“Si vas a Barcelona, Sant Andreu independent. Encara Som Poble”. Amb aquesta declaració de principis estampada en una samarreta vermella va acabar Fermin Muguruza el seu concert a l’Ateneu l’Harmonia el passat 8 d’abril. Ens explica que està estudiant català “per entendre’m, perquè m’entenguin les meves veïnes”. D’euskaldun berria -nou tenidor d’euskera- a català berria, del nor-nori-nork que cantava amb Oskorri als pronoms febles. “És el què de moment m’està costant més d’estudiar, amb tants guionets i apòstrofs”, reconeix. L’euskaldun, instal·lat a Sant Andreu des de fa un mes, a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats, ens rep al seu taller. Un espai transmèdia on està desenvolupant la banda sonora de la pel·lícula d’animació Black is beltza. I moltes coses més.
Abans de començar, felicitats pel premi Adarra Saria 2017 -el galardó anual de la societat Donostia Kultura- que diu que “representes com ningú la capacitat d’absorbir les influències d’altres músiques, altres orígens, d’integrar-los en la nostra cultura i d’expressar-los en basc”. Suposo que un reconeixement per difondre i internacionalitzar la cultura Euskalduna és d’agrair…
Aquest premi em fa especial il·lusió perquè és un homenatge al reconeixement. En la primera edició el 2014 el premi va ser pel gran Mikel Laboa i el 2015 va rebre el premi Ruper Ordorika. L’any passat, Benito Lertxundi. Per als músics els premis no són importants, ja que el reconeixement te’l dóna el públic i la comunitat que crees al voltant de la música, però en aquest cas és el primer cop que es reconeix el rock radical basc com un espai contestatari que beu de les influències d’altres grups i músics antifranquistes, de gent que com Laboa van patir censura i van perseverar. L’Adarra premia músics que van voler crear comunitats i ser cronistes del que passava al nostre país a través de les seves lletres i fer de l’euskera una eina també formava part de la resistència cultural.
A més a més, tinc entès que per recollir el Premi has muntat un concert molt especial a Sant Sebastià on també hi haurà una mica de Sant Andreu, el teu barri d’acollida…
“Muntar una jazz band on les dones no representessin els papers que tradicionalment estan assignats a les músics femenines, és un acte en si mateix de reivindicació”
Doncs sí, el 21 de juliol al Teatre Victoria Eugenia, en farem una de grossa! Quan em van donar el premi els hi vaig dir que jo estaria de residència a Sant Andreu… llavors parlant amb el Joan Chamorro em va dir “parla amb el Taller de músics, parla amb la gent de la Sant Andreu jazz band” i així ho vaig fer! El resultat és que anem a Donosti amb una big band increïble formada només per dones instrumentistes. Sóc una persona sensible al feminisme i pensava que muntar una jazz band on les dones no fossin només les teclistes, les solistes o les coristes, els papers que tradicionalment estan assignats a les músics femenines, seria un acte en si mateix de reivindicació, per recollir un premi que reivindica una altra manera de fer les coses.
Has dit en diverses ocasions que has vingut a Sant Andreu a crear comunitat. Entrar en contacte amb el Taller de músics és un bon exemple, però quines altres accions estàs desenvolupant dins l’entorn de la Fabra i Coats?
Tot això sorgeix de l’exposició que vaig fer a l’Arts Santa Mònica de Black is beltza, on el projecte va començar a desbordar l’equipament i vaig sentir la necessitat de sortir al carrer, entrar en contacte amb els barris, amb el Gòtic i el Raval però també amb altres espais de Barcelona. El 7 de juliol del passat estiu vam sortir a les Rambles amb la Banda de New Orleans i altres músics de Barcelona i el País Basc, vam fer un passa-carrers que vam titular el Black Fermin!
Una espècie de ‘Mardi Gras’ basco-català…
Sí. Vam portar el gegant maqui de Sallent, vam desfilar, tocar, ballar, la gent s’anava sumant. Vam conquerir les Rambles, vam vèncer per uns instants l’exercit de turistes. D’ençà d’això em van proposar venir a la Fabra i desenvolupar algun dispositiu cultural que s’enllacés amb el barri de Sant Andreu, anar més enllà. Mostrar el procés creador, sumar-hi gent, teixir. Així, participo en el Festival Graff, al Literal, faig concert de petit format com el de l’Harmonia pel barri… i el dia 5 de maig fem una jornada de portes obertes que es diu Contrafils per explicar el procés de creació de Black is beltza i moltes coses més! Estic a totes les salses!
Què és exactament ‘Black is Beltza’?
Doncs, primer de tot és un nucli des d’on desenvolupar moltes accions. I ara mateix que estic aquí, per mi el projecte també és una manera de situar Sant Andreu al mapa i crear sinergies entre la Fabra i el territori, que els ciutadans sentin que els equipaments culturals també són els seus espais. Black is Beltza és un projecte que vam fer a l’Alhondiga de Bilbao, una exposició al voltant de la novel·la gràfica amb el mateix nom, creada amb l’escriptor Harkaitz Cano i l’il·lustrador Jorge Alderete. Després del còmic, ara estem fent un film d’animació amb una estètica diferent i el que faig aquí és la banda sonora.
La trama neix d’una història real de racisme… i acaba a Cuba, com Sarri…
A Pamplona tenim dos gegants de color negre, el rei i la reina i vaig descobrir que el 1965, durant l’exposició universal [a la ciutat de Nova York] i al mig de disturbis racials, van prohibir desfilar als gegants negres. Així, Manex Unanue, el protagonista del còmic, un dels joves portadors dels gegants pamplonesos, decebut, decideix quedar-se a Estats units i entendre que està passant. La trama s’imbrica pels disturbis racials després de la mort de Malcolm X, l’estudi The Factory, fundat per Andy Warhol, la psicodèlia, la dictadura de Franco, la guerra del Vietnam, l’Expo de Montreal o les aliances entre els Panteres Negres i els serveis secrets cubans per salvar un militant negre que anava a ser executat per la CIA. En definitiva Black is beltza és una discussió al voltant de la identitat, de la multiculturalitat, del racisme, de la solidaritat, del que ha de ser la comunitat davant el capitalisme salvatge, tot això és Black is beltza.
La història conclou a l’illa de Cuba amb un basc ajudant a un pantera negra
Això enllaça amb les lluites, amb el suport a la revolució i parlant de Sarri, doncs a finals de novembre del 2016 [trenta-un anys després de la fugida del basc de la presó de Martutene] va concedir una entrevista des de l’Havana al diari Gara. Després de més de 30 anys ja no està completament ocult i dóna classe de cultura basca a la Universitat de l’Havana. Black is beltza també parla d’això, de la solidaritat entre els pobles. De vèncer la censura.
Parlem de Censura, avui et donen un premi, el darrer que vas rebre va ser per ‘in komunikazioa’ on vas fer una defensa del diari basc ‘Egunkaria’ tancat en un acte que atemptava contra la llibertat d’expressió.
La veritat és que el tancament del diari Egunkaria ens agafa en ple concert amb el Manu Chao a l’Antzoki de Bilbao. Era una època d’aznarisme nu i cru. Estàvem en plena guerra de l’Iraq, es tanca Egunkaria i molta gent es posiciona en contra. Detenen Martxelo Otamendi i el torturen. Així que quan em van donar el premi vaig pujar a recollir-lo i em vaig solidaritzar amb Egunkaria i els seus treballadors i el públic em va xiular molt!
Estem en un moment on sembla que tenim instal·lada la censura de nou, amb casos com el de Cesar Strawberry, Casandra o Valtonyc… de què tenen tanta por?
“L’any passat vaig tocar a Getafe després de 12 anys sense tocar a Madrid, però l’associació de Víctimes del Terrorisme m’ho volien impedir titllant-me d’etarra”
El País Basc va ser un laboratori de repressió i de censura. Un cop s’ha desactivat la lluita armada i la cortina de fum que tenien per ocultar els grans problemes que té la gestió d’un país que es diu democràtic, però que viu en el neofranquisme, estan creant noves cortines de fum amb processos judicials on s’acusa d’exaltació del terrorisme a persones que fan de la llibertat d’expressió i de la cultura una manera de política. És una manera de desgastar perquè la gent deixi de crear i de pensar. En el meu cas tinc la sort que tinc un circuit internacional per on em puc moure perquè, si no, hagués hagut de buscar un altre tipus de feina, perquè jo no podia tocar a l’estat espanyol només a Catalunya i al País Basc. I al País Basc no per a tots els ajuntaments.
Per experiència pròpia, sé el que és estar deu anys de judici amb el General Galindo, per una cançó de Negu Gorriak on es parlava de les males pràctiques de la Guàrdia civil. Llavors comencen aquestes coses de nou, un altre cop: l’any passat vaig tocar a Getafe després de dotze anys sense tocar a Madrid, però l’associació de Víctimes del Terrorisme m’ho volien impedir titllant-me d’etarra.
Però de vegades acabem guanyant… tornem a Galindo. L’any 2001 el Tribunal Suprem us va absoldre i vau fer quatre concerts per celebrar-ho. Un d’ells amb la Banda Bassotti de teloners.
Va ser una supervictòria. David contra Goliat. Havíem guanyat a la Guàrdia Civil, a Intxaurrondo, a Galindo. Sentíem que érem Vietnam guanyant a l’imperialisme americà. Allò va ser l’hòstia… Vam trobar molta solidaritat de molta gent en aquella etapa. Vam fer una campanya que podríem dir que va ser precursora del crowdfunding, que avui dia finança quantitat de projectes. Tu posaves cinc mil pessetes i ens ajudaves a pagar un costosíssim procediment judicial. I, a canvi, nosaltres et donàvem un disc de maquetes i rareses.
Sovint el problema amb les censures és que la cultura i l’art qüestionen el relat oficial i mostren les altres històries, les que s’escriuen des de la perifèria
Els que fèiem Rock Radical basc érem els cronistes, els que explicaven els altres fets des de la Transició… Veus que es van intentar silenciar, altres versions que se sortien del discurs historicista de la transició modèlica. Jo no parlo de democràcia espanyola, parlo de neofranquisme, de com reaccionen les estructures de l’estat espanyol davant per exemple el procés català: detenint gent per posar urnes. Aquest tipus de coses em semblen al·lucinants. Ells es pensen que decaurem però la reacció és la contrària. Nosaltres només sabem perseverar. No sabem fer una altra cosa, tota la nostra vida hem estat en la lluita, d’en peus, i seguirem fins i tot si ens empresonen de nou. Perquè ara ja sabem que la desobediència civil és la gran arma que tenim per defensar els nostres drets.
Torno al fet local, aquí i a l’ara. No et declares nacionalista, però si independentista, i has dit en nombroses ocasions que estàs en contra de la lluita armada tot i que en algun moment la vas defensar? Com veus el futur del País Basc després de l’entrega d’armes per part d’ETA?
“Vaig començar a criticar l’espiral de violència perquè s’havia convertit en una màquina deshumanitzadora i la crueltat de les accions armades ens desarmen de raons”
Jo he donat suport a la lluita armada durant molts anys i explícitament en entrevistes. En un moment donat vaig començar a criticar-la perquè l’espiral de violència s’havia convertit en una màquina deshumanitzadora i la crueltat de les accions armades ens desarmen de raons. Els que lluitaven amb armes ens desarmaven a nosaltres i nosaltres havíem de tirar endavant un projecte de desobediència civil que és el que hem estat practicant. També les altres eines que tenim a la nostra disposició com la cultura. Jo participo del Front Cultural i lluito en aquesta barricada. L’Any 2000, quan es trenca la treva de Lizarra-Garazi del 98, faig declaracions explícites en contra de la violència. Hi ha un debat dins l’esquerra abertzale perquè es pari la violència armada que arriba al punt culminant amb l’entrega d’armes a Baiona.
L’esquerra radical de la meva generació tenim una èpica revolucionària molt lligada a aquella entrada triomfal de la revolució amb les armes a la mà, aixecant-les com els cubans o els sandinistes. Aconseguir la victòria a través de les urnes és una cosa ben complexa. Ho vam veure després de Salvador Allende, però apostem per això. I apostem per la Veneçuela bolivariana tot i les dificultats.
El Subcomandante Marcos deia que per fer la revolució es necessita tendresa i plom.
No em declaro no violent. Al franquisme se l’havia de combatre amb les armes, per això vaig donar suport a ETA durant molts anys. En l’actualitat amb tot el que passa a Síria s’ha de combatre amb les armes. Així, jo em vaig posar del bàndol on hi havia els kurds i Hezbollah, que és la referència del que hauria de ser l’esquerra a tot Orient Mitjà. Defenso la resposta armada.
Pel que fa a Euskadi per algunes persones l’entrega d’armes sembla una rendició i en canvi crec que ha estat un procés molt interessant i molt original
Pel que fa a Euskadi, per a algunes persones, l’entrega d’armes sembla una rendició i en canvi crec que ha estat un procés molt interessant i molt original. Nosaltres estem molt influenciats pel procés de pau sud-àfrica i irlandès, sobretot la Fundació de Desmond Tutu i el Sinn Fein. És original que la societat civil hagi recollit les armes per destruir-les, la idea que els artesans per la pau s’oferissin a participar del desarmament davant la passivitat del govern francès i espanyol em sembla democràticament molt interessant.
Però que ningú digui que Euskadi està desarmada; és la comunitat amb més presència policial, empreses que fan armes que després venen a l’Aràbia Saudita per a que bombardegin Iemen o Síria… Així que alerta amb la gran hipocresia de la gent quan parla de desarmar-se perquè s’estan fabricant i venent armes a Euskadi perquè assassinin a gent d’altres països.
Jaime Mayor Oreja, exministre d’interior, declarava després de l’episodi de Baiona que el desarmament d’ETA “havia estat un teatre ridícul”.
Aquí és on està la clau: per què passa que aquesta gent que hauria d’estar contenta no ho està i nosaltres fem una celebració? No ens han desarmat ideològicament… estem armats amb les idees per demanar la independència del nostre país. Un país solidari i socialista. I això ells no ho poden combatre.
…i teniu l’euskera, la llengua.
L’Internacionalisme amb la sobirania nacional han d’anar de la mà, però un poble solidari com el basc també ha de defensar la seva cultura i idiosincràsia, per això hem de defensar la sobirania. Jo sóc un cronista de la meva època i també de la meva educació, quan vam començar a cantar amb Kortatu cantàvem algunes cançons en euskera perquè no en sabíem més.
Ets ‘euskaldun berria’, oi?
Sí, jo aprenc l’eukera de gran, ni el parlo a casa ni a l’escola, així que em poso a estudiar-lo. Sóc part d’aquest moviment de recuperació d’una llengua que ens van prohibir i a partir de Negu Gorriak només m’expresso en euskera. Un idioma que es relaciona amb grups de tot el món, però la seva musicalitat és també expressar-se en una llengua minoritzada. Hi ha una pel·lícula de Werther Herzog que diu que no entén què hi hagi associacions de defensa dels animals i no de les llengües que s’extingeixen, de les llengües que desapareixen. Per entendre un poble s’ha de conèixer la seva llengua i, si no la coneixes, defensar que el poble es pugui expressar en la llengua que vulgui.
En euskera no existeix la paraula basc sinó euskaldun [la persona que té l’euskera]. La balada d’Oskorri Euskaldunberriaren diu que “si no podem parlar euskera al nostre país, aquesta democràcia hauria d’anar al cubell on mengen els porcs”. Aquesta és la gran frase que ho defineix tot. També per això quan arribo a Catalaunya, m’instal·lo i vull aprendre català. Per sentir-me un veí, per entendre millor què i qui hi ha al meu voltant, per respecte…
