miquel Iceta reblant el compromís de cedir locals i posar urnes.
Les ordres de la Fiscalia a les policies locals, Guàrdia Civil, Cos Nacional de Policia espanyola i Mossos d’Esquadra ens han portat imatges que semblen transportades de temps passats, tot i que ja s’havien donat en democràcia, tant al País Basc com contra l’activisme anticapitalista d’arreu. Escorcoll d’impremtes, clausura de pàgines web, prohibició d’actes polítics, confiscació de cartells i octavetes, retirada de pancartes on es demana ‘Democràcia’ o embargament a Correus de remeses de publicacions veïnals i culturals. La solidaritat dels pobles i nacions de l’Estat espanyol no s’ha fet esperar. Els carrers de Bilbao van reunir més de 30.000 persones el passat 16 de setembre, en una manifestació on els representants d’EH Bildu van alertar de la involució democràtica. El PNB es va sumar a les crítiques per l’escalada repressiva de l’executiu Rajoy, tot i que els seus vots al Congrés dels Diputats han donat llum verda als pressupostos de l’Estat i mantenen l’estabilitat parlamentària del Partit Popular.
La imatge més reveladora de les esquerdes del règim del 78 es va donar l’endemà al Teatro del Barrio, al cor del barri madrileny de Lavapiés. L’acte, amb la presència de Joan Tardà (ERC), Natàlia Esteve (ANC), Eduardo Reyes (Súmate), Isabel Serra (Podemos), Núria Gibert (CUP) i Jordi Cuixart (Òmnium), s’havia de celebrar inicialment al Matadero de Madrid, un espai de titularitat municipal, però una querella del grup municipal del PP va fer que el magistrat del Tribunal Contenciós Administratiu 3 de Madrid, José Yusti –signant del manifest “Libres e Iguales”– n’ordenés la suspensió adduint que és un acte de suport a “una consulta que ha estat suspesa” pel TC perquè atempta “clarament contra el que disposa la Constitució espanyola”. La cita es va transformar en un clam contra la censura del Madrid antifeixista. El cartell de convocatòria mostrava els característics os i arboç –símbols de la capital de l’Estat–, on la copa de l’arbre tenia forma d’urna i incorporava una butlleta amb els colors de la bandera republicana. Tardà i Cuixart entonaven “L’Estaca” de Lluís Llach –veritable banda sonora de l’antifranquisme– a les portes d’un local del tot desbordat, davant centenars de persones que cridaven pel dret a decidir. El missatge republicà, doncs, s’escola per les esquerdes de la crisi d’Estat desencadenada pel referèndum. Teresa Rodríguez, de Podemos Andalusia, aquests dies ja parla obertament de “la sobirania popular andalusa”. I el que pugui venir. La caixa de Pandora és oberta.
Present i futur del xoc de legalitats
La tensió entre l’Estat espanyol i Catalunya es concreta en un xoc de legalitats. Recollim l’opinió de juristes de reconegut prestigi per entendre què està passant i cap on podem estar caminant. “És imprevisible què pot passar”, puntualitza Joan Queralt, catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona, només iniciar la conversa. “Per part de l’Estat s’estan forçant molt les costures tradicionals de la justícia i per la part catalana s’està creant una nova legalitat. Dependrà de la força que tingui cada part. La força tàctica. És una correlació de forces, que no vol dir violència, una batalla política, per això a vegades els petits guanyen els grans, si no sempre guanyaria Goliat”, reflexiona.
“És una correlació de forces i, a vegades, els petits guanyen els grans, si no sempre guanyaria Goliat”, diu Joan Queralt
Marco Aparicio, professor de Dret constitucional a la Universitat de Girona i president de l’Observatori DESC, davant de la confrontació entre el Tribunal Constitucional (TC) i el Parlament de Catalunya afirma que “jurídicament no hi ha fractura, perquè el dret és un sistema que està pensat per no tenir fractures ni zones buides, el que hi ha ara és un ordenament que es reclama vigent que considera que hi ha dues lleis que no poden ser aplicades perquè estan suspeses. En endavant, després de l’1 d’octubre, serà el mateix, si hi ha noves decisions que es consideren contràries a l’ordenament constitucional, el Tribunal Constitucional les suspendrà”. Tot i això, afegeix que “si ens posem en termes que això ja és l’inici d’un procés constituent, aquestes normes estarien reclamant una vigència que està fonamentada en la Llei de transitorietat i materialment s’estaria component un nou ordenament, i, per tant, hi hauria dos ordenaments, cadascun dels quals es considera complert, i acaba sent una qüestió de força”.
Francisco Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de Sevilla, alerta que “hem jugat a l’aprenent de bruixot, s’ha obert la caixa de Pandora i ara mateix no sabem cap on anirà tot”. “Si hi ha acord entre el govern de la nació, la majoria parlamentària i la comunitat autònoma de Catalunya, el referèndum s’organitza sense cap problema”, apunta pragmàticament.
Marco Aparicio: “Si fos l’inici d’un procés constituent, hi hauria dos ordenaments que es consideren complerts”
Per a Gemma Calvet, advocada i exdiputada d’ERC, la clau del conflicte no és jurídica sinó que es troba en el cor mateix del sistema de democràcia representativa. “Hi ha uns programes electorals d’uns partits que van ser votats per una majoria de la població. Estem davant d’una estafa democràtica. Per què van permetre que es presentessin a les eleccions si no els permeten aplicar el seu programa? Com es canalitza la independència si l’Estat mai no ha donat una sortida per fer-ho? És un algoritme democràtic”, considera.
Força suficient i reconeixement internacional
Queralt i Aparicio coincideixen que el desenllaç dependrà de qui tingui la potència suficient per imposar el seu ordenament. Com es mesura aquesta força? Per Queralt, “la independència no està regulada a la Constitució, no és una qüestió de drets interns. Tots els estats tendeixen a la protecció de la seva territorialitat; la independència és una qüestió de la legalitat internacional”. “El país mare podrà protestar el que vulgui, però si el que se separa té prou força, amb l’aval del referèndum, si hi ha minories perseguides, dependrà de la comunitat internacional i no hi ha dos casos iguals. Independències de grau 1, 2 o 3 pot ser un exercici acadèmic interessant però bastant inútil”, conclou. I Aparicio remata l’argumentari dient: “Guanya qui té la força d’aplicació efectiva de les seves normes, mitjançant jutges, inspectors fiscals, bancs, el que estem veient ara són senyals de qui té eines per fer efectives les normes del seu sistema, que es reclama omnipotent.”
Preguntem a tots dos sobre el futur d’alcaldes i alcaldesses, membres de l’executiu de Puigdemont i del Parlament perseguides penalment. “Les querelles es poden esvair, aferrar, o es pot arribar a un acord de mantenir un status quo però retirant els procediments. Si es vol arreglar la qüestió, mecanismes n’hi ha de totes les mides i colors, òbviament. Antigament hi havia un precepte anglès que deia que ‘la llei ho pot fer tot menys canviar l’home en dona’, doncs ara sabem que també es pot fer, i la llei ho ha hagut de reconèixer, adaptar-se”, assegura Queralt, qui circumscriu tot el conflicte a les voluntats polítiques.
Aparicio pensa que “les querelles estan fora de lloc, s’està forçant el Codi Penal i defugint l’espai de negociació política d’un conflicte. La malversació no la veig per enlloc, perquè no hi ha la partida de la qual es fa malversació. La desobediència tampoc. Hi ha una decisió del Tribunal Constitucional que suspèn una norma, es va reformar el TC per tenir mecanismes d’execució de les seves resolucions, i, quan el TC ho consideri, prendrà una decisió d’execució i a partir d’aquí podríem pensar en desobediència, però ara no n’hi ha”. Àlex Solà, membre de la Comissió de Defensa del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, adverteix que “la reforma de la Llei Orgànica es limita a dir que el Tribunal Constitucional pot inhabilitar els càrrecs públics, però l’actuació coercitiva d’aquesta inhabilitació no està prevista enlloc”.
Pel que fa a un possible procediment penal per un delicte de sedició, Aparicio creu que “amb una interpretació àmplia i molt reaccionària, com les que s’estan fent aquests dies, es podria arribar a obrir aquesta via. De totes maneres, es reduiria als responsables principals. Com que l’aprovació de les lleis s’ha fet per via parlamentària i no per decret llei, s’amplia el ventall de responsabilitats i es debilita el trajecte jurídic de la sedició”. Incertesa i imprevisibilitat és el denominador comú de totes les veus consultades. Són massa les variables i els factors entrecreuats, qualsevol dels actors té la capacitat per modificar el taulell de joc i el desenllaç final.
—————————————
Costures esquinçades per l’Estat espanyol
Intervenció financera de la Generalitat
El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, després de reunir-se el 18 de setembre amb CaixaBank i altres entitats bancàries, arrenca els tràmits per bloquejar els comptes de la Generalitat i les targetes de crèdit d’alts càrrecs del Govern. L’objectiu del govern del PP és controlar fins a 5.000 milions d’euros que haurien de passar per les mans d’Oriol Junqueras abans de finalitzar el 2017. Aquests diners inclouen les nòmines de 200.000 membres del funcionariat: professionals de la sanitat i l’ensenyament, així com la plantilla dels Mossos d’Esquadra. En cas de materialitzar-se l’estratègia –el Govern ha recorregut la mesura davant del Tribunal Suprem–, es vulneraria l’autonomia financera de la Generalitat sense ni tan sols aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola.
Guàrdies civils als carrers
Malgrat que la Generalitat ha desplegat des de 2006 les competències transferides en ordre públic i seguretat ciutadana en el conjunt de les 43 comarques catalanes, des del 8 de setembre milers d’agents de la Benemèrita i del Cos Nacional de Policia espanyola (CNP) –provinents de Castella, Andalusia, Galícia o el País Basc– tornen a omplir les casernes, que es troben parcialment en desús i encara són de titularitat estatal. El ministre espanyol Juan Ignacio Zoido no ha escatimat recursos financers i ‒xec en mà– ha reservat places a nombrosos hotels del Maresme i la costa Daurada per encabir-hi reforços de les unitats d’intervenció policial del CNP. El desembarcament d’efectius es perllongarà de manera indefinida després del referèndum.
Vulneració de drets fonamentals
Les ordres de la Fiscalia als cossos i les forces de seguretat de l’Estat espanyol –incloses les policies locals– han degenerat en carta blanca per a la vulneració de drets fonamentals. La policia local de Torredembarra talla la llum en un acte de campanya de la CUP, l’ANC de les Corts denuncia que la Guàrdia Urbana les obliga a desmuntar una parada pel Sí, una brigada de neteja de Barcelona arrenca pancartes d’Òmnium Cultural amb la paraula ‘Democràcia’, una dona de 74 anys és identificada a Sant Cugat del Vallès en un acte pel referèndum, la policia local de Sabadell atura una cercavila i requisa un ‘Sí’ que duia un dels gegants, la Guàrdia Urbana de Vic intervé cartells i clavells i a Reus aturen un corre-vermut perquè el bou fictici portava cartells de la campanya.
Article publicat al número 438 de la ‘Directa’
