Corria l’any 2012 quan les primeres refugiades africanes procedents de Líbia van començar a arribar a la ciutat alemanya d’Hamburg, després d’un llarg viatge que començava creuant la Mediterrània en direcció a l’illa italiana de Lampedusa i continuava amb una llarga travessia pel continent europeu. La primera resposta de les institucions europees davant aquesta situació va ser repartir aquestes persones pels diferents països de la unió. Les que van anar a parar a la ciutat hanseàtica es van poder acollir al programa d’assistència hivernal del municipi en un primer moment, però, l’abril de 2013, les ajudes es van acabar i moltes d’elles es van trobar al carrer, mentre demanaven que se les reconegués com a refugiades polítiques. Una vuitantena d’elles es van aixoplugar a l’església luterana de Sankt Pauli, on, sota la protecció del rector i la solidaritat cada cop més àmplia del veïnat del barri, intentaven trobar l’oportunitat que se’ls resistia. La voluntat del veïnat va donar peu a diverses accions de suport, com la manifestació que va acabar davant l’ajuntament de la ciutat, encapçalada amb el lema: No hem sobreviscut a la guerra de l’OTAN a Líbia per venir a morir als carrers d’Hamburg.
La solidaritat i l’ajuda a les refugiades dispensada per la societat alemanya va canviar molt a partir de l’estiu de 2015, quan es va obrir la ruta dels Balcans i milers de persones van arribar –o ho van intentar– a Alemanya. Milers d’autòctones van formar grups de suport i voluntariat i van oferir menjar, aigua, te, roba i joguines als grups de persones refugiades que arribaven en tren. També es van habilitar espais d’acollida perquè poguessin dormir i es va crear un servei de transport en ferri perquè poguessin arribar als països nòrdics. Milers de persones van començar a tenir contacte directe amb les refugiades durant el seu dia a dia, la majoria d’elles per primera vegada a la seva vida.
Així doncs, no és estrany que, de seguida, l’afició del FC St. Pauli –el conegut equip de futbol popular d’Hamburg– s’interessés per les nouvingudes i els mostrés la seva solidaritat a través de campanyes concretes de suport: desplegant pancartes durant els partits, organitzant manifestacions, recollint diners, oferint entrades per veure el primer equip i fent partícip el club de les campanyes Kein mensch ist illegal (cap persona no és il·legal, lema que, des d’aleshores, podem veure pintat amb enormes lletres al gol nord del Millerntor-Stadion) i Refugees welcome.
La primavera de 2014, una trentena de refugiats es van organitzar per crear un equip
Mentrestant, durant la primavera de 2014, un grup d’una trentena d’aquestes refugiades – procedents de països com Ghana, Nigèria o el Togo– es va organitzar per crear un equip de futbol, juntament amb tres exjugadores i exentrenadores de l’equip femení del FC St. Pauli (Hagar, Barbara i Nico) i va fundar el FC Lampedusa Hamburg. Aquest equip va acollir persones migrants i refugiades majors de setze anys, sense cap restricció pel que fa a la nacionalitat, l’ètnia, la llengua, la religió, l’orientació sexual o qualsevol altra identitat o condició: “No ens importa com han arribat a Hamburg els nostres jugadors, quant durarà la seva estada o si tenen la documentació en regla o no. No calen papers de cap tipus per formar part de l’equip, tothom hi pot jugar”, explica Hagar.
Així, van començar a disputar partits i competicions amistoses contra equips integrats per aficionats. Van jugar amb un equip d’aficionats del Cèltic de Glasgow, amb equips de col·lectius antiracistes i antifeixistes, amb equips professionals que estan fent la pretemporada, amb equips de projectes de futbol per minories o, fins i tot, contra el primer equip del FC St. Pauli. Actualment, el Lampedusa milita en una lliga local (l’HFFG) i participa als actes polítics del moviment Lampedusa in Hamburg. També pren part en les iniciatives de grups de refugiats d’altres indrets d’Alemanya, com les que es duen a terme a Berlín o a Potsdam. Com afirmen les tres exjugadores: “El Lampedusa és 10% futbol i 90% política”.
Van començar a disputar partits i competicions amistoses contra equips integrats per aficionats
Després de molts anys de suport i ajuda dels grups d’animació i de l’equip directiu del FC St. Pauli i davant la impossibilitat de trobar un camp municipal on poder entrenar, les entrenadores es van posar en contacte amb el club hamburguès i, el juliol de 2016, es va oficialitzar la integració de l’equip sota l’estructura del FC St. Pauli, amb el nom de FC Lampedusa St. Pauli. Una fusió que els va permetre, entre altres beneficis, poder entrenar una hora a la setmana a les instal·lacions paulianers, rebre ajudes en forma d’equipaments i entrar a formar part de la gran família pirata.
Una plantilla amb deportacions
Hagar i Nico són dues de les entrenadores dels prop de 40 jugadors que participen regularment als entrenaments i els partits del FC Lampedusa St. Pauli. Una de les principals problemàtiques de les polítiques de migració europees i alemanyes són, malauradament, les deportacions de persones en situació irregular. Aquestes persones no tenen l’oportunitat de viure allà on decideixen. Ara bé, tal com ens diu Hagar: “Mentre són aquí, poden jugar a l’equip”. Aquestes deportacions suposen que, gairebé cada mes, el FC Lampedusa St. Pauli perd algun jugador amb talent, persones joves que són deportades als seus països d’origen, on els espera un futur incert.
Tot i això, tant Hagar com Nico opinen: “Aquestes persones continuen formant part de l’equip –tot i que no puguin participar en els entrenaments i els partits temporalment–, allà on siguin, continuen sent membres importants de la família del FC Lampedusa St. Pauli i hi mantenim el contacte. Esperem que puguin tornar a participar a l’equip en el futur. També és per això que no volem formar part de les lligues oficials, així tothom pot participar a l’equip des del principi, encara que no sàpiga quant de temps es quedarà a Alemanya”. No obstant això, desafortunadament, l’actitud de les autoritats no està canviant en la direcció correcta, comenten les dues entrenadores: “La separació entre refugiats bons i dolents que fan les institucions és un dels problemes principals. El nostre objectiu és aconseguir la llibertat de moviment per a totes les persones”. En aquest sentit, argumenten, “l’auge de l’extrema dreta a molts països del món també està provocant que la situació de les persones refugiades sigui cada cop més dramàtica”.
No tenen capità i acullen un planter de gent de diferents edats i perfils, fet que facilita la cohesió
L’equip no té capità i està format per un planter de gent de diferents edats i perfils, fet que facilita la cohesió i la solidaritat. Segons explica Nico: “Hi ha jugadors de quasi tots els països on la gent ha hagut de fugir de la guerra, del terror, de la injustícia, de la fam, de la discriminació, de la violència, de l’opressió, de la desesperança i de la falta d’oportunitats per intentar aconseguir un futur millor i segur. A més, tenen diferents contextos per qüestions de raça, classe, religió, cultura i llenguatge. La majoria són adolescents que senten l’equip com una família. Guanyen junts i perden junts, riuen i ploren junts. Els agrada mantenir-se units i, si un jugador és forçat a abandonar el país i és deportat, entristeixen tots junts i fan pinya. El nostre equip és una família i, com a tal, ens ajudem, ens estimem i ens trobem a faltar quan algú no hi és”.
Malgrat tot, les dues entrenadores del FC Lampedusa St. Pauli veuen un futur brillant i viu: “Estem lluitant perquè totes les persones que formen part de l’equip es puguin quedar a viure entre nosaltres. Intentarem que tots els que han hagut de marxar tornin; i aquells que arribin, aquí trobaran estima, igualtat, pau, justícia, alegria i esperança per un futur millor. Som aquí per jugar, però també per quedar-nos.
Les contradiccions de la ciutat refugi
El darrer cap de setmana del novembre passat, Barcelona va rebre una visita molt especial que va passar desapercebuda pel gran públic, però que els seus protagonistes no oblidaran mai. Onze jugadors del FC Lampedusa St. Pauli i tres de les seves entrenadores van visitar la ciutat per recollir el premi Menció d’Honor del City to City FAD Award 2016, que cada dos anys entrega el Foment de les Arts i del Disseny. El jurat del premi va destacar “la manera d’abordar una qüestió col·lectiva tan important i d’emergència com és l’acollida dels refugiats a Europa amb la diversitat com a bandera, utilitzant l’esport com una eina essencial per a la integració, l’aprenentatge cultural i humà i la visibilitat política, sempre partint del treball social de base” i la seva capacitat “d’anticipar respostes locals per fer front a un problema davant el qual, avui, la UE ha demostrat que no està a l’altura”.
El viatge d’Hamburg a Barcelona no va ser senzill per a la majoria d’integrants de l’expedició, ja que no tenien els papers en regla. Tot i això, el treball del FAD –en col·laboració amb els ajuntaments de Barcelona i Hamburg– va permetre fer realitat el somni d’aquests nois. Aquí, els esperava el FC St. Pauli Fanclub Catalunya, la penya de seguidores del club pirata al nostre país, que els va preparar un dinar de germanor i una xerrada al casal independentista Octubre del Poblenou. Després, es van dirigir cap a les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Joan Gamper per disputar un encontre amistós contra l’equip juvenil de la Confederació de Penyes del FC Barcelona. Tot i que el resultat no va ser gaire favorable al Lampedusa, per a ells, aquest partit “va ser com jugar la Champions”. Van recollir el premi de la mà de l’alcaldessa Ada Colau al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en un acte molt emotiu durant el qual Nico va fer el seu discurs en català.
Però no tot va ser positiu. El mateix matí que agafaven el vol de tornada, un jugador de l’equip va ser detingut i deportat. Els dies que van estar a Barcelona, doncs, els van deixar un regust agredolç ja que, per una banda, estaven preocupats per la situació del seu company i, per l’altra, estaven emocionats davant les mostres de suport i reconeixement que rebien per fer una feina tan important i necessària, potser adonant-se de les contradiccions de la nostra societat. Benvingudes a Europa.
Article publicar al número 431 de la ‘Directa’
