Se m’han donat quinze minuts per parlar sobre la repressió política a l’Estat espanyol durant el franquisme i fins a l’actualitat. No em resulta fàcil sintetitzar, en un espai de temps tan limitat, un fenomen tan ampli i complex. He optat finalment per utilitzar la meva pròpia experiència personal de la repressió com a fil conductor del relat, aprofitant el dubtós privilegi que m’atorga l’edat, que m’ha permès viure íntegrament la dictadura franquista i la monarquia borbònica restaurada fins avui.
La meva primera experiència amb la repressió franquista, a part d’un viu record dels bombardejos sobre Barcelona, la vaig patir als quatre anys, el gener del 1939, quan el meu pare va haver de prendre el camí de l’exili seguint la desfeta de l’exèrcit republicà i em va deixar orfe durant tota la meva infància, víctima jo també de les conseqüències del que Paul Preston ha definit com “l’holocaust espanyol”. El meu pare, com més de mig milió d’homes i dones, cercava refugi a França, conscient que si es quedava l’esperava en el millor dels casos la presó o potser la mort. No s’enganyava: ara sabem que durant la guerra civil uns 130.000 homes i dones van ser assassinats extrajudicialment o executats després de paròdies de judicis per la repressió franquista a la rereguarda, i que el terror va continuar en la postguerra, mitjançant una maquinària de judicis, execucions, presons i camps de concentració. No oblidem que l’estat de guerra i la llei marcial, que Franco havia proclamat el 28 de juliol de 1936, va estar vigent fins al març de 1948. Aquesta situació atorgava a la jurisdicció militar la funció d’exterminar qualsevol forma d’oposició al règim, mitjançant uns consells de guerra sumaríssims que no respectaven cap garantia jurídica. Amb aquest procediment, finalitzada la guerra civil van ser executats prop de 20.000 republicans a tota Espanya, dels quals 3341 homes i 17 dones a Catalunya, i, segons una estadística oficial, l’any 1940 hi havia a les presons espanyoles 270.710 presos ja condemnats i uns 100.000 més pendents de judici. Una altra data: a Catalunya, dels 15.860 funcionaris públics existents abans de l’alçament, només 753 van conservar la feina, una vegada aplicada la Ley de Responsabilidades Políticas, dictada el 9 de febrer de 1939.
El meu pare va haver de prendre el camí de l’exili seguint la desfeta de l’exèrcit republicà i em va deixar orfe durant tota la meva infància, víctima jo també de les conseqüències del que Paul Preston ha definit com “l’holocaust espanyol”
Tornant a la meva història personal, l’any 1945, als meus deu anys, em trobo novament cara a cara davant de la repressió franquista, aquesta vegada ja amb plena consciència. Per primer cop conec l’experiència – que al llarg dels anys hauria de repetir centenars de vegades – d’entrar a la presó Model de Barcelona. Acompanyat de la mare, anava a veure el pare, empresonat pocs mesos després de retornar de l’exili. Com a tots els centenars de milers de persones represaliades per haver defensat la legalitat republicana o per qualsevol activitat d’oposició al règim, estava acusat del delicte de “rebelión militar”. Aquesta aberració jurídica per la qual els qui s’havien aixecat en armes contra el govern legal acusaven de rebel·lió als defensors de la legalitat es basava en la ficció que les autoritats militars havien assumit legítimament el poder els dies 16 i 17 de juliol del 36 (és a dir quan encara no s’havia produït efectivament l’alçament) i per tant la defensa de la República es convertia en una sublevació armada, tipificada com un delicte de rebel·lió militar.
Quinze anys després, el 1961, vaig a tornar a entrar a la Model, aquesta vegada però en condició d’advocat. M’havia llicenciat en Dret l’any 1957, i exercia des de finals del 1960. Havia ingressat al PSUC a la meva època universitària, i la meva incorporació a l’advocacia va ser, en bona part, un acte de militància. De la direcció del partit em va venir la indicació que calien advocats que ajudessin a estructurar els incipients moviments sindicals d’oposició. Em vaig decidir, doncs, per exercir la professió, amb la determinació i el compromís de fer servir l’advocacia com la meva eina d’intervenció en la lluita antifranquista. Feia pocs mesos que havia obert el bufet, quan vaig començar a rebre cartes des de la presó Model reclamant els meus serveis , i així vaig assumir les meves primeres defenses polítiques. S’havia produït una de les habituals caigudes massives de comunistes, entre els quals un membre de la direcció del partit, Vicente Cazcarra, amb qui precisament jo havia estat en contacte uns dies abans. Com tantes vegades en aquells anys, vaig tenir la sensació que la repressió m’havia passat tot fregant, però sense encertar-me, i per primer cop em vaig trobar fent el paper, que m’ha calgut repetir tant sovint, de defensor d’uns companys de lluita, amb l’esquizofrènica convicció que el meu veritable lloc era entre ells, al banquet dels acusats.
Per primer cop em vaig trobar fent el paper, que m’ha calgut repetir tan sovint, de defensor d’uns companys de lluita, amb l’esquizofrènica convicció que el meu veritable lloc era entre ells, al banquet dels acusats
En aquella època mencionar la Model produïa calfreds, i potser per això ens hi referíem sempre com “L’Hotel del carrer Entença” o simplement “L’Hotel”. Ara em tocava a mi tornar a creuar aquell pati i els dos cancells i seguir avançant deixant enrere l’estrèpit de portes i forrellats que es tanquen. Aquell horror que conservava en la memòria de la infantesa, amb el record de l’ olor repugnant que impregnava les galeries, barreja de por, suor i ranxo carcerari. Ara, però, jo entrava i sortia d’aquell edifici sinistre protegit per una credencial d’advocat, i així ho seguiria fent durant prop de cinquanta anys. Però en la memòria tinc el record d’aquells comunistes, que vaig conèixer en la primera vegada que vaig pujar al locutori d’advocats de la Model, aquells homes que no s’havien volgut rendir a l’horror feixista i que mantenien viva l’esperança en una societat més justa i més lliure.
La meva incorporació a l’exercici professional coincideix amb un període de profundes transformacions en el sí de la dictadura franquista. D’una banda, el règim s’havia consolidat: des de finals dels anys cinquanta havia sortit del seu aïllament i s’havia incorporat al sistema econòmic internacional, i, en el pla polític, havia estat acceptat en el bloc de les democràcies occidentals en plena guerra freda. Però a la vegada, s’iniciava a l’interior un cicle de lluites reivindicatives socials que ràpidament es convertien en lluites polítiques contra la dictadura, com en les massives vagues a Astúries i al País Basc de l’any 1962. La resposta del règim a aquestes lluites – estats d’excepció, multiplicació dels consells de guerra sumaríssims – va coincidir amb el cas Grimau, dirigent comunista executat el 20 d’abril de 1963 després d’una farsa de procés, que Albert Camus va qualificar com “el més premeditat dels assassinats”, i tot això va provocar una fortíssima campanya internacional contra la brutalitat de la repressió. Aquestes pressions van obligar el règim a una operació de maquillatge institucional que va consistir en la creació del Tribunal de Orden Público, vulgarment el TOP, el 2 de desembre de 1963. Això va significar la transferència d’una part important de la repressió política de la jurisdicció militar a una nova jurisdicció especial, integrada per magistrats civils. Es volia donar una aparença de legalitat i de justícia formal a la repressió, que de “militaritzada” passava a ser “civilitzada”, però que en realitat continuava com abans castigant qualsevol forma d’oposició política o d’alteració de l’ordre social.
El TOP va assumir la funció de jutjar tota una sèrie d’activitats que el Codi Penal, promulgat el mateix any 1963, seguia tipificant com a delictives, i que no eren altra cosa que l’exercici de drets fonamentals en un règim democràtic: la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació, d’associació o de vaga. En principi, el TOP aplicava el procediment penal ordinari, però en la pràctica l’ignorava en qüestions fonamentals, com ara la valoració de l’atestat policial com a prova preferent en tots els casos o l’ús generalitzat de la presó provisional fins al judici. En els seus dotze anys d’existència, del 1964 al 1976, el TOP va processar a 8943 persones, de les quals 1773 domiciliades a Catalunya, i va dictar 3.798 sentències, de les quals el 74% condemnatòries. La meva relació amb el TOP va ser intensa: vaig participar en 47 judicis, amb un percentatge similar de condemnes i absolucions. Tinc un record inesborrable de les bronques i amenaces del president del tribunal, José Francisco Mateu Cánoves, retirant-me la paraula cada vegada que intentava explicar a la sala les tortures sofertes pel meu defensat, o em referia als convenis internacionals sobre drets humans per justificar la seva conducta. No cal dir que em vaig convertir en usuari habitual del llavors recentment creat Pont Aeri, com ho van ser els companys que encara amb més assiduïtat que jo portaven les defenses davant del TOP, encapçalats per en Josep Solé Barberà, i entre els quals he de recordar Montserrat Avilés, Luis Salvadores, Josep Maria Gasch, Francesc Casares o Albert Fina.
Em va tocar actuar com a defensar en judicis sumaríssims, celebrats a Burgos el desembre de 1970 contra militants d’ETA, a Barcelona contra Salvador Puig Antich el febrer de 1974, i contra militants del FRAP i d’ETA el setembre del 1975
La jurisdicció militar es va reservar no obstant la competència sobre les accions contra el règim de més gravetat, que podien comportar una pena de presó superior a vint anys o la pena de mort, com en la causa contra els anarquistes Delgado i Granados, executats el 1965, i en general totes aquelles en que s’havia emprat la violència armada. A més, recuperava la totalitat de les competències per a la repressió política cada vegada que el govern proclamava l’Estat d’Excepció, situació que del 1967 al 1975 es va donar set vegades al País Basc, i dues a tot l’Estat, amb una durada de tres mesos el 24 de gener de 1969 i de sis mesos el 14 de desembre de 1970. En aquests últims anys del franquisme, en què es va produir un notable enduriment de la repressió, em va tocar novament actuar com defensor en diversos processos militars, i vaig viure amb intensitat, amb els companys de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats, la lluita contra la barbàrie de la pena de mort, imposada per consells de guerra, en judicis sumaríssims, celebrats a Burgos el desembre de 1970 contra militants d’ETA, a Barcelona contra Salvador Puig Antich el febrer de 1974, i contra militants del FRAP i d’ETA el setembre del 1975.
En el primer dels casos, la mobilització unitària de l’oposició interior i la campanya internacional contra les execucions, van aconseguir arrencar del govern de Franco l’indult per a tots els condemnats a la pena de mort. En els altres casos, les condemnes es van executar, davant de la impotència de tantes persones, familiars, advocats, militants anònims, que van lluitar desesperadament fins a l’últim moment per evitar-ho, en contrast amb la relativa inhibició o total passivitat, segons el cas, de les forces majoritàries de l’antifranquisme, ocupades a prendre posicions a l’espera dels pactes de la transició. Salvador Puig Antich, el 2 de març del 74; José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Juan Paredes Txiqui i Angel Otaegui, el 27 de setembre del 75, foren les últimes víctimes de la crueltat d’una dictadura, que va acabar com havia començat, assassinant: sempre ens acompanyarà el dolor i el sentiment d’impotència que ens va deixar la vostra mort.
Moltes persones de bona fe van creure que la sortida de la dictadura i la instauració d’un sistema de democràcia parlamentària, formalitzat en la Constitució del 1978, significaria la consolidació d’un veritable estat de Dret
Amb la desaparició de Franco s’obre una etapa de profundes transformacions a l’Estat espanyol, que afecten òbviament a les formes i els continguts repressius. La reforma del Codi Penal de 19 de juliol de 1976 suprimeix els delictes que afectaven al drets i llibertats fonamentals dels ciutadans; es recuperen les garanties del dret de defensa en el procés penal; la jurisdicció militar veu limitada les seves competències a l’àmbit estrictament castrense en temps de pau; l’odiós Tribunal d’Ordre Públic és suprimit el 5 de gener de 1977, si bé en el seu lloc es crea el mateix dia l’Audiència Nacional; es decreta l’amnistia per a tots els delictes d’intencionalitat política comesos fins al 15 de juny de 1977. Moltes persones de bona fe van creure que la sortida de la dictadura i la instauració d’un sistema de democràcia parlamentària, formalitzat en la Constitució del 1978, significaria la consolidació d’un veritable estat de Dret, on el concepte mateix de repressió política deixaria de tenir sentit.
Deixeu-me dir que si alguna persona va viure amb total escepticisme la nostra molt particular transició, aquesta persona vaig ser jo. La realitat que jo vivia professionalment em va confirmar ben aviat que les coses havien canviat molt per a alguns, però no per a tothom, i en tot cas molt poc per a mi. Com sota el franquisme, vaig seguir trobant a les presons homes i dones detinguts per la seva condició de dissidents polítics o de lluitadors per una societat més lliure i més justa. El mateix any 1977, vaig estrenar-me en la defensa política d’un militant revolucionari a l’Audiència Nacional, als pocs mesos de la creació d’aquest tribunal, i on vaig retrobar vells coneguts del TOP, com els jutges Mariscal de Gante, Bermúdez o Garralda, o el fiscal Poyatos, exercint les mateixes funcions repressives que sota el règim anterior. De llavors ençà i fins a la meva jubilació l’any 2007 he conegut o he participat en la defensa d’un nombre considerable de casos de repressió política i social, davant la jurisdicció ordinària, l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem, i fins i tot el Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg, al costat de noves promocions d’advocats i advocades que s’han anat incorporant a la defensa dels drets humans.
En els últims anys de governs del PSOE o del PP, la repressió policial, judicial i penitenciària ha assolit proporcions gegantines. Els instruments més significatius d’aquesta repressió han estat, en primer lloc, uns cossos policials i un sistema judicial que van passar intactes, sense un mínim procés de depuració ni respondre dels seus crims, del franquisme al joancarlisme, i que han deixat en herència tot el seu bagatge ideològic feixista i el seu menyspreu dels drets humans, encara ben present al cap dels anys en bona part d’aquestes institucions. Algunes dades: la Coordinadora estatal per la Prevenció de la Tortura ha comptabilitzat en el període 2004 a 2015 un total de 7.812 denúncies per tortura i brutalitat policial a tot l’Estat, de les quals menys d’un 10 % han arribat a judici, i encara només un 2’5 % d’aquest percentatge ha acabat amb condemna.
A les 850 víctimes mortals d’ETA cal afegir els 30.000 detinguts, els 16.000 empresonats, les 6.000 denúncies per tortures i els 472 morts per la violència policial o parapolicial, xifres que mai surten en les cròniques oficials sobre la violència
Un altre instrument repressiu fonamental ha estat i continua essent la implementació d’una legislació antiterrorista, que ha creat un espai policial i judicial d’excepció dintre del qual s’ha aplicat sistemàticament l’anomenat “dret penal de l’enemic”, que vol dir que tot s’hi val per exterminar l’adversari designat com terrorista, objecte de tortures i a qui no s’apliquen els drets de defensa que la llei ordinària reconeix amb caràcter general. La legislació antiterrorista, concebuda inicialment per combatre la violència armada d’ETA al País Basc, va anar adquirint, gràcies sobre tot a la frenètica activitat repressora del jutge Baltasar Garzon, una força expansiva en la seva aplicació que va arribar a incloure tot l’àmbit polític de l’esquerra abertzale, inclús en les seves expressions absolutament pacífiques i democràtiques, sota el lema de “Todo es ETA”. El balanç d’aquesta repressió al País Basc, a part de la il·legalització de partits polítics, del tancament de mitjans de comunicació i de la supressió de nombroses entitats i associacions, és que a les 850 víctimes mortals d’ETA cal afegir els 30.000 detinguts, els 16.000 empresonats, les 6.000 denúncies per tortures i els 472 morts per la violència policial o parapolicial, xifres que mai surten en les cròniques oficials sobre la violència.
Fora del País Basc, i concretament als Països catalans, l’Estat espanyol ha aprofitat qualsevol manifestació de violència, per insignificant que segui, per aplicar la legislació antiterrorista a la lluita de l’independentisme radical o a les reivindicacions socials que posen en qüestió el sistema capitalista. En el nostre àmbit nacional, la llei antiterrorista ha estat aplicada per l’Audiència Nacional a més de 300 persones. Recordem que aquest any es compliran 25 anys de l’Operación Garzon contra Terra Lliure, en el marc dels Jocs Olímpics de Barcelona, que es va saldar amb 60 detinguts i 25 denúncies per tortures, de les quals 15 van arribar fins al Tribunal Europeu de Drets Humans, que va condemnar l’Estat espanyol per haver deixat aquests fets en la impunitat.
Qualsevol que amb la seva actuació posi en perill real algun dels esmentats principis, vertebradors de l’actual sistema de dominació reaccionària, trobarà la resposta repressiva de l’Estat
Acabo. La repressió política a l’Estat espanyol en la present etapa de democràcia autoritària té les seves arrels en el franquisme. Han canviat sens dubte les formes, els procediments, la intensitat i l’àmbit d’aplicació, però la repressió continua essent una realitat vigent. Aquesta persistència no és més que el reflex de la continuïtat, malgrat els canvis de règim, d’uns principis estructurals que determinen la política espanyola i que vénen històricament de molt lluny. Aquests principis, que el franquisme va portar a la seva exasperació, i que els governs de la monarquia estan decidits a preservar, es poden resumir en tres: la defensa de la indissoluble unitat d’Espanya, la defensa de la propietat privada i del sistema d’explotació capitalista, i la defensa d’un ordre social fonamentat en els principis de jerarquia i autoritat. Qualsevol que amb la seva actuació posi en perill real algun dels esmentats principis, vertebradors de l’actual sistema de dominació reaccionària, trobarà la resposta repressiva de l’Estat. No disposo de més temps per estendre’m en aquest punt, i potser no cal, ja que tots els presents podeu trobar prou exemples del que dic en l’actualitat més recent.
Només en la mesura que es faci realitat la utopia revolucionària d’una societat plenament democràtica, respectuosa amb els drets humans fonamentals i les llibertats individuals, que hagi abolit l’explotació de l’home per l’home, i la dominació de l’home sobre la dona, així com d’una nació sobre una altra, s’hauran creat les condicions per posar fi a la llarga i dolorosa història de la repressió política i social. Mentre seguim lluitant perquè aquest dia s’acosti, no oblidem la indispensable solidaritat amb les víctimes de la repressió, i, sobre tot, amb els qui sovint més la pateixen: els seus familiars.
