Aunque nadie nos obligaba,
igual construimos la barricada
bajo fuego…
Tornar a mamprendre, eixir de l’espai de confort i plantar-se al món, un dia qualsevol, com si de sobte existires per primer cop, com si avui començara tot. Apropar-se a la vora, posar els talons en el límit de la terra coneguda i fer el salt, cap als somnis que anheles, cap a l’ignot, sí, però cap on et criden les panxes. Escoltar-te cada passa, mirar per primera vegada cada olivera, cada pedra, entendre tots els camins com una possibilitat més, com una oportunitat nova, com un riu que cada dia és nou. Ser una altra vegada, a partir d’avui, una persona que camina, que olora, que sent, que es mou.
Vertigen, angoixa, ansietat, il·lusió, esperança, nervis , podem conviure tots i totes en eixos moments, podem ser tot això, sentir el batec ben accelerat, sentir que se n’eixirà el cor del pit en qualsevol moment i malgrat tot, frenar, blanquejar-se (com les verdures), gelar-se com si hagués passat ja la nit, el moment dels somnis i caure a l’alba en els braços de les rutines de nou, per a què? I si…? I que faré allà, tot sol? Com aquell conte de Brecht en el que un home amb mig cos fora de la finestra de sa casa en flames no es decideix a saltar perquè no li assegura ningú que allà fora, al carrer, no tindrà fred i estarà segur. Com si cada matí ens condemnaren a l’ostracisme de qualsevol filòsof rebel grec, però que poguérem passar el càstig ací, a casa, entre els morts, sense molestar. Les portes de la percepció tancades, la capacitat de sorpresa amb les constants vitals estables, quasi imperceptibles, parar compte, obrir els forats del nas, mirar amb ganes de veure, sentir amb ganes d’escoltar, tocar volent sentir, no és tan estrany que demà sentim aquests impulsos, el que serà vertaderament extraordinari és que demà algú faça el pas, s’enlaire, isca.
Avui he tornat a visitar una presó, a sentir fred, a notar el vent gelat a les galtes, al nas, per tota l’espinada. Quantes vides sota l’estora, quant de residu que mai es reciclarà? Quanta gent d’aqueixa, quan un dia eixirà, passarà per la síndrome de la vida en blanc?
Avui he tornat a visitar una presó, he tornat a sentir fred, he tornat a notar el vent gelat a les galtes, al nas, per tota l’espinada. Quantes vides sota l’estora, quant de residu que mai es reciclarà? Quanta gent d’aqueixa, quan un dia eixirà, passarà per la síndrome de la vida en blanc? (I quants no hi podran eixir d’allà… mai?.) A alguns (com Lorient, un pres amb ganes de viure) la vida els donarà l’oportunitat d’intentar-ho de nou, d’alguna manera ha trobat la il·lusió i l’empenta per intentar fer tabula rasa i replantejar-se la partida, té les cartes marcades, estigmatitzat segurament per sempre, però potser aconseguisca tirar endavant. Molts altres es deixaran portar, entraran al corrent durant un temps, però un cop els toque fer més bracillades de l’habitual, quan toque fer un poc de contracorrent, abaixaran els braços i, si es deixen portar cap a la comoditat, al cap de poc temps tornaran a estar-hi, en l’única rutina que coneixen, en l’únic indret on se senten protegits d’ells mateixos i del medi hostil en què se’ls ha transformat (si ja no ho era) el món conegut. Eixir fora (ben a fora!) és potser l’única possibilitat, canviar l’hàbitat, inventar-se una nova narració de la seua vida i poder assimilar-la per a sobreviure. Per a ser un altre.
Recomençar no és patrimoni exclusiu de la il·lusió dels/les preses (internes eufemísticament). Elles potser tindran més fàcil abaixar fins al fons, tocar terra, i pujar amb un nou impuls per assolir eixos nous camins, no tindran més remei. La resta, els que només estem presos del nostre dia a dia, de la nostra parcel·la de llibertat (amb gespa o sense) caldrà que rasquem per trobar les raons que ens acaben empentant a canviar el vol, a aletejar i intentar canviar de corrent. Nosaltres (els que estem fora, ara) també som reus de la nostra narració, del que esperem de nosaltres i del que pensem que de nosaltres s’espera. No vull frivolitzar, no es pot comparar el món de dins d’eixos murs amb el dels qui els veiem de l’altra banda, malgrat això, no puc dir que gent que veig cada dia al meu voltant, siga més lliure que altra amb què he parlat avui. Els de dins podran tindre la síndrome fàcilment, estan obligats a refer la seua vida, els d’ací fora podem viure en bucle dins d’eixa cel·la tan plena de coses i tan calenteta en la qual sempre trobarem alguna cosa amb què entretenir-nos mentre ens passa la vida. Jo ja no puc més, bote.
Les barricades d’Anna van haver de ser reals, al seu gueto, les nostres potser a partir d’ara també, a poc a poc, ens acorralen la ment i les sortides, fins quan recularem?
Aunque nadie nos obligaba,
igual construimos la barricada
bajo fuego.
Anna Swirszcynska
