Més de setanta caces de la Força Áerea Turca van bombardejar el 20 de gener l’enclavament kurd d’Afrin, a la governació d’Alep. Segons l’agència de notícies Anadolu, l’aviació turca va bombardejar un total de cent objectius de les milícies kurdes, incloent-hi una base aèria. En paral·lel, l’Exèrcit de Turquia i l’Exèrcit Lliure Sirià –recolzat per Ankara i que a la pràctica funciona com a força proxy– penetraven cinc quilòmetres en territori kurd.
Diumenge, l’Exèrcit de Turquia, sempre d’acord amb les informacions d’Anadolu, prenia el control d’11 posicions kurdes –els municipis de Shankal, Qorne, Bali, Adah Manli i les zones rurals de Kita, Kordo i Bibno– i bombardejava dues posicions des de les quals les milícies kurdes havien realitzat atacs amb coets. Dilluns l’operació s’estenia al districte d’Azaz, a l’est d’Afrin. Segons el primer ministre turc, Binali Yildirim, la meta és crear una “zona segura” de 30 quilòmetres de profunditat. La xifra de civils morts en aquesta ofensiva, segons les Forces Democràtiques sirianes (FDS), és de divuit.
‘Operació Branca d’Olivera’
L’objectiu darrere de la batejada com a Operació Branca d’Olivera no necessita moltes explicacions, en part perquè els seus responsables polítics i militars són clars al respecte. “Començant per l’oest, pas a pas, aniquilarem el corredor fins a la frontera amb l’Iraq”, va declarar el president turc, Recep Tayyip Erdoğan. L’existència de la Federació Democràtica del Nord de Síria (DFNS) –el nom de Rojava va ser abandonat a finals de 2016–, sota control de les FDS, formades majoritàriament per kurds sirians, és vista pel Govern turc com un risc per a la seva seguretat i integritat territorial.
L’existència d’aquesta entitat, que compta amb estructures polítiques, militars i administratives sòlides, així com amb una Constitució pròpia, incomoda a tots els països que compten amb un important nombre de població kurda –Turquia, Síria, l’Iran i l’Iraq–, però també a les autoritats que governen la regió autònoma del Kurdistan iraquià, que rivalitzen amb freqüència amb el Partit de la Unió Democràtica (PYD) i el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), tots dos d’orientació socialista.
Segons que va comunicar l’Exèrcit de Turquia, l’operació militar inclou accions contra l’Estat Islàmic –encara que l’agència Associated Press ha apuntat ràpidament que l’Estat Islàmic no té presència en aquesta zona de Síria– i es condueix d’acord amb el dret internacional i les decisions del Consell de Seguretat de l’ONU, i respectant la integritat territorial de Síria. Qüestions que en tot cas no semblen preocupar massa al cap d’Estat. “Passi el que passi, no ens importa –ha afirmat Erdoğan–; ens importa només el que passi sobre el terreny”. Ankara considera el PYD i el PKK com “organitzacions terroristes” i els acusa d’organitzar atacs contra la província oriental de Hatay des del territori sirià sota el seu control.
Les FDS van demanar a través d’un comunicat a Turquia el cessament immediat de l’operació. “Si se’ns ataca no tindrem cap altra opció que defensar-nos i defensar el nostre poble”, van declarar
L’Operació Branca d’Olivera pot també obeir a qüestions de política domèstica i tenir com a objectiu reforçar internament al Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) d’Erdoğan, que ha recollit diversos fracassos i humiliacions al llarg de la seva intervenció en la guerra siriana: des de les revelacions de la premsa del trànsit de petroli procedent de zones controlades pels jihadistes fins a les sancions econòmiques imposades per Moscou després que un F-16 de la Força Aèria Turca derroqués 1 Sukhoi Su-24 el novembre de 2015 que havia violat el seu espai aeri, passant per les sospites que l’Exèrcit va relaxar la seva vigilància a la frontera per permetre l’entrada de gihadistes a Síria amb l’objectiu de desestabilitzar el país.
Per la seva banda, les FDS van demanar a través d’un comunicat a Turquia el cessament immediat de l’operació. “Si se’ns ataca, no tindrem cap altra opció que defensar-nos i defensar el nostre poble”, van declarar. Les forces kurdes sirianes asseguraven no tenir cap “intenció hostil” cap a Turquia i recordaven que aquesta agressió debilita la lluita general contra l’Estat Islàmic. Segons The New York Times, les FDS debatien aquests dies hissar banderes sirianes als edificis governamentals per evitar el seu bombardeig i fins i tot si havien de permetre a les tropes governamentals reprendre Afrin per posar fi així a l’ofensiva turca.
L’operació de Turquia va ser inicialment criticada per Washington, que dóna suport a les FDS mitjançant un polèmic acord militar que els kurds sirians qualifiquen de “tàctic”. Damasc va presentar objeccions basades en el dret internacional: a més del seu suport a l’Exèrcit Lliure Sirià -al qual se sumen les simpaties i el suport informal a les milícies turcmanes per part de grups d’ultranacionalistes turcs-, ia diferència de les tropes del seu aliat rus, l’Exèrcit de Turquia es troba en territori sirià sense l’autorització del seu govern (les tropes turques van entrar a Síria l’agost de 2016 amb l’Operació Escut de l’Eufrates). Per la seva banda, Moscou va expressar la seva preocupació i va retirar les seves tropes de la zona per evitar qualsevol conflicte. França ha reclamat una reunió del Consell de Seguretat de l’ONU i la vicesecretària general de l’OTAN, Rose Gottemoeller, va arribar el dilluns a Ankara per a una visita de dos dies en què es reunirà amb alts funcionaris turcs. En diverses capitals europees s’han registrat protestes davant de les ambaixades i consolats de Turquia.
El dilema kurd
En el puzle sirià, la Federació Democràtica del Nord de Síria és la peça clau. Encara que no ha estat reconeguda per cap altre Estat del món –el pas conduiria a alienar el suport de les potències regionals esmentades, i totes elles formen part d’un delicat equilibri d’aliances i acords internacionals–, funciona a la pràctica com una entitat autònoma, una realitat que és impossible d’obviar.
Durant les negociacions de pau a Astana –ignorades en general per la premsa occidental– un grup de juristes russos va lliurar a la delegació siriana una proposta de nova Constitució. El text, que va ser difós dies després per les principals agències d’informació russes, semblava redactat per adequar les demandes dels kurds sirians, a garantir-los una autonomia cultural –encara que no política– així com la cooficialitat de l’idioma kurd al Nord de Síria. Simbòlicament, canviava el nom del país de República Àrab Síria i el deixava a República Síria. Amb tot, la proposta constitucional també declarava el territori sirià com “indivisible, inviolable i integral”. La mesura va ser congelada primer i rebutjada per Damasc després.
El Govern sirià probablement consideri ara mateix tenir la mà guanyadora en aquesta partida: les seves tropes han recuperat el control de la major part del país, encara que no de tot
El Govern sirià probablement consideri ara mateix tenir la mà guanyadora en aquesta partida: les seves tropes han recuperat el control de la major part del país, encara que no del tot. Segueixen en mans de l’oposició zones al sud, est i nord-oest del país, i en aquesta última regió hi ha una important presència de Tahrir al-Sham, una organització gihadista sorgida de la fusió de diferents grups salafistes, entre ells la branca regional d’Al-Qaida, que podria ara veure engrossir les seves files amb reclutes a mesura que l’Estat Islàmic perd prestigi, territori i fons. Malgrat les seves protestes diplomàtiques, el Govern sirià segurament permetrà actuar a Turquia. Després de la derrota de l’Estat Islàmic a Deir ez-Zor el passat mes de novembre, la seva existència ha quedat assegurada, i per Damasc és més convenient dialogar amb Ankara, d’Estat a Estat, abans que amb els kurds sirians.
Rússia s’ha desmarcat d’aquesta qüestió. Dimarts passat un grup d’oficials militars turcs encapçalat pel cap de l’Estat Major turc, Hulusi Akar, va volar fins a Moscou per informar dels seus plans als seus homòlegs russos. Rússia no vol importunar al seu aliat sirià ni tampoc a Turquia, amb la qual recentment ha reparat les seves relacions, i ha fet un pas enrere. El missatge és clar: després del seu acord amb els EUA, els kurds sirians són cosa dels americans, no d’ells. Però Washington podria retirar-los el seu suport en qualsevol moment si es té en compte que Turquia –membre de l’OTAN, encara que hagi donat recents mostres de distanciament– actua amb fets consumats. Yildirim ja s’ha atrevit a qualificar els comunicats del Departament d’Estat nord-americà expressant la seva preocupació com una mostra de “confusió”. A més, el secretari de Defensa nord-americà, Jim ‘Mad Dog’ Mattis, va ser dilluns clar al respecte. “Turquia és un aliat de l’OTAN, és l’únic aliat de l’OTAN amb una insurgència activa dins les seves fronteres i Turquia té preocupacions de seguretat legítimes”, ha assenyalat.
En suma, la situació pot obligar els kurds sirians, que es juguen la seva existència mateixa en la batalla d’Afrin, a replantejar-se una reorganització de les seves aliances internacionals. La guerra a Síria, en qualsevol cas, és lluny d’haver acabat.
Article publicat originalment a El Salto.
