A quin cost vivim avui? Com ho fem? Qui ha quedat pel camí? Quines altres formes de democràcia es van imaginar durant la transició? Què entenem avui en dia per contracultura? Què hi ha fora del relat oficial de la Història de la transició espanyola? Aquestes són algunes de les preguntes que es plantegen al llibre Culpables por la literatura: imaginación política y contracultura en la transición española (1968 – 1986), d’Akal, un recull de veus, històries i memòries d’una altra transició, d’una altra història, en gran part, desconeguda. Són veus de persones i protagonistes que, encara avui, continuen contactant amb l’autor per participar d’eixe arxiu col·lectiu i per reafirmar el que el llibre compila, i homenatja. Parlem amb l’autor, Germán Labrador (Vigo, 1980), per tal de descobrir que hi ha ocult sota la Història recent que hem estudiat al col·legi.
Foren quatre gats?
És una de les crítiques recurrents que sempre es fa a la contracultura: que eren quatre gats. Quatre gats pijos que no van fer res digne de ser recordat. De vegades inclús se’ls acusa de ser l’avançada del neoliberalisme. I clar, veure Ocaña, Haro Ibars o Ivan Zulueta, per dir tres noms, com a agents neoliberals… En fi, no m’encaixa. Són gent que dedicà tota la seua vida, talent i entusiasme a produir unes obres fascinants, que mereixen atenció i agraïment, i que són un crit lúcid i a voltes desesperat per a l’emancipació. Però és que, a més, ni n’eren quatre, ni eren tan pijos: en els seixanta, moltes ciutats i pobles eren plens de gent jove heterogènia, amb ganes de barrejar-se i de fer coses noves en tots els àmbits, en la música, en l’art, en la literatura, en les relacions o en la política… La contracultura fou un moviment inclusiu i desbordant. El fet de dir que eren quatre perquè no representaven ningú és frívol i implica desconeixement. O pitjor, idees roïnes.
El teu llibre és una resposta a aquestes crítiques a la contracultura? O, dit d’una altra manera, per què has escrit ara un llibre sobre històries contraculturals oblidades?
“Pretenc recuperar experiències de vida radicals, revolucions quotidianes i projectes de ruptura que hui són oblidats. Per això estudie una sèrie de poetes, artistes i activistes de l’època”
Jo he tractat d’escriure un llibre en favor d’això. No només en contra. És a dir, m’importa discutir les falsedats dels relats idealistes de la transició, la propaganda de l’Estat, però aquest no és el meu vertader objectiu. Allò que pretenc és recuperar experiències de vida radicals, revolucions quotidianes i projectes de ruptura que hui són oblidats. Per això estudie una sèrie de poetes, artistes i activistes de l’època, a través de les seues obres, de les seues vides i dels seus mons, per reconstruir una altra atmosfera de la transició. Els anys setanta foren una època de radicalisme democràtic i de ruptures morals. És cert que moltes de les vides que estudie acaben molt malament, prematurament i tràgica. Hi ha processos terribles d’autodestrucció, drogues dures i suïcidis. Però també van patir la marginació social i institucional. Aquests destins tràgics es concentren en uns determinats grups demogràfics i generacionals en el context del canvi polític del postfranquisme. Són els joves qui millor encarna el trencament i qui paga el preu de lluitar per aquest.
Dos dels joves de qui parles apareixen en la coberta del llibre. Una parella nua pren l’estàtua de la plaça del Dos de Maig de Madrid en 1977. Aquesta és la imatge que comença la teua història…
Sí. La coberta és una fotografia icònica de Fèlix Lorrio, i vol parlar de la transició a partir d’una acció espontània, en què s’ajunten les dues dimensions clau de la contracultura: la política i la festa, a través de l’art, en aquest cas, d’un happening. Aquestos dos cossos que, espontàniament, han decidit despullar-se davant la seua comunitat reivindiquen la lluita política des de la intensitat del plaer. Fan la salutació llibertària i la feminista, dues freqüències indissociables per a qui va viure aquella època des del costat més salvatge.
Però, qui són? Per què has escollit aquesta parella?
Quan vaig escriure el llibre no coneixia les seues històries, però podia pressentir-les. Són al darrere de la força d’aqueixa imatge. Després va ocórrer una cosa increïble: hi ha hagut gent que es va posar en contacte amb mi per contar-me que els coneixien i qui eren. És una de les coses més boniques que m’han passat gràcies al llibre, el contacte amb molts testimonis i supervivents. Ara vull escriure sobre aquesta parella anònima, perquè encarna el destí tràgic i radical de tota una generació de militants, activistes, artistes i somniadors. Aquesta estampa resumeix tot un capital d’utopia i de virtut que la transició deshumanitza.
I què ocorre en la fotografia?
“Les intervencions urbanístiques servien per a reestructurar políticament i social el districte central de Madrid. En aqueix context, la joventut va decidir celebrar les festes a la seua manera”
La fotografia va ser feta durant les festes del 2 de maig del 77. Són les festes populars del barri, recuperades després de quaranta anys de prohibició a causa del franquisme, en Malasaña-Maravillas, un barri llavors amenaçat de destrucció per l’especulació immobiliària. Les intervencions urbanístiques servien per a reestructurar políticament i social el districte central de Madrid. En aqueix context, la joventut va decidir celebrar les festes a la seua manera, la qual cosa era inacceptable per a la policia, que va carregar-hi amb molta violència.
Comentes en el llibre que aquestes festes, uns anys després, en 1978, “ja no són la mateixa cosa”. Què va canviar durant aquell any?
Efectivament. L’any següent les festes van ser vigilades des del primer minut per la policia, que va intentar prohibir-les. Les associacions de veïns es van dividir, hi ha qui vol portar-se bé i hi ha qui vol descontrol. Hi haurà molta pressió per part de les autoritats perquè no es repetisca la gresca de l’any anterior. Allò que ha canviat del 77 al 78 és la repressió.
22
Però l’any 78, suposadament, és un any gloriós, l’any de la Constitució…
Allò que no es conta és que, l’any 78, hi ha un retrocés molt dur, després de l’any i mig de festa popular democratitzadora. És cert que, en la nostra memòria, solem associar aqueix any a la pacífica aprovació de la Constitució, i no a la policia que reparteix bastonades a tot aquell que se n’eixia del guió. Però la realitat va ser diferent. La creació del consens constitucional va deixar fora del nou règim qualsevol projecte de transformació radical de les coses que no passara per l’aliança estat-mercat-Europa-OTAN. Aqueix marge constitucional (i el seu rerefons geopolític) representa una reducció brutal dels continguts de la democràcia ciutadana. Des del 1978, l’àmbit d’allò possible en la societat postfranquista comença a estretir-se terriblement.
Aleshores, es va perdre la possibilitat d’una altra democràcia, més participativa i plural, del 77 al 78?
“Del 77 al 78, hi ha un tancament des de dalt, a través de la Constitució i dels Pactes de la Moncloa, i des de baix, a través de la policia, de l’ordre públic i de la criminalització de la joventut”
Del 77 al 78, el que es va perdre és el marge de maniobra per a tots els projectes alternatius de base cívica i popular i amb estructures no jeràrquiques. Hi ha un tancament institucional des de dalt i des de baix. Des de dalt, a través de la Constitució i dels Pactes de la Moncloa; des de baix, a través de la policia, de l’ordre públic i de la criminalització de la joventut. Enmig, partits cooptats, sindicats orgànics, mitjans hegemònics i institucions que canalitzen i assenyalen límits. Hi ha un famós número de la revista Star que capta aquest moment de “en contra de tots”que alerta que la ruptura és un camí sense retorn. Tot i que podria haver sigut autodestructiva, commou la lucidesa política d’aquella joventut.
Quin és el preu de la democràcia que coneixem hui en dia? Què ha quedat pel camí?
S’ha oblidat una altra democràcia més inclusiva, més participativa, més virtuosa, basada en unes altres formes de vida alternatives i en valors més humans, en què les institucions estaven al servei de la ciutadania. Aquella joventut tenia plans estupends quant a temes ecològics, temes sexuals, models de la comunitat, visió de la ciutat o de la cultura, etc. Però els seus projectes de vida a penes tindran lloc en el món consumista que promourà la democràcia institucional, el règim del 78.
Tot això com va afectar les persones de carn i ossos? Com va afectar els protagonistes que convoques en el teu llibre?
Molts se’n van quedar fora, al marge. En un moment concret de la transició, el compromís radical amb la ruptura amb el franquisme comportava diverses formes de marginalitat. Això també significava ser fora del nou sistema. És a dir, la joventut va haver de trencar amb el vell sistema, del qual ja havia eixit, i també amb el nou. Per descomptat, hi ha moltes posicions intermèdies i estratègies d’adaptació i supervivència ben interessants.
Però la fi del franquisme es va presentar, si més no al començament, com a una possibilitat de construir alguna cosa nova de debò…
“Els joves seguiran encontrant-se en els mateixos càrcers, jutges i funcionaris de presons. La consciència de les continuïtats repressives fa molt difícil que el mite constitucional cale socialment en la joventut”
Quan el món del franquisme semblava enrunar-se, va haver-hi una explosió d’alegria popular. Era la sensació d’una obertura d’uns horitzons de transformació. Se sentia que hi havia una possibilitat de construir alguna cosa realment nova, com tu dius. Però aviat es va comprovar que, tot i que el franquisme s’enfonsava, ja estava gairebé llesta la seua versió 2.0. El règim de 1978 representarà, en alguns sentits, una forma de dominació més subtil. No ho fou així per a nosaltres. Perquè en el fons ben fons, els mateixos joves seguiran encontrant-se en els mateixos càrcers, seguiran encontrant els mateixos jutges i els mateixos funcionaris de presons. La consciència de les continuïtats repressives fa molt difícil que el mite constitucional cale socialment en la joventut. I això genera una reacció en contra. De vegades, genera el pas a la marginalitat. De vegades, genera l’acció directa. A primeries dels huitanta, es van disparar els atracaments a bancs i els furts, i es va començar a descriure com a inseguretat ciutadana allò que abans es considerava un problema polític.
Però no tots els joves van reaccionar de la mateixa manera davant l’arribada de la democràcia. Felipe González i Leopoldo Maria Panero comparteixen espai i temps històric, però no esdevenir vital. Els nascuts en els anys 40, els qui anomenes progres del 68, en arribar la democràcia, es bifurquen en l’anomenada generació bífida, entre polítics socialistes i poetes maleïts.
I entre delinqüents o diputats (encara que aquestes dues categories no siguen sempre oposades…). És una manera d’explicar els destins bifurcats d’aquella joventut, en què els companys de la lluita antifranquista reproduiran, alguns, el món del qual procedien, i altres moriran per no haver de fer-ho. Hi ha casos vertaderament dramàtics. I moltes posicions intermèdies i interessants entre el cinisme i l’autodestrucció.
Inclús entre germans, com els Maragall…
Aquest cas és més complex encara, perquè quan Maragall era l’alcalde de Barcelona, van voler-lo desacreditar a través del seu germà. En aquell moment, va haver-hi titulars de l’Abc, llavors un mitjà poderós, que l’acusaven de traficar amb drogues, la qual cosa, evidentment, és un disbarat. La vida underground de Pau serà una sort de taló d’Aquil·les per a Maragall. La seua mort representarà aquell doble destí, no de la generació, sinó del país. D’una banda, les promeses de modernitat i de ciutat-marca neoliberal, els Jocs Olímpics i la (pretesa) normalització d’Espanya i de Barcelona (i de Catalunya dins d’Espanya). D’altra banda, la dissolució violenta, invisible i terrorífica d’una gran part de la primera joventut de la democràcia en l’oblit i en la mort.
Però el que demostra aqueix exemple és que això podia passar “en les millors cases”, que la cultura i les drogues no tenien tant a veure amb la immigració i les classes populars…
Allò interessant del cas de Maragall és que es va produir en l’interior d’una de les famílies més rellevants de la Barcelona d’aquell moment, amb el seu llinatge catalanista, iberista, amb el seu avi poeta. Alhora, per la seua trajectòria d’escriptor i d’activista, des de Vídeo Nou fins als seus últims anys, el camí de Pau ens el situa molt lluny del món social en què romania la seua família. En tot cas, aquestes morts il·lustres de la contracultura ens serveixen per parlar de tota la resta, de les anònimes, populars i invisibles. O, en paraules de Judith Butler, “quines vides poden ser plorades en públic i quines no poden ser-ho?”.
El silenci com a violència, com si fora esborrat d’històries de vida…
“El dolor social de la transició no ha sigut mai processat. S’ha fet invisible i traduït en termes clínics o patològics, o enviat a l’àmbit familiar. I mentre no es faça el dol polític, seguirem atrapats en la visió del gran triomf aclamat del constitucionalisme postfranquista”
Així és. Moltes vegades es parla que el procés democràtic va ser poc violent. I això no és cert. Aquest relat fa invisible tot el dolor i tota la violència pura i dura de l’estat (i dels seus aliats paral·lels), així com la repressió i les tortures. No oblidem que la transició és també l’època de Martín Villa al front del Ministeri d’Interior. I no sols això: també es fa invisible la mort social (i de vegades també la mort-mort) de bona part de la primera joventut democràtica. La democràcia s’inaugura amb l’holocaust de milers de joves. I aquest dolor social no ha sigut mai processat. S’ha fet invisible i traduït en termes clínics o patològics, o enviat a l’àmbit familiar. I mentre no es faça aqueix dol polític, seguirem atrapats en una visió mítica de l’època, la del gran triomf aclamat del constitucionalisme postfranquista. La qüestió és que tampoc podem continuar la història de la gran derrota de les forces que van oposar-s’hi. Cal un relat que calibre les victòries ciutadanes des de la vida quotidiana, que s’encarregue de les pèrdues i dels morts, i que reclame l’arxiu d’utopia i de creativitat social que aquella època conté. És un regal democràtic que hauríem de preservar.
