Són temps difícils per a l’humor, però ningú no podrà fondre’l perquè forma part de la vida, com el joc, explica el ninotaire Jaume Capdevila (Berga, 1974). Conegut com Kap, fa més de vint anys que fa punta al llapis per sintetitzar dins les vinyetes el món que l’envolta i el que li agradaria inventar. “M’agrada dessacralitzar la meva feina, però també prendre-me-la amb ètica”, explica. I, amb modèstia, amaga dins la boina tots els reconeixements que ha anat rebent: el Premi Internacional d’Humor Gat Perich (2009), el Premi Notari de l’Humor de la Universitat d’Alacant (2015), el Press Cartoon Europe (2016) o el premi Liberpress (2017), entre d’altres. Aquest desembre, ens avança il·lusionat, es publica Kap. Dibuixos i altres provocacions (Diminuta). Ens trobem a l’Espai Contrabandos, envoltades de llibres, per reflexionar sobre el paper de l’humor en moments de tanta convulsió.
Una persona que estudia medicina és metge, i una que estudia magisteri, mestra. Però l’humor no s’estudia. Com s’aprèn a ser humorista?
Jo diria que un mestre no és qui ha estudiat magisteri, sinó qui ensenya… I en el cas de l’humor, certament, no s’aprèn, sinó que es viu. L’humor engloba totes les maneres de relacionar-nos i de pensar, i és present en qualsevol faceta humana, des de la intimitat de la parella fins a la col·lectivitat. Perquè l’humor ens fa, precisament, humans. Funciona quan hi ha alguna cosa que grinyola i s’escola per totes les escletxes que l’enteniment no pot abastar. D’humoristes, ho som tots, i els qui ens hi dediquem provem de fer-lo accessible perquè tothom en pugui gaudir. Igual com fan els electricistes, que no han inventat l’electricitat, però la canalitzen. L’humor no és pas patrimoni nostre.
Diu Italo Calvino que qualsevol cosa es pot dir almenys de dues maneres: la primera consisteix a dir-la volent dir només aquesta cosa; la segona consisteix a dir-la, però recordant al mateix moment que el món és molt més complicat, vast i contradictori. Diries que l’humor té aquesta segona intenció?
L’humor forma part del nostre món. I en el nostre món, d’una banda, hi ha la realitat, i, de l’altra, la manera com cada persona la percep. Però, a més, també hi ha una gran diferència entre la realitat que percebem i la que som capaços d’expressar. És en aquesta escletxa on habita l’humor. L’humor viu de la llibertat, de la imaginació, de la intuïció, de tot el que no es pot controlar. I, en definitiva, viu de la vida.
Negre, satíric, blanc… Hi ha molts tipus d’humor. Quin diries que practiques, tu?
En funció del moment. La gràcia de l’humor és que sempre depèn del context: de les persones a qui t’adreces, dels referents que hi comparteixes… Per això, hi ha moments que necessites practicar humor negre
i contextos en què cal un humor més banal. Jo tendeixo a l’equilibri i, segons la situació, m’agrada fer servir l’humor com a contrapès.
I fins on arriba el poder d’una vinyeta?
Cal recordar que una vinyeta és només una vinyeta: és diferent el senyor que fot la mà a la caixa que el senyor que fa dibuixos. No és normal que la gent s’indigni més amb la vinyeta que amb la situació. I què hem de fer els ninotaires? Fer més vinyetes perquè la gent prengui més consciència i actuï. Els dibuixants que publiquem en diaris som conscients que les nostres vinyetes formen part de l’hemeroteca i es converteixen en testimonis d’una època. Però nosaltres no volem ser cap notari, volem canviar la realitat, tenim vocació revolucionària, cadascú des de les seves idees.
Sempre defenses que amb l’humor es pot parlar de tot. Posem el cas d’una vinyeta amb un acudit misogin o racista. L’humor també pot fer mal?
Sí, però fixem-nos en un dels mecanismes de l’humor: la ironia. Consisteix a dir just el contrari del que penses i només funciona quan algú entén el doble sentit. Jo podria fer un acudit misogin o racista si, a través de la ironia, em servís per atacar la misogínia o el racisme, que trobo intolerables. També podria fer humor fins i tot quan hi ha desgràcies, perquè en aquest context es pot fer un humor reconfortant. Hi ha uns tipus d’humor que funcionen no per riure’s de, sinó per reconfortar-nos de…
Per tant, en dies de convulsió i revolta com els que estem vivint últimament a casa nostra, l’humor ha de reconfortar-nos?
“Necessitem urgentment que l’humor ens ajudi a despertar consciències i a contrarestar l’allau de desinformació”
Com que l’humor treballa amb diferents nivells, ara necessitem urgentment que l’humor ens ajudi a despertar consciències i a contrarestar l’allau de desinformació que patim. Això és perillós, perquè si l’humorista ha de fer la feina del periodista, vol dir que el periodisme està malalt. Avui cada vegada hi ha menys periodistes que expliquin coses i més humoristes a l’audiència nacional.
Precisament el ministre de Justícia, Rafael Catalá, responia a l’acusació que a l’Estat espanyol es persegueix l’humor adduint que les xarxes socials mai no poden ser utilitzades per menystenir, humiliar o faltar el respecte de les víctimes. Però estem veient com cada vegada més cantants, tuitaires, revistes satíriques… reben querelles per injúries o acusacions d’enaltiment al terrorisme. Creus que aquest ús desbocat de la llei forma part d’una
estratègia per alliçonar?
I tant! Quan controles la por, controles la situació. Què va passar l’1 d’octubre? Que la gent va perdre la por perquè sabia exactament a què s’arriscava, però va sortir al carrer igualment. I, quan la gent perd la por, qui té el control, el perd. Aquest cas és el mateix: ells atemoreixen el personal per intentar inocular el seu discurs, però tantes amenaces també indiquen que tenen por de perdre el poder.
Creus que des de l’humor es tendeix a perdre la por o més aviat a l’autocensura? Per exemple, amb la mort del fiscal Maza, potser molta gent va decidir no fer acudits davant les amenaces…
Potser a Twitter es van fer menys acudits, però hem de pensar que les xarxes són només una part de la realitat i que aquesta és molt complexa. Les xarxes socials han trinxat el monopoli de la informació que fins ara tenien els mitjans tradicionals i s’han convertit en un contrapoder capaç de desmentir-los. Les xarxes són molt perilloses per als governants perquè ja no en tenen prou amb el control dels mitjans. Per això volen controlar-les.
En el cas de l’humor, hi ha hagut manifestacions catalanòfobes que no han rebut cap càstig mentre que diaris com ‘El Jueves’ han rebut una querella per haver-se mofat de la Policia Nacional espanyola. Creus que la utilització de la llei depèn de quin és l’objecte de la sàtira?
Segur que hi ha milers de jutges aplicats i diligents, però tenim una arquitectura d’Estat plena de perversions
Sí, i no només en el cas de l’humor. Davant de tots els insults que han rebut, per exemple, militants feministes o víctimes de l’accident de Germanwings, no s’ha produït cap càstig, però el jove que va fer un acudit arran de la mort del fiscal Maza va ser detingut ipso facto. Hi ha víctimes que l’Estat permet i víctimes que no permet. En el cas dels atacs catalanòfobs, com que per a certs sectors la nació catalana no existeix, tampoc es preveu el delicte. En canvi, si la mofa recau sobre un fiscal o un policia, sí que és delicte d’odi. Aquí tenim un problema. Segur que hi ha milers de jutges aplicats i diligents, però tenim una arquitectura d’Estat plena de perversions. Crec que, si es persegueixen els delictes d’odi, s’han de perseguir tots.
Molta gent alerta que l’augment dels atacs a la llibertat d’expressió ens acosta a l’època franquista. Després d’haver estudiat la història de l’humor al nostre país, podries fer-nos una pinzellada de com van sobreviure els humoristes al franquisme?
“En la batalla entre l’humor i el franquisme, va guanyar l’humor perquè va saber sobreposar-se a la grisor”
Durant aquell període, l’humor va ser un flotador sobre un món terriblement gris. Davant de l’intent de genocidi cultural a Catalunya, absolutament premeditat, es va exercir una censura terrible sobre tota la premsa, però un seguit de dibuixants que abans de la Guerra Civil havien estat satírics –i que no van ser afusellats ni van patir l’exili– es van refugiar en publicacions infantils. Des d’allà van crear personatges com Carpanta o la família Ulisses, aparentment blancs i innocents, però que van acabar descrivint la realitat més grisa i terrible de la dictadura, com la gana o la repressió. I aquí va la gran lliçó: en la batalla entre l’humor i el franquisme, va guanyar l’humor perquè va saber sobreposar-se a la repressió i a la grisor. De fet, la primera generació de periodistes reivindicatius va néixer a partir de l’humor. I les primeres publicacions que van arribar al gran públic –com Barrabás, Por Favor…– bevien de l’humor gràfic i subversiu. En aquells moments, l’humor era capaç de parlar de coses que tothom entenia, però sense fer-les explícites, i aquí rau la subversió.
Avui hem fet un pas enrere respecte com es rebia l’humor? Tenim més por a ser subversives o a arriscar-nos?
Sí i no. Hem avançat perquè la situació actual no té res a veure amb el franquisme, la repressió en aquell moment era brutal. Però hem anat enrere perquè hem perdut esperit crític. El públic llavors tenia clar que tots els mecanismes de control i manipulació estaven en mans de l’Estat i era molt crític amb la informació que rebia; però avui, en canvi, una part important de població no està disposada a fer una lectura crítica dels mitjans. Això implica un esforç.
Quina mena de responsabilitat té, a parer teu, un humorista?
“No podem dir qualsevol cosa des d’una tribuna pública perquè som responsables del que transmetem”
L’humor és una eina, com un bisturí: si l’agafa un cirurgià pot salvar una vida i si l’agafa un psicòpata pot fer una carnisseria… Els humoristes sempre exigim la llibertat d’expressió, i jo crec que aquesta llibertat no té cap mena de límit, però sí que té una altra cara de la moneda: la responsabilitat. No podem dir qualsevol cosa de qualsevol manera des d’una tribuna pública perquè som responsables del missatge que transmetem, encara que sigui des de l’humor. Això no té res a veure amb la censura. A la professió d’humorista és clau el component ètic.
Tu vas dir en una ocasió que una vinyeta és la suma de l’esforç d’un humorista i de la interpretació del lector. Què t’agradaria que pensés una lectora després de llegir les teves vinyetes?
A mi m’interessa ser lúdic i divertir, però encara m’interessa més provocar la reflexió. La indiferència seria el pitjor fracàs. Prefereixo les persones que s’indignen que les que es queden indiferents. Però soc conscient que el significat dels meus dibuixos no depèn de mi: cadascú els interpreta d’acord amb les seves capacitats, coneixements i habilitats, i aquesta lectura sempre és més vàlida que la meva. Les lectures són obertes i aquest també és un dels perills de l’humor.
Creus que estem prou avesades a entendre el llenguatge de la ironia?
No! Ni jo a fer-ne. La societat s’està tornant cada vegada més intolerant i tancada. Si bé estem en contacte amb molta més gent, solen ser persones que pensen com nosaltres, i, per tant, cada vegada acceptem menys la divergència o el debat. A mi m’agrada molt polemitzar i penso que compartir idees és la cosa més potent que hi ha. Però avui el debat sembla una debilitat i es tendeix a imposar les pròpies idees.
Creus que a la nostra societat el dibuix sol ocupar un segon pla al costat del llenguatge racional?
Sí. I el dibuix té un valor molt important: igual que l’humor, és una gran eina per accedir a la realitat. El dibuix és un llenguatge natural: quan ens diuen una paraula, el nostre cervell no reacciona amb paraules, sinó amb imatges. Els botànics, quan descobreixen una nova espècie, no li fan una fotografia, sinó un dibuix, perquè en dibuixar es forcen a observar millor la realitat. Hi ha dos tipus de dibuix, el d’expressió, que permet que cada persona expressi allò que té a dins, i el de representació, que intenta reproduir la realitat. Però el dibuix, i sobretot l’expressiu, està molt maltractat a l’escola. Cal recordar que la força del dibuix, unida a la força de l’humor, crea l’humor gràfic, una bomba brutal que fa molta por al poder perquè no es pot controlar. Ni jo puc controlar els meus acudits…
Quan el Kap es disposa a fer una vinyeta, com engega el procés creatiu?
El meu procés creatiu és d’allò més caòtic. Per mi, el més important és tenir una cosa a dir sobre un tema i procurar ser molt visual i transmetre el missatge amb el mínim de paraules. A diferència d’altres ninotaires, no pateixo gens durant el procés creatiu. Igual que la vida: tampoc no la pateixo, i crec que l’esforç implica superació.
Diries que, a més del dibuix, també se’ns ha capat la capacitat de jugar?
Sí. Es vol que tots siguem adults i que no juguem, perquè el joc ens permet ser una mica més lliures. El joc, com l’humor, implica imaginar altres realitats, tenir vies d’escapatòria, i això pot ser perillós per segons quins ordres establerts. La societat ens vol com a persones consumidores abans que ciutadanes, per això, com menys pensem, llegim, ens droguem o imaginem… millor.
El periodista Enric González va dir una vegada que la correcció política havia nascut del progressisme com a manera de protegir les minories, tot i que va acabar convertint aquestes minories en hipersensibles i hiperreflexives, és a dir, encara més dèbils. Ho comparteixes?
Sí. Et puc confessar que, malgrat les excepcions, quan he publicat en revistes d’esquerres he tingut més problemes que en les revistes de dretes perquè en aquestes segones tant se’ls en fot tot. La dreta busca el poder i els diners, però des d’una certa esquerra hi ha tanta preocupació pels detalls que es perd de vista l’enemic de debò. Això em recorda quan l’altre dia Pablo Iglesias deia que els catalans havíem despertat el fantasma del feixisme. És el feixisme que s’ha de combatre, no qui hi lluita en contra. Amb l’humor a vegades no pots filar gaire prim: un acudit no és una tesi doctoral, sinó que busca una idea bàsica i senzilla, i si s’hi afegeixen massa matisos, pot deixar de fer gràcia. Per què ha de ser políticament correcte, l’humor? Si és políticament correcte vol dir que explicita una única realitat, però que evita projectar-ne altres. I si s’invisibilitza una part del discurs de la denúncia, pot ser pervers.
I, parlant d’invisibilització, per què penses que encara hi ha més homes humoristes que dones?
“En aquest context de crisi dels mitjans, es tendeix més a fer desaparèixer veus discordants que a permetre’n més”
Primer, perquè la professió d’humorista és inversa a la dels futbolistes. Els futbolistes, als 25 anys, ja són iaios, i els humoristes, fins als 60, no tenen un cert respecte. I, segon, perquè arrosseguem l’herència del franquisme. Avui estan en actiu pràcticament els mateixos humoristes que fa 30 anys ja treballaven, i aquests són majoritàriament homes. Jo crec que és a partir de les generacions més joves com la meva que comencen a haver-hi més dones humoristes. N’hi ha moltes, cada vegada més, i de molt interessants, però l’ecosistema mediàtic és poc porós a les noves incorporacions i les dones encara no han arribat als llocs de visibilitat de la gran premsa. A més, en aquest context de crisi dels mitjans, es tendeix més a fer desaparèixer veus discordants que a permetre que n’apareguin més. Estem en un moment crític per la professió. Fins i tot hi ha gent que s’autocensura per por de ser acomiadada.
Pots confessar-nos si has viscut l’autocensura a la pròpia pell?
Mira, jo soc un boig. Mai no m’he estat de dir res que volgués dir perquè tinc sort que la meva la trajectòria està una mica consolidada i no tinc tots els ous al mateix cistell. És cert que els acudits que publico a La Vanguardia no són iguals que els d’El Jueves. Transmeten el mateix missatge, però no ho fan de la mateixa manera. La veritat és que tinc el privilegi de poder inocular els meus missatges a gent que no pensa com jo i que fins i tot està a les meves antípodes ideològiques.
Va, recomana’ns humoristes que no puguem deixar de seguir…
Ui, jo soc un viciós. No acabaria mai: a mi m’agrada tot!
Doncs recomana’ns dones humoristes, que potser per culpa de la invisibilització encara no coneixem…
A casa nostra hi ha grans humoristes com la Raquel Garcia Ulldemolins, la Flavita Banana, la Mamen Moreu, la Lola Vendetta… N’hi ha moltes d’interessants! Jo admiro tots els dibuixants. Aquesta admiració m’ha dut a buscar dibuixants i humoristes del passat, a fer una recerca de l’humor d’abans i durant la Guerra Civil, i he descobert que som un país d’una qualitat satírica brutal.
Per acabar, doncs, quin aprenentatge creus que podríem extreure de totes les persones que han fet humor històricament a casa nostra?
“La següent lliçó és que no podem callar. Si ens donem per vençuts, estem traint la tradició satírica que ens precedeix”
L’aprenentatge és que cal ser valents. Totes les generacions que en algun moment han intentat treure el cap a Espanya han rebut clatellots. Tots els dibuixants catalans que no van haver d’anar a l’exili –i ja hi va haver exiliats l’any 1910!–, van acabar a la presó, perseguits, multats… Així, totes les veus discordants han tingut un punt en comú: han rebut en algun moment, i això explica el país on vivim. La següent lliçó és que no podem callar. Si ens donem per vençuts, estem traint la tradició satírica que ens precedeix. Espero que, com a mínim, d’aquí a cent anys puguin dir que el Kap va fer soroll, que potser va acabar molt malament, però que no va callar.
*Article publicat originalment al número 444 de la ‘Directa’
