Hay que ser muy valiente para vivir con miedo.
Contra lo que se cree comúnmente,
no es siempre el miedo asunto de cobardes.
Para vivir muerto de miedo
hace falta, en efecto, muchísimo valor.
Ángel González
M’ho diu amb carinyo, Ets una flojita, mentre m’agafa el pot de les olives que fa estona que intento obrir. De seguida sento el clec de la tapa, i ric amb ella. Em diu flojita sabent que sé que em sap forta. Que em coneix tots els naufragis, tots els abismes, totes les violències, tots els castells de cartes ensorrats, i que m’ha vist tornar a escollir la vida cada vegada: tornar a conduir, tornar a somriure, tornar a fer l’amor, tornar a caminar tota sola pels carrers a la nit.
Ets una flojita, em diu amb tendresa, i llavors sé que em sap totes les resiliències, i que és des d’aquest reconeixement que em recorda Pots ser flojita, pots esquivar el teu cos dins el mirall, emboirar-te amb el primer quinto del vermut, tenir fred quan tothom va amb màniga curta. Pots ensorrar-te quan tornin els malsons, tenir por quan tornes tard a casa, demanar ajuda perquè t’obrin els pots de les olives. I penso en l’àvia i la seva flojera d’alguns diumenges a la tarda, ella que era una supervivent nata, i se m’acut que potser no hauria pogut travessar tot el que li va tocar viure sense aquells moments breus de vulnerabilitat despullada, de fluixera al descobert.
Pots ensorrar-te quan tornin els malsons, tenir por quan tornes tard a casa, demanar ajuda perquè t’obrin els pots de les olives
Amb tanta frase Mr. Wonderful i tanta dictadura de la felicitat imposada, es fa difícil obrir espais ja no personals, sinó sobretot socials, per acollir les vulnerabilitats. I tanmateix, ser capaç de connectar amb aquestes vulnerabilitats, amb el malestar corporal que es manifesta quan ressona en el present qualsevol de les experiències traumàtiques que qui més qui menys ha viscut en algun moment de la vida, és justament el que ens pot permetre mantenir un equilibri amb els propis recursos. De fet, reconèixer socialment les vulnerabilitats, no responsabilitzar l’individu de manera absoluta per les violències que l’han travessat, i dedicar recursos a estudiar els processos de recuperació que permeten superar les conseqüències dels traumes, és un acte polític, perquè tant les violències com la recuperació tenen un impacte social i no parlen únicament de la capacitat de resiliència de les persones concretes i individuals, sinó de l’estructura social que legitima i sosté aquestes violències.
El que funciona, el que ens salva, és saber estar en els dos llocs: en contacte amb el malestar corporal que reverbera el record traumàtic i en contacte amb els propis recursos
Boris Sopko, facilitador, psicòleg i psicoterapeuta col·laborador de Fil a l’Agulla, afirma que l’experiència traumàtica és una pèrdua de connexió, una incapacitat de quedar-se en l’ara i l’aquí. Quedar-se en el trauma ens destrueix, per això busquem recursos que frenin la caiguda en picat dins el forat negre: recursos físics (sentir-nos en forma, sentir que podem córrer molt o ser molt flexibles, sentir que ens agradem), recursos psicològics (rescatar el sentit de l’humor, explotar la creativitat, exercitar la intel·ligència en qualsevol àmbit, ja sigui acadèmic, lúdic o laboral), recursos interpersonals (buscar suport en les persones que són importants per a nosaltres, i també en els animals que estimem) i recursos espirituals (connectar amb la natura, l’Univers, Déu, l’energia… el que sigui que ens faci sentir seguretat, que ens reconnecti amb el nostre centre). Però refugiar-se en el recurs, diu Sopko, no ho soluciona tot. El recurs no té la potència ni l’automatisme del trauma. Per més que ens en vulguin convèncer els manuals d’autoajuda, pensar en positiu i obligar-te a somriure tota l’estona no fa desaparèixer per si sol i per sempre més la petjada que l’experiència traumàtica ha deixat en el cos. El que funciona, el que ens salva, és saber estar en els dos llocs: en contacte amb el malestar corporal que reverbera el record traumàtic, d’una banda, i en contacte amb els propis recursos, de l’altra; i sobretot, sentir l’espai que hi ha entremig i fluir-hi; mantenir l’equilibri damunt la taula de surf per no dissociar-nos del cos ni enfonsar-nos en l’abisme negre de la retraumatització. No negar res del que som, res del que ens ha fet, res del que pugui sorgir ara i aquí com a conseqüència del que hem viscut.
Hay que ser muy valiente para vivir con miedo, sí; però sobretot, s’ha de ser molt valenta per viure amb por sense persones meravelloses que et diguin Pots ser flojita, pots tenir por quan tornes a casa de nit, pots demanar que t’obrin els pots de les olives. I no cal, potser, oi?, tanta tanta valentia.
