Marx, “el més important intel·lecte del que fins avui la humanitat hagi pogut presumir, un autèntic revolucionari -el més actiu d’ells!-, el descobridor de la llei del desenvolupament de la història humana, l’home més odiat i calumniat de la seva època”, explicava Engels quan va morir. “Va morir amat, venerat i plorat per milions de treballadors i camarades revolucionaris”, afegia el seu amic vitalici.
El cert és que, mentre dotze anys enrere Marx era a l’ull de l’huracà mediàtic i repressiu de tota Europa, acusat de ser un dels instigadors suprems de la Comuna de París, la mort de Marx va passar força inadvertida. Tan sols onze persones van veure descendir el seu taüt al costat del de la seva estimada Jenny al cementiri de Highgate el 17 de març de 1883. Menys exagerat va ser Engels en sentenciar: “El seu nom perdurarà durant molt de temps! I també la seva obra!”.
Menys exagerat va ser Engels en sentenciar: “El seu nom perdurarà durant molt de temps! I també la seva obra!”
Però Karl Marx, a part de ser una de les ments més brillants de la història, el flagell de la burgesia, també va ser un home amb les seves llums i ombres més terrenals. Una vegada Laura, la seva filla, li va preguntar, en una enquesta escolar, quina era la seva consigna preferida. Marx respongué amb Terenci: “Homo sum, humani nihil a me alienum puto” (“Sóc humà, res d’allò humà m’és aliè”). Marx l’humanista. Marx l’humà.
Nascut a Tréveris el 5 de maig del 1818 en una família jueva, de pare advocat, Karl Marx va créixer en una llar moderadament pròspera però en cap cas luxosa. Va entrar en contacte amb les idees de la Il·lustració i del socialisme utòpic de la mà d’una important autoritat de Tréveris, el baró Von Westphalen. La seva filla Jenny, de qui es va enamorar i amb qui es va prometre en secret abans de marxar a la universitat, seria la seva companya per a tota la vida.
Es va introduir per sempre en la senda de l’humanisme radical; concebent l’ésser humà com a gènere universal, del qual el potencial creador i la llibertat en són les característiques essencials
En la seva etapa juvenil i universitària, a Bonn, Marx es va entregar a la vida social. Fins i tot va ser detingut en una nit de borratxera i ferit en un duel. El seu pare el va convèncer per marxar a Berlín a seguir els seus estudis. Un cop allà, Marx es va enrolar entre els joves seguidors de la dialèctica de Hegel i de la teologia radical de Bruno Bauer. En aquests entorns, s’introduiria per sempre en la senda de l’humanisme radical; concebent l’ésser humà com a gènere universal, del qual el potencial creador i la llibertat en són les característiques essencials.
Després de la fase universitària, es va dedicar a editar en publicacions liberals i a fer feinetes de periodista, però entenia que havia de marxar a l’estranger per escapar de la censura prussiana i conèixer noves idees trencadores. Així, ja casat i amb la seva primera filla, Jennychen, en camí, el 1843, el matrimoni s’establia a París.
Fou allà on Marx es va capficar en els estudis de l’economia per tal de descobrir per què la societat burgesa, que disposava cada vegada més mitjans per satisfer les necessitats de la població, en comptes d’això, generava una massa més miserable i una minoria més pornogràficament rica.
A París, Marx va entrar en contacte amb cercles obrers per primera vegada, i va fer-se conscient de la necessitat de la seva experiència pràctica per entendre bé el món
Entenent la humanitat i les seves característiques històricament determinades, Marx va prendre consciència que per entendre el funcionament de la societat, calia sotmetre a una crítica ferotge la seva economia. Així, el vell talp va enfrontar-se als conceptes de salari, renda o propietat privada en el món del capital, mentre ho posava tot per escrit de manera il·legible als seus Manuscrits econòmics i filosòfics, inacabats però centrals en la cimentació del seu pensament. Durant aquest període, Marx s’entregaria a la causa comunista per sempre més.
A París, Marx va entrar en contacte amb cercles obrers per primera vegada, i va fer-se conscient de la necessitat de la seva experiència pràctica per entendre bé el món en què el capital i la vida lliuraven una guerra a mort. També hi va conèixer revolucionaris de la talla de Proudhon i el que seria un dels membres de la seva família més importants, malgrat no tenir-hi llaços de sang: Friedrich Engels.
Engels, un més de la família
Engels era fill d’una burgesa família del tèxtil; home de negocis, intel·lectual prolífic, amb experiència militar, dots per a la poesia i gust pel flirteig. Va estar durant bona part de la seva vida amb una dona irlandesa de classe obrera de Manchester, Mary Burns, que li va obrir les portes a la vida privada del proletariat anglès. En aquells moments, es trobava preocupat per qüestions força semblants a les que ocupaven els pensaments de Marx.
La inquietud per entendre el funcionament de la societat capitalista els va unir i es van fer amics en el gust per filosofar -tot empinant el colze- i per la complicitat en la mofa, àcida i implacable, contra tot allò que els desagradava. Al primer mes de conèixer-se ja treballaven en la seva primera obra conjunta, La Sagrada Família.
Engels, com Jenny, va veure en Marx una genialitat gairebé messiànica i, malgrat que ell en sí mateix fos un preciós intel·lectual, assumí amb fe serena que l’assistència i cura de Marx, que havia de treballar en la seva obra magna, era poc menys que el propòsit de la seva existència. I amb tal sentit del deure s’entregà al seu amic fins després de mort, sense cap enveja ni afany de compensació.
La inquietud per entendre el funcionament de la societat capitalista va unir Marx i Engels i es van fer amics en el gust per filosofar
El període de París però, va ser interromput per l’exili quan el règim prussià va convèncer les autoritats franceses de què l’expulsessin. Així fou com la família Marx arribà a Brusel·les. Marx estava cada vegada més capficat en les qüestions econòmiques i, animat per Engels, el 1845 van visitar Manchester i Londres, finestra des de la que un podia treure el cap al futur industrialitzat i revolucionat d’Europa. Allà va veure en primera persona les dures condicions de la classe obrera anglesa i hi van gestar la seva nova obra conjunta, La ideologia alemanya, on carregaven contra el pensament germànic del seu temps, tot reivindicant la concepció materialista de la història.
Poc després, Marx va escriure Misèria de la filosofia contra el que ell considerava la incomprensió filosòfica, utòpica, de Proudhon. Independentment de que considerés precís contestar determinades idees, el gust de Marx per batre’s en duels intel·lectuals, públics i ad hominem, l’acompanyaria tota la vida.
Marx i Engels van escriure el famós El Manifest Comunista, que situava el proletariat com el subjecte de la història i la revolució com el seu fi
Després d’aquesta fase reflexiva i productiva, Marx va trobar imprescindible passar a l’acció, i ell i la seva muller es van integrar a la Lliga dels Justos, que ell mateix convertiria en la Lliga Comunista el 1847. Per a aquesta organització, Marx i Engels van escriure el famós El Manifest Comunista, que sintetitzaria les resolucions a que havien arribat fins aleshores i moltes de les quals encara havien de desplegar correctament i que situava el proletariat com el subjecte de la història i la revolució com el seu fi.
Per aquesta activitat i pel protagonisme que tenia entre els refugiats polítics prussians, Marx va tornar a ser posat al punt de mira, aquesta vegada per part de les autoritats de Brussel·les, sempre esperonades pels espies prussians. Així fou com, en un 1848 d’elevada agitació política a França i a gran part d’Europa, Marx i Jenny tornaren a la seva estimadíssima París.
Durant aquesta temporada revolucionària, Marx va confrontar amb contundència els plantejaments conspiratius i insurreccionalistes, mentre posava èmfasi en la necessitat de desvetllar a la classe obrera els misteris del capital i organitzar-la sempre una mica més. De la mateixa manera, Marx s’enfrontava al sectarisme i l’identitarisme de les organitzacions revolucionàries impermeables al moviment real de la classe treballadora.
El 1849 però, la família –amb ja tres fills: Jennychen, Laura i Edgar- era de nou destinada a l’exili per la seva activitat política. Aquesta vegada, endeutats i perseguits, s’establien a la Londres victoriana on, sense haver-ho previst, viurien la resta de la seva vida. Aquell maig, la família Marx va establir-se, primer a Leicester Square, i després a Dean Street, al Soho, recentment sortit d’una epidèmia de còlera, emboirat i fangós, bulliciós i hostil. Més pobre que mai, però engrescat pels esdeveniments que havien recorregut Europa l’any anterior, Marx no va trigar a organitzar-se amb la resta d’exiliats alemanys a Londres. La casa de Dean Street es convertiria els següents anys en espai de trobada per a infinitud de refugiats i revolucionaris d’arreu.
Endeutats i perseguits, el 1849, la família era de nou destinada a l’exili per la seva activitat política
Karl Marx -el Moro, com era conegut entre els seves amistats- s’havia convertit en un home gros, maldestre i desgarbat, amb aspecte de professor universitari deixat. Grenyut, de pell i cabell ben foscos. Sempre amb un cigarret barat i un glop a la vora, exposava en una pissarreta les teories troncals de la seva producció teòrica, que constituirien El Capital. Es recloïa per estudiar durant la nit, amb l’ajuda d’un monocle, forçant cos i ment als límits de la salut. Tan sols sortia del seu capficament per gaudir d’estones disteses amb la família i treure profit de les visites, però mirava d’abstreure’s de la misèria en què vivia la seva família i de les exigències domèstiques, que acabava carregant Jenny estoicament. Amb una llarga jaqueta rossegada, anava sempre escapant de prestadors, entabanant editors sobre l’estat real dels seus encàrrecs i sol·licitant préstecs a coneguts i familiars.
Estudiant, cercava la veritat amb rigor neuròtic i, polemitzant, no cessava fins haver fet miques els seus oponents. No podia suportat la mediocritat intel·lectual, la parauleria barata. L’enfurismaven. En general, no parava massa atenció a les formes i no tenia por de desagradar algú, excepte si n’esperava un préstec o una publicació.
La seva correspondència denota un egocentrisme sòrdid la major part de la seva vida. Quan Mary Burns va morir, Marx va dedicar tres línies de condol al seu amic de l’ànima i, just després, pàgines senceres a lamentar-se per la seva difícil situació financera. Quan Engels, extraordinàriament, li ho va reprovar, dolgut, les barroques disculpes de Marx ni tan sols van ser convincents. Precisament, aquests problemes financers que l’angoixaven fins a causar-li atacs de furuncles, van impulsar Jenny a marxar a Holanda a implorar un ajut econòmic. Entre tant, Marx va dedicar-se a ficar-se al llit amb Lenchen, l’assistenta, amb qui engendraria un fill que Engels assumiria com a propi per tal de, una vegada més, treure-li les castanyes del foc.
Marx es mantenia de manera extremadament precària escrivint entrades per a enciclopedies, articles de tota mena per a tota mena de diaris i empenyorant totes les seves possessions
Marx es mantenia de manera extremadament precària escrivint entrades per a enciclopedies, articles de tota mena per a tota mena de diaris i empenyorant totes les seves possessions una vegada rere l’altra. Engels no l’ajudava enviant-li unes lliures cada vegada que podia, sinó que també escrivia per ell quan Marx es bloquejava. La tasca primordial era la seva obra econòmica.
Durant aquesta època, la malaltia i la mort també van assetjar Dean Street. Els Marx van perdre tres fills –Guido, Franziska i Edgar ja havien mort el 1855- i aquests cops van sacsejar la seva ja dèbil salut física i psíquica. Per separat van marxar a la casa paterna o a sanatoris a la costa en diverses ocasions per mirar de calmar els seus dolors. Gràcies a una herència de Jenny, van poder mudar-se a les afores de Londres, on pensaven esquivar les penúries, però el dolor de la pèrdua i les malalties que els turmentaven els van perseguir.
El 1859 es publicava la primera edició de Contribució a la crítica de l’economia política, obra que tractava d’explicar l’emergència del capital
Un socialista que havia conegut, Lassalle, li va oferir la publicació de la seva gran obra econòmica i Marx s’hi va capficar encara més, malgrat intensos atacs hepàtics que el deixaven postrat. El 1859 es publicava la primera edició de Contribució a la crítica de l’economia política, obra que tractava d’explicar l’emergència del capital, la seva lògica interna contradictòria, les seves lleis i crisis, i com aquestes determinaven el funcionament social. Marx de veritat esperava un autèntic fenomen mediàtic amb la publicació de la seva obra, a l’alçada de la seva transcendència política i econòmica. Però la repercussió de la seva publicació va ser gairebé inexistent i Marx va enfonsar-se.
Al capdavant de l’AIT
En els temps posteriors, Marx es va sumir en un pou profund d’improductivitat fins que, de manera inesperada, Liebknecht li va oferir la presidència de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la que no en va va ser president però en va esdevenir el cap de facto. Just en aquell moment, va aparèixer l’opció de publicar dos volums de la seva obra econòmica perfeccionada. El Capital. Marx es va veure desbordat pels preparatius de la seva obra i per les responsabilitats polítiques a l’AIT que li van causar nous problemes mèdics. Com sempre, la seva devota família es va organitzar per recolzar-lo en les diverses empreses que tenia en marxa.
Liebknecht li va oferir la presidència de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la que no en va va ser president però en va esdevenir el cap de facto
A l’AIT, el principal oponent de Marx fou l’anarquista rus, d’origen aristòcrata, Bakunin. Marx el considerava un fanfarró incendiari, conspirador, que es guiava més per pulsions romàntiques que per una voluntat racional de transformar la societat. La seva disputa s’escamparia al llarg de la història i la geografia, fins als nostres dies.
El 1867, es publicava El Capital. Davant l’excepcional complexitat de l’obra, que ell realment considerava gairebé divulgativa, les reaccions van seguir essent tèbies. Això va embogir Marx, que va patir un atac de carboncles i insomni demolidor. Angoixat i arruïnat, Marx, que havia d’estar treballant en el segon volum, va distreure’s amb la situació irlandesa; la companya d’Engels i la seva filla menor, Tussy, a partir d’aquella crisi, es convertirien en fervoroses militants de la causa irlandesa.
La família de Marx, a part de ser el seu suport vital, era enterament militant. Sempre l’acompanyaven en les seves empreses; li transcrivien, traduïen i ordenaven els textos; el representaven en reunions i congressos i eren les seves principals crítiques i seguidores. També emprenien els seus propis compromisos militants; ja fos amb els refugiats, amb la lluita de les dones o amb la causa irlandesa.
Marx se sentia culpable pel castigat camí pel qual l’havien seguit –de fet, ell tenia clar que si tornés a néixer seguiria essent un revolucionari, però no hi arrossegaria cap família-. Això feia que Marx mai sentís especial predilecció ni vincle pels estimats de les seves filles, que van estar sempre més o menys vinculats a les causes revolucionàries. A més, Lafargue, Longuet i Aveling, els seus gendres, van acabar essent mal militants i pitjor esposos.
Marx, el cap polític i intel·lectual de l’AIT, va aparèixer a les portades de tots els diaris com un sanguinari instigador de la Comuna de París
El 1871 esclatava la Comuna de París, la primera revolució proletària, el primer intent de la classe obrera de prendre el cel per assalt. Marx en va seguir els esdeveniments amb una excitació sense precedents. L’AIT va ser culpada de l’alçament pels grans poderosos. Marx, el seu cap polític i intel·lectual, tot i ser un home gran que s’havia tornat més afable amb els anys, va aparèixer a les portades de tots els diaris com un sanguinari instigador. Marx, que sempre s’havia preocupat més pel més mínim desafiament intel·lectual que per la persecució del més gran imperi, es prenia aquella situació amb divertida serenor.
Després d’aquesta convulsa època, Marx va creure oportú cedir el relleu al capdavant de l’AIT. Ara podria treballar i descansar, amb el benestar afegit que garantien uns grans tractes empresarials que havia fet Engels.
El 1872, El Capital arribava a Rússia. Allà sí que va tenir una gran rebuda entre els cercles revolucionaris. Marx va sentir-se entusiasmat per l’efecte que la seva obra havia causat en una terra, endarrerida però convulsa, a la que va parar especial atenció –amb tota la raó, com les revolucions d’inicis del segle següent demostrarien.
El 1872, El Capital arribava a Rússia on va tenir una gran rebuda entre els cercles revolucionaris. L’alegria va quedar desplaçada per les penúries de les seves filles i la mort de varis dels seus néts
Aquesta alegria va quedar desplaçada per les penúries que les seves filles patien i la mort de varis dels seus néts. Durant aquesta època i fins al final dels seus dies, Marx va calmar-se i va dedicar-se a la cura de la seva família. Tal vegada va tractar de retornar -si això fos possible- tants anys de dedicació. Consta que els darrers temps, Marx i Jenny van poder gaudir de la companyia mútua amb una pau i un afecte que feia molts anys que no trobaven.
Jenny estava malalta, segurament de càncer i moria el 2 de desembre de 1881. Amb la pèrdua de la seva estimada, Marx va fer-se vell definitivament i, mai deixant de treballar, va resignar-se a transcórrer els darrers anys de la seva existència física. Durant aquells temps de malalties i alguna escapada a Algèria, quan es va afaitar la barba per la que el coneixem, una darrera tragèdia va colpir-lo. La pèrdua de la seva primogènita.
La tarda del 14 de març de 1883, quan Engels va visitar Marx, el va trobar mort a la seva butaca, en la qual havia estudiat els més foscos secrets del funcionament social
La tarda del 14 de març de 1883, quan Engels va visitar Marx, el va trobar mort a la seva butaca, en la qual havia estudiat els més foscos secrets del funcionament social i havia vaticinat el derrocament del capital pel treball. Tenia 64 anys.
La seva obra seria llegada a les seves filles i a Engels que, amb Kautsky, publicarien els següents volums de El Capital. El propòsit d’Engels durant la resta de la seva vida seguiria essent cuidar la família Marx, la seva família, i ordenar honorablement la producció teòrica del seu gran amic perquè constituís al llarg de la història una arma de les desposseïdes fins la seva emancipació.
