Javier Sáez és sociòleg, escriptor i traductor però, sobretot, és “activista marica”, com li agrada autodefinir-se. Durant més de trenta anys, amb les seves obres i la seva militància política a diferents col·lectius LGBTI, Sáez ha batallat contra la “normalitat”, que representa per a ell un reforç dels valors heterocèntrics lligats a l’ordre, la propietat, la família o la sexualitat normativa. Des de la teoria queer, els feminismes i fins i tot la psicoanàlisi (“té un punt masclista i una mica homòfob, però també molt subversiu”), el burgalès reivindica un moviment queer amb perspectiva interseccional, que visibilitzi les oprimides i que creï “xarxes d’amistat” que desafiïn al poder.
Quan parles de l’auge del capitalisme rosa, ho lligues a una pèrdua important per al moviment LGBTI: la d’espais democràtics de desig i plaer (parcs, lavabos públics, boscos, naus, descampats…), que van ser conquerits de manera autònoma. Com s’ha donat aquest procés?
“Hi ha una micropolítica de l’espai públic que és homòfoba i va contra el gaudi del sexe, que podria ser gratuït i sense fer mal a ningú”
S’han ajuntat dos factors. Per una banda, s’han aprovat polítiques municipals en molts ajuntaments per acabar amb aquests espais de llibertat. Per exemple, posant llums i fanals de forma deliberada als parcs on es fa cruising (trobades sexuals esporàdiques i anònimes en llocs públics), tancant els lavabos públics o enviant a la policia a espantar les mariques que practiquen sexe en un parc. Això són polítiques públiques homòfobes. El segon factor és la privatització dels espais d’oci i sexuals per part del mercat capitalista. De sobte, els parcs, naus, lavabos, platges… s’han substituït per saunes, cambres fosques i altres llocs de pagament. La combinació del capitalisme, que crea aquests espais privats de plaer, i les polítiques públiques, que restringeixen l’ús de l’espai públic, fan que perdem espais de llibertat com a col·lectiu. Hi ha una micropolítica de l’espai públic que és homòfoba i va contra el gaudi del sexe, que podria ser gratuït i sense fer mal a ningú. Tot t’empeny a què vagis a Chueca o al Gaixample o, si no, a què et quedis a casa lligant per internet o veient porno. Això fa que es perdi la lluita social i la reivindicació col·lectiva; no t’articules amb altres.
Creus que el moviment LGBTI s’ha tornat més conservador i ja no reivindica tant aquests espais ni aquestes formes de vida?
Crec que sí. El moviment no s’ha paralitzat, i les associacions continuen lluitant contra la LGBTI-fòbia i pels drets civils. Però, tot i que és una feina molt important que s’ha de fer, no tot es limita a això. S’està perdent la reivindicació de sexualitats no normatives, d’espais públics de llibertat, de formes de vida alternatives… En això, hi ha una certa domesticació o uniformització del moviment. En aquest sentit, em preocupa també la privatització i la individualització dels afectes: sembla que només pots estimar una sola persona, tenir parella monògama… Aquesta ideologia heterocentrada s’ha instal·lat en molts gais, lesbianes o trans, que abans érem més promiscues i lliures. És molt humà i lliure estimar més d’una persona alhora o tenir sexe amb diverses persones! Quan s’aprova el matrimoni igualitari l’any 2005 s’instal·la un discurs moralitzant, inclús dins del mateix col·lectiu, i la societat ens divideix entre les mariques “ordenades” que es casen i viuen una vida monògama i les que no. Em sembla interessant qüestionar això.
Has assenyalat en alguna ocasió que el moviment queer té una cara “pija”. A què et refereixes?
“El moviment queer ha d’estar al carrer, preocupant-se dels problemes reals de les classes populars. No és ni ha de ser una moda”
D’entrada, cal dir que hi ha un moviment queer combatiu i crític, que es manifesta sobretot en col·lectius transfeministes que fan molta feina. Però també hi ha altres persones que viuen d’“allò queer” i ho han enfocat com una carrera. És a dir, s’utilitza aquest moviment com una manera de guanyar diners venent projectes als museus, a les universitats i a altres institucions; normalment en forma d’activitats, exposicions o xerrades que es fan en espais selectes, on el preu és elevat i el públic és de classe mitjana o alta i molt erudita. Es redueix el moviment queer a quelcom purament estètic; en què es parla per exemple de la realitat de les persones trans sense la veu de cap persona trans. Em sembla injust i cruel que s’aprofiti el patiment de molta gent i es posi en un museu per guanyar diners. El moviment queer ha d’estar al carrer, preocupant-se dels problemes reals de les classes populars. No és ni ha de ser una moda.
Quines aliances estratègiques hauria de tenir el moviment queer?
Per començar, s’hauria d’aliar amb el feminisme, especialment amb el feminisme decolonial. Cal entrar també a les presons i anar als barris pobres i de la perifèria a fer actes i a parlar amb la gent. En definitiva, cal anar als espais dels quals ningú en vol parlar. Calen aliances amb els grups més oprimits; els que viuen més discriminats. L’agenda del moviment hauria de col·locar la interseccionalitat al centre.
En diverses obres assenyales que cal que el moviment LGTBI qüestioni també la construcció de la masculinitat…
Per a mi, qüestionar la masculinitat és anar a l’arrel del problema. Mentre no es qüestioni i s’abordi el debat sobre quins discursos i valors s’associen a la masculinitat, serà molt difícil fer front, per exemple, a l’assetjament escolar a les persones LGBTI. Les lleis contra l’homofòbia i la transfòbia que s’estan aprovant en l’àmbit autonòmic no posen el focus en qüestionar el discurs masclista de les famílies, els valors que transmeten els mitjans de comunicació sobre les persones queer, els valors associats a home i dona… És necessari que hi hagi polítiques enfocades a qüestionar i desmuntar les masculinitats. En això, el moviment LGBTI hem d’aprendre del feminisme.
De fet, en el teu llibre Por el culo: políticas anales, escrit amb Sejo Carrascosa, ja poses el focus precisament en la construcció de la masculinitat i dels cossos. Quin és el missatge d’aquesta obra?
“Si el teu cos és penetrable, et vinculen a femení; si no ho és, a masculí. Vam veure que el criteri que defineix el gènere és la penetrabilitat dels cossos”
El llibre intenta esbrinar per què genera tant odi, menyspreu i inclús pànic la penetració anal, sobretot en els homes. El llibre sorgeix quan ens preguntem per què hi ha un odi social tan fort al passiu. Hi ha expressions i insults constants referents a la penetració anal (que et donin pel cul, aquesta és una passiva, etc.), amb un menyspreu brutal. És un insult molt freqüent i arrelat, dirigit sobretot a homes. En el llibre analitzem d’on ve aquest odi i veiem que la visió de l’analitat ha anat canviant segons l’època; no ha estat igual a l’antiga Grècia o a Roma. En aquesta investigació vam descobrir moltes coses sobre la construcció de les masculinitats i el masclisme; i també un model que no esperàvem de producció del gènere: la divisió entre cossos penetrables i cossos impenetrables. Si el teu cos és penetrable, et vinculen a femení; si no ho és, a masculí. Vam veure que el criteri que defineix el gènere és la penetrabilitat dels cossos, més que els òrgans sexuals o la identitat de gènere.
Reivindiques que l’amistat és el més perillós per al sistema. En quin sentit?
El model capitalista se sustenta en una visió de la societat individualista, en què cadascú té la seva casa, la seva feina i la seva parella i funciona en unitats aïllades. En canvi, jo crec que som xarxes de relacions: no existim aïlladament; no som subjectes si no ens relacionem. A més, les persones LGTBI, com hem estat en molts casos expulsades de les nostres famílies i marginades per la societat, hem hagut de crear aquestes xarxes per sobreviure i donar-nos suport. Aquests espais de relacions que creem, que jo entenc com a xarxes d’amistat en un sentit ampli, desfan el capitalisme i desafien el poder, ja que generem espais invisibles de solidaritat, clandestins, gratuïts. El poder no sap o no entén on estem ni com ens organitzem i li és més difícil controlar-nos i classificar-nos. Cal posar aquest model de relació en valor com a alternativa al sistema.
