Hi ha coses que fan creure en la justícia… metropolitana. L’equip de l’arquitecta Itziar González Virós ha guanyat el concurs convocat per l’Ajuntament per al redisseny de La Rambla.
Sense saber ni tan sols que aquest concurs estava convocat, si fa unes hores m’haguessin preguntat quin arquitecte creia que faria un bon paper redissenyant aquest carrer -que deu ser el carrer més important de la ciutat, el que ja teníem tots al cap abans que aquest darrer estiu aquells malparits ens els deixessin, a sobre, gravat a sang- hauria dit “la Itziar”. Primer, perquè, d’acord, no conec gaires arquitectes barcelonins (i havia de ser un arquitecte barceloní qui fes això); i segon, perquè no conec persona que llegeixi com la Itziar González Virós. Que llegeixi llibres, vull dir, però també edificis, ciutats i persones.
No conec persona que llegeixi com la Itziar González Virós. Que llegeixi llibres, vull dir, però també edificis, ciutats i persones
Quan la Itziar feia de col·laboradora al Saló de lectura, fa anys, a Betevé, hi sortia sempre acompanyada d’una pissarra. Dibuixava els llibres que comentava. I fent-ho, de sobte feia desplegar-se allà mateix, al davant dels nostres ulls, tota una trama d’idees, de personatges i del que hi havia a sota de totes dues coses que, fins i tot havent-te llegit tu mateixa el llibre, allò agafava una profunditat i una lògica que ni tan sols havies arribat a copsar. Per un moment pensaves que entenies el món, quan la Itziar t’explicava un llibre.
El bo és que fora de pantalla, ja sense llibres pel mig, escoltar-la parlar de qualsevol altra cosa produïa el mateix efecte; el que produeix escoltar qualsevol persona sàvia.
Recordo un cop que vam coincidir a Tossa. Ella treballava en la rehabilitació de l’església de Sant Viçens. Ens hi va portar, ens la va ensenyar. Les obres encara no havien començat i ella, apuntant amb el dit a cada paret, a cada punt de llum, ens va dir que el que volia fer era buidar-la, retornar-li l’amplitud que havia perdut al llarg dels anys perquè la gent hi pogués entrar; que d’això anaven les esglésies, deia; que eren llocs de reunió per a la gent. I explicant aquella església un altre cop, com quan explicava els llibres a la tele, la Itziar ens explicava el món.
Fora de pantalla, ja sense llibres pel mig, escoltar-la parlar de qualsevol altra cosa produïa el mateix efecte; el que produeix escoltar qualsevol persona sàvia
Imagineu ara què pot fer la Itziar amb La Rambla, que és (havia sigut, almenys) lloc de reunió dels barcelonins; punt d’intercanvi d’idees, de trobada de persones amb tota la seva història al damunt i per sota, que en això també és experta, la Itziar: en l’aigua, en la terra, en els pous que no veiem però que hi són, sota els nostres peus, sota tota la ciutat.
Igual que la Itziar González Virós dibuixava llibres en aquell programa de la tele, ara, amb el seu equip, dibuixarà La Rambla i, dibuixant-la, dibuixarà Barcelona. I n’aprendrem molt; n’estic convençuda. No podem estar en millors mans.
