Impressions

Vivamos, pues

03/11/2016

Tot sobra en aquest vers
si no et retorna a casa.

Mireia Calafell

Ja no et caben dins la casa ni dins l'ànima
Josep M. Llompart

Tengo flojera, deia l'àvia quan els diumenges li venien grans. S'estirava al llit i no s'aixecava fins a l'hora de sopar. O es quedava quieta davant del televisor, engegat o apagat, sense fer res. Quan l'àvia deia tengo flojera no volia dir tinc mandra, volia dir no hi ha res que tingui gaire sentit ara mateix, volia dir estic trista, volia dir torno a tenir aquesta pena a la boca de l'estómac. Tengo flojera, deia l'àvia, i sabíem que, com la tramuntana, quan no tres dies, durava una setmana. I que després sempre tornava a ser dilluns i les hores tenien pes una altra vegada, com el pa de debò, de molla densa i crosta cruixent, i l'àvia tornava a cuinar, i a caminar, i a teixir bufandes de colors i a pintar ous de pasqua o a fer quadres de tres dimensions amb arlequins plorosos i rams de roses vermelles.

El dia dels difunts trèiem les estovalles de festa i celebràvem la vida. L'àvia i la mare no anaven al cementiri perquè tenien els morts a l'altra banda de l'Atlàntic

L'àvia feia anys l'1 de novembre, i aquell dia mai no tenia flojera. Enfornava pastissos, preparava amb paciència infinita els difícils merengues i amassava panets blancs o empanades amb pino. Cuinava cochayuyo o humitas mentre el pare repartia pisco i ella es bevia el seu d'un glop, Hasta el dedo chico!, i ens convidava a fer el mateix. El dia dels difunts trèiem les estovalles de festa i celebràvem la vida. L'àvia i la mare no anaven al cementiri perquè tenien els morts a l'altra banda de l'Atlàntic, però quan va morir l'avi, al pis de Meridiana, sí que hi anaven, ben d'hora ben d'hora, i tornaven al migdia i s'arromangaven davant dels fogons i cuinaven amb la mort a la prop, fregant-los l'esquena. El dia de difunts els nostres morts ens dansaven endins i al voltant mentre brindàvem per les humitas, per les empanades, pels arquelins plorosos dels quadres de l'àvia. Aquests eren els morts que no feien morir per dintre. Els que ens recordaven que també nosaltres hem de morir, i llavors ens feien mal tots els dies que no havíem fet l'amor, que no havíem besat, que no ens havien despertat enfonsant-nos els dits entre els cabells. Els morts que ens llançaven estrepitosament als braços de la vida (para morir nacimos; vivamos, pues) i ens feien tornar a estimar-la com s'estima una amant que hem negligit un temps i que de cop i volta se'ns fa imprescindible.

Diu que ara no podem fer el que vulguem amb les cendres dels nostres difunts. Que l'Església això i allò altre. Penso en les nostres mans que mesclaven cendres i terra ara fa un any, sota l'hibisc d'un hortal als afores de Ciutadella, i em pregunto per què s'hi escarrassen tant, si les cendres només són cendres, i en canvi els morts ens són pertot, enfora i endins, a estones fent-nos viure i a estones fent-nos morir. No sé on voldria el papa Francesc que enterréssim les cendres dels morts que entren sense avisar al menjador de casa i fan destrossa. Els morts que invoquem només en la intimitat, perquè sabem que no hi ha cap vers que els pugui fer tornar. On se suposa que hem d'enterrar les cendres dels morts que, com deia el poeta, ja no ens caben dins la casa ni dins l'ànima. Els que ens fan caure a plom dins de la terra i ens tornen també una mica cendra, una mica nit, una mica ombra. Una mica morts.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: