Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Inquisition Reloaded (primera carta a Suïssa)

/ Victor Serri

“Fa temps que no accepto el que no es pot canviar,
canvio el que no es pot acceptar”

Angela Davis

 

La por és una tecnologia del poder. L’excepció és una tecnologia de govern. I totes dues convergeixen avui per vulnerar i violentar la voluntat democràtica majoritària de la societat catalana. Des d’abans d’ahir, sí, sabem que la nostra amiga i companya Anna Gabriel Sabaté és a Ginebra. Refugiada l’any 2018. Considera, amb totes les raons de la seva part, que els seus drets fonamentals i processals ja no estan garantits davant un tribunal especial que demana fins a 30 anys de presó. Per haver convocat un referèndum d’autodeterminació, aprovat per majoria democràtica en seu parlamentària, i per respectar-ne els resultats. Aquest, diuen, és l’estrany delicte de rebel·lió i sedició que li atribueixen: donar la paraula a la ciutadania. En un estrany cop d’estat que en comptes de segrestar urnes, les posa. El món al revés de l’excepció.

Tan lluny i tan a a prop, retornen avui paraules antigues d’ahir, massa conegudes per aquest poble dècades enrere –repressió, presó, exili. També Ginebra, en èpoques distintes i ben fosques, va acollir Pau Casals, Mercè Rodoreda o Aurora Bertrana. En una de les darreres resolucions judicials que manté a la presó el conseller d’interior del govern català s’hi llegeix vergonyosament: “el investigado mantiene lógicamente su ideario soberanista. Una altra frase antològica que certifica la persecució ideològica i la condició política dels presoners, en una renovada inquisició postmoderna que expedeix xantatges inacceptables en cada resolució. Acte de fe maccarthista: o renúncies i abjures o a la foguera repressiva. Lluny, molt lluny, queden les paraules del jutge que avui jutja uns pocs per condemnar-nos a tots. Les va pronunciar el 2012 el magistrat Pablo Llarena: “la qüestió catalana i la integritat de l’estat espanyol no tenen solució judicial, sinó política“.

Tan lluny i tan a a prop, retornen avui paraules antigues d’ahir, massa conegudes per aquest poble dècades enrere –repressió, presó, exili. També Ginebra, en èpoques distintes i ben fosques, va acollir Pau Casals, Mercè Rodoreda o Aurora Bertrana

La inquisició, com a tecnologia del càstig, és universalment coneguda. Avui, ara i aquí, es condensa en el terrible crit de “a por ellos!”, de matriu persecutòria i ratificació borbònica, amb el que les unitats policials sortien de les seves casernes per reprimir brutalment el referèndum català del primer d’octubre. Comunitat contra imposició, no van poder gràcies a la determinació col·lectiva i la dignitat compartida, fonamentada en una sòlida resistència civil pacífica i no-violenta, de més de dos milions de persones –de bombers a estibadors, de les àvies als pagesos– que van protegir escoles, persones i urnes per preservar la democràcia de la brutalitat policial. El tres d’octubre el país vivia la major vaga general des del final de la dictadura franquista. Així estan les coses.

I aleshores? Aleshores el que ens passa és que estem sota la doctrina del xoc explicada tan al detall per Naomi Klein: ens imposen per vies judicials autoritàries el que ja saben que són incapaços de guanyar per vies democràtiques. Volen imposar repressivament el que no poden assolir electoralment. Anul·len la política, proscrivint-la: trien excepció per impedir la solució. Finalment, la gramàtica internacional del conflicte polític català és tan senzilla com una urna democràtica prohibida. Fa dos mesos, la Ministra de Defensa del govern espanyol –esquitxat de dalt a baix per una corrupció sistèmica– va afirmar que posarien urnes de debò a les eleccions del passat 21 de desembre. Deia també que les havien convocat per guanyar-les ells: però de 135 diputats, el PP en va treure només 4. De forma persistent, cada cop que es posen urnes –que és l’únic que reclamem– l’independentisme torna a guanyar. Fa dos mesos va sumar un suport del 47,5%, amb 100.000 vots més i en unes eleccions amb una històrica participació. I en un país on la idea d’un referèndum com a mecanisme democràtic resolutiu –com Escòcia, com el Quebec– té el suport del 80% de la societat i tota la negativa absoluta i absolutista de l’Estat.

Estem sota la doctrina del xoc explicada tan al detall per Naomi Klein: ens imposen per vies judicials autoritàries el que ja saben que són incapaços de guanyar per vies democràtiques. Volen imposar repressivament el que no poden assolir electoralment

Al reclam de més i major democràcia, l’Estat espanyol ha respost en els darrers tres mesos, sota la noció de venjança i càstig, amb una aplicació inconstitucional i expansiva de l’article excepcional 155 –mai emprat abans. Recorrent a l’autoritarisme, s’ha dissolt un parlament, s’ha deposat un govern, s’ha intervingut tota l’administració catalana i ara pretenen iniciatives il·legals contra el model educatiu català. El rastre de la repressió té comptabilitat fosca: més de 1.066 ferits, 900 investigats judicialment, sis exiliats i quatre presos polítics. I 140 agressions ultradretanes. Aquests fets són els que han motivat, aquest mateix gener, que The Economist hagi definit el Regne d’Espanya com a democràcia flawed. Defectuosa. Un defecte persistent que ha provocat un cert miracle. El miracle català aconseguit per l’Estat espanyol: convertir una societat històricament tranquil·la, pacient i pactista en una comunitat resistent, dissident i desobedient. S’han de fer molt malament les coses per aconseguir-ho.

Aquesta anomalia democràtica, però, ve de lluny i dura massa. Des de 2010 ens regim per una llei que no vam votar del tot: amb el suport del 90% del Parlament, i refrendada en referèndum, el nou Estatut de Catalunya va ser retallat en aspectes clau per la judicatura espanyola. Com assenyala el constitucionalista espanyol Pérez Royo, allà es va produir el primer cop d’Estat. Des d’aleshores, l’excepció ha persistit. S’han suspès més de 40 lleis aprovades per àmplies majories al Parlament de Catalunya. Quan diem que no ens podem ni governar remetem directament a això: d’aquelles 40 lleis, 26 han estat definitivament anul·lades pel Tribunal Constitucional, monitoritzat governamental, teledirigit políticament i colonitzat partitocràticament. Algunes d’aquelles lleis tombades eren tan necessàries com les de pobresa energètica, la d’igualtat entre homes i dones o la de lluita contra el canvi climàtic. Qualsevol marxaria d’un espai on el maltracten, on li tomben les lleis que aprova i on s’empresona els seus càrrecs electes.

Enfrontats a un duríssim nacionalisme d’Estat, hem dit sempre que nosaltres no som nacionalistes. Prou l’hem patit. Som demòcrates. I som independentistes

Què li passa, doncs, a la societat catalana i a l’espanyola? Si ho haguéssim d’explicar breument, recorreríem a la paradoxa: una nació sense estat s’enfronta a un estat sense nació. En perspectiva grisa, la construcció històrica d’Espanya ha estat un reiterat fracàs històric, una fallida construcció que ha pretès sempre homogeneïtzar el que és plural, negar el que és divers, perseguir el que és diferent. I tot i així, enfrontats a un duríssim nacionalisme d’Estat, hem dit sempre que nosaltres no som nacionalistes. Prou l’hem patit. Som demòcrates. I som independentistes, això sí i això sempre: reclamem poder decidir lliure i democràticament el nostre present i el nostre futur. Sobiranament. Causa autodeterminació, defensem la raó democràtica de la llibertat política catalana front el principi ultranacionalista, base ideològica de la dictadura franquista, de la “unidad de España”. Ni més ni menys i com a obvietat: el que anhelem per a nosaltres és el mateix que desitgem per a tots els pobles del món. Governar-nos democràticament.

Por i excepció van sempre de la mà d’una propaganda oficial que és el salconduit de la mentida. Raó d’Estat, demofòbia contra democràcia, porres contra urnes, la diplomàcia espanyola dispara cada dia les seves fakenews i les seves postveritats absurdes però efectives: des de la ridícula negació de la violència policial, a equipar perversament el pacifisme actiu amb criminalitat sediciosa, fins a tractar-nos de regió rica i insolidària o incardinar-nos falsament en el perillós populisme de dretes que combatem –de Trump a Le Pen– i que recorre un món a la deriva. Quan és, precisament, tot el contrari: el projecte republicà català és eminentment democràtic, democratitzant i democratitzador davant una societat amb un 23,5% d’exclusió social, un milió i mig de pobres i un atur cronificat enmig de creixents desigualtats socials. Si hi ha algun “fet nacional català” es diu, afortunadament, migració: vinguts d’arreu hem fet una casa comuna durant el segle XX. En els darrers quinze anys, mentre Europa queia per l’abisme xenòfob, hem acollit milió i mig de persones procedents de 187 orígens diferents. El país antiracista que reivindiquem és així: plural, divers i mestís.

El projecte republicà català és eminentment democràtic, democratitzant i democratitzador davant una societat amb un 23,5% d’exclusió social, un milió i mig de pobres i un atur cronificat enmig de creixents desigualtats socials

Des del retrovisor de la memòria, potser caldrà recordar que Franco no va tenir cap Nuremberg ni va acabar, com Mussolini, enmig d’una plaça partisana. L’anomenada transició espanyola de la dictadura a la democràcia es va soldar sobre la plena impunitat dels crims del franquisme, la continuïtat en el poder de les seves elits i una espesa llei del silenci. Han passat ja 40 anys i moltes coses han canviat fins l’actual punt d’inflexió inquisitorial, retrocés antidemocràtic i regressió repressiva que afecta la societat catalana, però també tuitaires, titellaires, humoristes, músics i dissidents de tot l’Estat. Però caldrà recordar el preu d’amnèsia, la factura d’oblit, que hem pagat: 114.226 persones encara estan enterrades en fosses comunes i les 65.000 sentències feixistes dels tribunals franquistes contra resistents catalans no van ser anul·lades, en un acte de reparació històrica del Parlament de Catalunya, fins l’any passat.

Els somnis, els bons i els dolents, solen abolir el temps i fan petites les agendes. En el dilema global de si el món serà més o menys democràtic, la societat catalana ha optat fa dècades per la primera. Abans d’ahir, fa sis mesos, els carrers s’omplien al crit de “no tenim por” contra els atemptats yihadistes a les Rambles i en solidaritat amb les víctimes d’arreu. Abans d’ahir, fa un any, els carrers de Barcelona s’omplien en la major manifestació europea de solidaritat amb els refugiats davant la inhumanitat del moment. Abans d’ahir, fa 15 anys, va quedar registrada la major mobilització social registrada mai a Barcelona, contra la guerra il·legal que devastà l’Iraq. Sí, d’acord, és possible que aquest sigui un projecte antihistòric; tots els que es rebel·len contra la inquisició postmoderna ho són. Antihistòric perquè pretén canviar situacions injustes renunciant explícitament als mecanismes històrics habituals –la dominació, la imposició o la violència– i triant sempre democràcia, sobirania popular i justícia social.

Defensant la tradició emancipadora i humanista europea, vam trobar-nos amb Anna Gabriel fa 13 anys: a les portes de l’horror del camp de Mauthaussen i amb motiu del 60è aniversari de l’alliberament dels camps nazis

L’Anna és a Ginebra, sí. Mai s’ha perdut cap de les iniciatives que ens han implicat en mil lluites socials compartides. És de les que pensa que la pregunta ja no és si un altre món és possible, sinó com és possible que aquest sigui tan impossible per a tants milions de persones. És a Ginebra, sí, però la vam conèixer fa molt a Gusen. Defensant la tradició emancipadora i humanista europea, vam trobar-nos amb ella fa 13 anys: a les portes de l’horror del camp de Mauthaussen i amb motiu del 60è aniversari de l’alliberament dels camps nazis. Avui, lluny de casa, dignifica una comunitat política en resistència, des una opció sociopolítica feminista, ecologista, antifeixista i anticapitalista.

Corrandes d’exili, cadires buides i buits de l’ànima, no sabem quan podrà tornar. Per fer que torni, caldrà primer derrotar tota excepció. No volem cap més pres ni cap més exiliat: ni un més. Per això ahir, malgrat tot, Anna Gabriel no va faltar a la cita puntual amb la llibertat: per això no va comparèixer davant el tribunal d’excepció que la persegueix. No ens deixeu sols amb la inquisició.

 

*David Fernàndez (Vila de Gràcia, 1974) és periodista, activista social i exdiputat

*August Gil Matamala (Barcelona, 1934) és jurista, membre de la Comissió de Defensa de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona i expresident de l’AED (Associació Europea d’Advocats Demòcrates)

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
;