Tal com estableix la Llei 14/2017 de memòria democràtica i per a la convivència de la Comunitat Valenciana, aquest dimecres 28 de març es celebra per primera vegada, al conjunt del País Valencià, el Dia de les víctimes del franquisme. I ho fa envoltat d’avanços significatius en el treball per la memòria i la reparació: la presentació del mapa de fosses de la Generalitat Valenciana –més de 300 per exhumar, amb major concentració a la província de València-, els treballs d’exhumació dirigits i finançats per la Diputació de València a Paterna –malgrat els entrebancs judicials– o la proliferació de col·lectius memorialistes, exposicions, homenatges o publicacions científiques, en són alguns exemples. En aquest mitjà ja explicàrem la situació de la memòria pública al País Valencià quan es compliren 2 anys del canvi de govern.
La memòria històrica, deu anys després
El passat mes d’octubre es complien deu anys des de l’aprovació de la Ley 52/2007 por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura. Coneguda popularment com la Llei de Memòria Històrica, la norma, segons els seus impulsors, responia a les creixents demandes del moviment memorialista que venia reivindicant, des de mitjans dels anys noranta, la necessitat d’incentivar i finançar la investigació acadèmica i la recuperació dels desapareguts, de generar mecanismes de difusió i conscienciació social dels efectes de la Guerra Civil i la repressió franquista i de la necessitat de posar límits a la impunitat dels victimaris.
La Llei de Memòria Històrica va néixer amb la vocació d’integrar i materialitzar les demandes de les víctimes del franquisme, el seu articulat final causà un important rebuig en la societat
Nascuda, segons els seus promotors, amb la vocació d’integrar i materialitzar les demandes de les víctimes del franquisme, el seu articulat final causà un important rebuig en la societat. Més enllà de les previsibles crítiques del conservadorisme espanyol i del franquisme mediàtic, bona part del moviment memorialista mostrà la seua disconformitat amb la timidesa, la falta d’ambició i l’ambigüitat de la norma. La mateixa Asociación Para la Recuperación de la Memoria Histórica argumentava que “la llei no satisfà els tres elements que conformen els programes de justícia de transició de les dictadures als règims democràtics: veritat, justícia i reparació”.
L’entrada en vigor de la norma suposà un punt d’inflexió en la mobilització social i la lluita contra la impunitat de la dictadura i representà la primera escletxa en el llarg silenci de les institucions del conjunt de l’Estat. Malgrat això, el seu abast se situa lluny de les promeses dels seus promotors: la justícia espanyola boicoteja la Querella Argentina, les forces progressistes no aconsegueixen derogar la Llei d’Amnistia, els nostres joves segueixen educant-se amb manuals que expliquen que Lorca “va morir a la guerra d’Espanya” i Machado “va marxar a viure a França amb la seva família”. Si tíbia era la proposta, nul·la ha estat la seua implementació.
La batalla pel relat
Aquest procés d’irrupció mediàtica de la memòria s’ha produït acompanyat d’una progressiva desaparició del llegat polític dels llegats memorialistes. Dibuixar la seua causalitat, encara que siga com a mera hipòtesi, és summament complex. Des de qui argumenta que s’ha de buscar l’origen en la derrota cultural i ideològica dels moviments transformadors fins a qui veu en la institucionalització l’inici de les seues debilitats, el ventall d’argumentacions existents és ampli i plural.
Tal com assenyalava Enzo Traverso fa uns mesos a València, en una conferència organitzada per l’Alfons el Magnànim, la imatge escrita, projectada i assimilada de la Guerra Civil s’ha transformat en les últimes dècades. Resumint notablement aquest procés d’alteració, podríem dir que s’ha passat de concebre la Guerra Civil com un conflicte entre democràtes i feixistes o entre la transformació (o revolució) social i el feixisme reaccionari, a construir un relat hegemònic del passat traumàtic que concep i explica la Guerra Civil com un drama humanitari, un error col·lectiu, o un episodi tràgic, que vindria a trencar amb el clàssic desenvolupament de la Història Nacional: un Estat construït sense antagonismes interns, fonamentat sobre el consens i la superació de diferències sempre consensuables.
Se’ns presenta la Guerra Civil com un conflicte llunyà, misteriós, sense protagonistes, responsables o víctimes
Així, se’ns presenta la Guerra Civil com un conflicte llunyà, misteriós, sense protagonistes, responsables o víctimes. Un passat que manca d’aprenentatges, valors, projectes polítics o lectures per al present. Un conflicte fratricida que cal extraure del seu context, el seu temps i les seues conseqüències per ser entès en tota la seua profunditat. Un relat, a la fi, que ha crescut en importància i centralitat alhora que la memòria irrompia l’agenda mediàtica i se situava al debat públic.
Així doncs, s’ha sustentat un nou relat que assumeix la versió franquista de la Guerra Civil i s’exhibeix, eliminant l’empremta de la conflictivitat social i política i dilapidant el compromís democràtic de bona part de la societat valenciana, com un conflicte despolititzat i ahistòric, neutre, mancat de conseqüències sobre el present. Ens conviden a percebre els nostres avis i àvies, les seues lluites i la seua militància, com persones misterioses, allunyades, estranyes i alienes als nostres marcs culturals i morals de referència. Una visió construïda i dirigida, en bona part, pels artífexs de la història oficial de la Transició.
Com a exemple: Fernando Suárez afirmava en una entrevista a El Mundo, fa unes setmanes, amb una naturalitat sorprenent que “deslegitimar el franquisme posava en risc la corona” i atacava el consens de la Transició. Fernando Suárez (Lleó, 1933), per a qui “és un error considerar un insult que et diguin que tens ADN franquista”, va ser Jefe Nacional de Enseñanza i Ministro de Trabajo de l’últim govern del franquisme, entre d’altres. Hui, pesa sobre ell una ordre de detenció i extradició per la jutgessa argentina María Romilda Servini, per la seua responsabilitat en els afusellaments del 27 de setembre de 1975.
Quina memòria per a quina democràcia?
Partim de la concepció que la repressió franquista va tenir un caràcter genocida, que va jugar un paper crucial en l’evolució i configuració de la societat posterior. Mitjançant l’eliminació sistemàtica de la dissidència perpetrada després del cop de 1936, es buscava anul·lar les demandes socials transformadores que estaven aconseguint importants cotes de poder i suport social, que feien perillar la posició privilegiada de l’oligarquia espanyola. Així doncs, la repressió franquista, entesa com a genocidi, té uns efectes en la memòria col·lectiva tant sobre els mateixos fenòmens repressius com sobre la mobilització política i social anterior i posterior.
Una lectura confrontada amb el relat que moltes vegades se’ns presenta com neutre, oficial i apte per inserir en els plans de formació del professorat i l’alumnat: açò és, un relat que defuig la memòria militant, apel·la a una suposada objectivitat i ens permet –o això ens diuen– vehicular la complexitat del passat amb la seua difusió educativa, sustentada sobre el respecte als drets humans i la defensa de la pluralitat.
El relat oficial amaga l’eliminació sistemàtica d’importants sectors socials un cop acabada la guerra o silencia els efectes de la repressió econòmica i la consolidació d’una nova elit
En altres paraules, una crònica del passat que situa en peu d’igualtat i com bàndols en guerra un govern democràtic amb un projecte de modernització, transformació social i redistribució de la riquesa i una oligarquia antidemocràtica sustentada sobre una part de l’exèrcit que va conspirar, va iniciar el conflicte bèl·lic i, amb l’ajuda internacional, va vèncer al govern legítim. Una crònica que amaga l’eliminació sistemàtica d’importants sectors socials un cop acabada la guerra o que silencia els efectes de la repressió econòmica i la consolidació d’una nova elit econòmica i financera que, encara avui, domina el món empresarial.
Una visió del conflicte que malgrat posar sobre la taula la reparació de les víctimes o dels seus familiars, que tot i reconèixer una part dels drets de les 114.000 persones desaparegudes, neguen l’impacte de la Guerra en l’actualitat, eliminen el substrat polític dels passats traumàtics o rebutgen les responsabilitats penals dels victimaris.
Ara és l’hora d’afrontar, des de la pluralitat i amb matisos, la construcció d’un nou relat de la Guerra Civil i la repressió franquista que, des del compromís amb els Drets Humans i la justícia social, supere la lectura del “drama humanitari” sense responsables, víctimes ni botxins, i pose de relleu les petjades actuals, conseqüència del conflicte bèl·lic. Una nova visió que siga capaç de superar el “passat fratricida”, recupere el llegat polític i el compromís democràtic de la República, la Guerra i les lluites antifranquistes. Un canvi, a la fi, en la imatge del passat i la seua utilitat, que ens permeta vincular la memòria als desafiaments i les batalles del present.
*Vicent Galiana és membre de la Càtedra Interuniversitària de Memòria Democràtica i Director del projecte educatiu “La memòria democràtica com a ferramenta educativa del segle XXI”
