Carlos Marentes fa trenta anys que treballa al Centre de Treballadors Agrícoles Fronterers a la banda mexicana de El Paso-Ciudad Juárez. També és coordinador de Vía Campesina d’Amèrica del Nord, el moviment internacional dels petits productors agrícoles. Ha viscut la dura realitat dels treballadors del camp als Estats Units. En aquesta entrevista analitza com les migrants són absorbides per la mateixa indústria alimentària que les ha expulsat de les seves terres i les ha obligat a migrar.
Vostè coordina el Centre de Treballadors Agrícoles Fronterers a El Paso. Què és exactament?
És un espai de suport i organització per als migrants que arriben a la frontera a la recerca de treball als camps del sud de Nou Mèxic i l’Oest de Texas. És el punt d’entrada de mà d’obra agrícola dels Estats Units. Depenent del mes de l’any, s’hi queden entre 100 i 200 treballadors. Alguns s’hi queden tota la temporada, perquè a l’estiu és quan hi ha més feina. A la tarda, dormen sobre uns aïllants desgastats al terra de la sala gran del centre, i a mitja nit, s’aixequen per tractar d’anar a treballar als camps. Al nostre centre, a més de facilitar la cerca de treball i garantir serveis mèdics mínims, organitzem tallers de suport i de conscienciació.
Quina importància tenen les migrants per a l’agricultura industrial dels Estats Units?
L’agricultura americana està basada en la força dels migrants, generant una producció valorada en més de 990.000 milions de dòlars. Segons el govern dels Estats Units, hi ha entre 1,5 i 3 milions de treballadors agrícoles, depenent de la temporada de l’any. El 80% prové de Mèxic, i l’altre 20% de Centreamèrica i el Carib. Es calcula que la meitat no té documents. Treballen en unes condicions deplorables, sense drets.
Com són les condicions de treball al camp nord-americà?
Són les històries de sempre: llargues jornades de treball per un sou molt baix i amb un tracte humiliant. Els immigrants llatins són principalment individus, no famílies, i les que més pateixen són les dones. Ens arriben molts casos d’abús sexual. Un altre problema generalitzat és l’absència d’aigua potable i de lavabos portàtils als camps, encara que legalment és obligatori. Les dones, llavors, s’aguanten tot el dia, i això acaba amb problemes de ronyons. Al nostre centre tenim una clínica on venen doctors i estudiants, i es sorprenen dels nivells de pressió i de les malalties que en resulten. Els últims anys els parts són molt complicats i hi ha hagut nens i nenes que es moren després del part, cosa que no passava abans. No sabem què fer… no tenim dades i no s’està investigant, però intuïm que està vinculat a les condicions de treball.
La societat nord-americana no valora la seva aportació?
La majoria de nord-americans creu que un migrant va venir ahir la nit creuant el riu i el desert d’Arizona, però la migració ha estat part del desenvolupament de l’agricultura industrial del seu país. Això va començar ja durant la Segona Guerra Mundial. Quatre milions de dones van abandonar l’Amèrica rural per anar-se’n a les ciutats a treballar en la indústria bèl·lica. Aquest buit es va omplir principalment amb joves procedents del camp mexicà, arran d’un programa negociat. Durant els vint anys següents, van arribar gairebé cinc milions de mexicans. La migració actual és un flux natural, resultat d’una dependència estructural mútua.
Els treballadors i treballadores mexicanes depenen dels ingressos del treball estacional?
“Al final dels anys 60, Mèxic era autosuficient en la producció d’aliments, però la revolució verda, dirigida pel Banc Mundial, va acabar amb això”
Sí. Al final dels anys 60, Mèxic era autosuficient en la producció d’aliments, però la revolució verda, dirigida pel Banc Mundial, va acabar amb això. Es van començar a conrear altres productes com la soja i els cereals, i va entrar de ple el monocultiu com el del cotó. Es va eliminar tot el que formava part de la dieta i nutrició dels pobles, i van arrasar els boscos…. Una conseqüència va ser la migració massiva. No va ser voluntària, sinó, induïda, perquè ja no hi havia producció agrícola que ocupés tota la població. Molts camperols arruïnats, els quals una vegada es van sentir orgullosos de pertànyer a una comunitat, van entrar a l’agricultura comercial i industrial dels països del primer món. Aquesta mà d’obra dels migrants, barata i explotable, produeix productes més barats, que s’exporten al sud per seguir destrossant més famílies camperoles…
Vostè defensa una visió més estructural sobre la migració i critica la mirada compassiva que avui domina a Occident?
Hi ha un deute social i polític cap a les comunitats del sud, més que una obligació moral de donar aixopluc. Però això significa acceptar que la raó per la qual vivim bé a Occident és que s’ha comès una espoliació que ha causat la migració. La societat defuig aquest reconeixement. Des d’una perspectiva d’una relació colonial, la migració és un acte de resistència. El migrant es nega acceptar el destí, al que l’ha condemnat el sistema, de desaparèixer com a camperol o camperola, com a home o dona indígena. Com a acte de resistència, fa el sacrifici màxim d’abandonar les seves terres, la gent que estima i tot el que el representa… Però fa falta que els migrants s’identifiquin amb aquesta història col·lectiva, i es vegin com una classe dins del sistema de producció, no com a individus.
La visió de l’actual President americà està molt allunyada de l’assumpció alguna responsabilitat…
“La repressió d’estat no és nova. A l’època d’Obama ja es van deportar 2,7 milions d’indocumentats, i el famós mur ja el va començar Bush, i Obama el va continuar”
Donald Trump va prometre deportar tots els mexicans indocumentats, que segons ell són onze milions, per ser violadors, delinqüents i narcotraficants. L’immigrant és el cap de turc, s’ha convertit en un terrorista en potència. Però la repressió d’estat no és nova. A l’època d’Obama ja es van deportar 2,7 milions d’indocumentats, i el famós mur ja el va començar George Bush, i Obama el va continuar. Aquesta hipocresia sempre ha estat part de la política dels Estats Units: els immigrants són una amenaça, però són els que cuiden als nens, cuinen, treballen els jardins dels americans… La diferència amb Trump és que va llevar la manta que hi havia de diversitat i respecte. Li ha ensenyat al món el que són els Estats Units…
Què ha canviat amb l’arribada de Trump?
Trump ha deixat anar els gossos, sense cap cautela. Garanteix impunitat total als cossos policíacs locals, que se senten per sobre de les lleis. La Constitució dels Estats Units prohibeix, per exemple, el rastreig domiciliari sense ordre judicial, però cada dia rebem crides de casos en què la policia entra a les cases sense ordre del jutge a la cerca de persones indocumentades. Coneixem situacions en què la policia ha trencat les finestres i utilitzat gasos lacrimògens abans d’entrar, amb l’argument que “són la llei”. Ara hi ha una total indiferència, un clima de por generalitzada. Existeix una actitud d’autoritarisme molt forta, una intimidació en el contacte entre les persones d’origen estranger i les forces de l’estat, un llenguatge de poder… els tracten a tots com a possibles delinqüents. Abans hi havia, com a mínim, una aparença de respecte pels drets bàsics.
Creu que Trump complirà la seva promesa electoral de deportació?
Existeixen pressions entre la indústria agrícola, que necessita la mà d’obra migrant, i el govern Trump, que no vol quedar malament amb els seus electors. És probable que incrementin les deportacions establint, alhora, programes de contractació temporal. Una migració amb treball temporal és la manera de dividir la classe obrera, per evitar que hi hagi vincles de solidaritat entre treballadors de la mateixa classe, que hi hagi reconeixement… Quan certs grups de treballadors són utilitzats per augmentar la rendibilitat d’un sector econòmic, vol dir que s’oposen als interessos dels treballadors de la nació. És una realitat, encara que la gestioni la dreta… la migració serveix per deteriorar salaris i condicions de treballadors locals. Per això és tan important que els treballadors vegin al migrant com un germà que es troba en el mateix vaixell.
Veu alguns elements d’esperança en aquest panorama tan desolador?
En aquest moment de neoliberalisme, els sectors més vulnerables de la societat comencen a sentir que les organitzacions establertes, com els sindicats, no els defensen, i comencen a haver-hi intents de crear organitzacions diferents, independents de l’estat. Un exemple dins dels Estats Units és la Detroit Black Community Food Security Network, on la comunitat afroamericana s’autorganitza per garantir la seva sobirania alimentària, sense dependre de la producció industrial. A través de Vía Campesina fomentem projectes de sobirania alimentària, basats en agricultura ecològica, per reconstruir les comunitats locals, perquè els joves construeixin un futur local i no necessitin emigrar. Són petits projectes incipients que volen recuperar la saviesa tradicional i el treball col·lectiu que ens han espoliat les societats del nord… Tinc esperança que siguin indicis del canvi de sistema de producció agrícola cap a un model més local i sostenible, que és tan necessari.
