Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Grècia, un país en venda

Obligat per l’acord del tercer rescat, el país privatitza empreses públiques, infraestructures i béns a través d’un gran fons d’actius. Una empresa d’aviació alemanya ha adquirit catorze aeroports regionals

El 68% de les accions del port del Pireu han passat a mans d’una empresa xinesa / Arxiu

“Aquell que és insolvent –que no té diners per pagar el que deu– ha de vendre tot el que posseeix per pagar als seus creditors”. Aquesta frase podria haver-se escapat dels llavis intimidatoris d’un extorsionador professional, però en realitat van ser les paraules amb què dos polítics alemanys es van referir als deures que havia de fer Grècia l’any 2010, mesos abans que la república fos rescatada per primera vegada. Set anys després, la màxima dels dirigents del partit democratacristià alemany ha esdevingut llei i el país, amb un deute colossal impagable fins i tot als ulls de l’FMI, ha posat a la venda les infraestructures bàsiques –en l’àmbit marítim, terrestre i aire– per fer front als seus pagaments.

 

Els grecs estan tips de sospirar davant de cada nou ajust de cinturó que dicta el parlament, intervingut permanentment pels prestadors; i malgrat el poc alè que els queda després de tants ajustos –que han deixat un 35% de la població vivint en la pobresa i un 22% sense les necessitats bàsiques cobertes–, les institucions europees i l’FMI continuen descobrint béns –i drets– per confiscar en nom dels tres acords de rescat que ha subscrit el país, que encara no ha aixecat el cap.


‘Súper fons’ de privatització

La nit de la capitulació de Syriza, el juliol de 2015, es va segellar un pacte que va permetre que la seva contrapart europea fes i desfés amb totes les propietats del poble grec durant gairebé un segle, en el marc de les últimes negociacions sobre el tercer rescat, malgrat haver estat rebutjat a les urnes.

“Fins llavors, el Fons de Desenvolupament d’Actius de la República Helena (HRDAF) –un fons de privatització creat el 2011– podia absorbir terres i béns immobles públics. El nou fons amplià les competències i ho va poder adquirir gairebé tot”, explica Andreas Karitzis, membre del Comitè Central de Syriza fins a l’agost de 2015, quan va presentar la renúncia. Després que la formació política, que havia promès aturar el procés de subhasta d’actius públics a gran escala, tirés la tovallola, “era evident que els creditors aprofitarien el moment per demanar-ho tot; ja no tenien oposició”, afegeix.

La reducció salarial i la flexibilitat laboral són les conseqüències de la transferència del 68% del Pireu

Ja en aquells moments, s’havia provat de transferir una llista llarga de béns cap a inversos privats, d’acord amb el pla de privatització imposat per la troica el 2011: ports, centenars de béns immobles, hectàrees de platges, autopistes, aeroports, monuments, carreteres nacionals, instal·lacions militars, pantans i infraestructures ferroviàries. La nova Societat Hel·lènica d’Actius i Participacions (SEDA), coneguda com el súper fons per la població grega, va absorbir els antics fons de privatització i va esdevenir una ambiciosa empresa holding –societat matriu–, que va reclamar la propietat de companyies del sector de l’energia, infraestructures essencials i corporacions públiques. Entre altres, va posar al mercat participacions de les companyies d’aigües de les principals ciutats de Grècia, de la companyia de telecomunicacions grega (OTE), de la gestora del transport d’electricitat (ADMIE), de l’empresa nacional d’electricitat (PPC) i de la companyia pública de gas (DEPA).

El procés va quedar incorporat formalment a la legislació grega el maig de 2016 –dins d’una llei òmnibus inintel·ligible de més de 7.500 pàgines– i, a partir de llavors, ja no hi havia marxa enrere, almenys en el pla legal: la vida del súper fons quedava fixada en 99 anys. Per tant, tots els actius assumits per aquesta institució privada quedaran allunyats, durant dècades, del control públic. La direcció del fons, conformada per empresaris d’èxit escollits pels mandataris europeus, amb la col·laboració del govern Tsipras i del seu ministre de Finances, pren les decisions sobre qui, com i quan transferir els béns.

De l’acord que va tancar fa dos anys, Syriza només en pot celebrar dos detalls: el fons té la seu a Atenes –i no a Luxemburg, tal com desitjaven els prestadors– i el 25% dels beneficis es destina a programes d’inversió en l’economia grega i no només a satisfer el deute i a recapitalitzar els bancs. Però, segons explica l’exmembre de Syriza Andreas Karitzis, “aquests detalls són menors, ja que el que és important és la composició del fons, l’estratègia global neoliberal que hi ha darrere”.

Corrupció emparada per la Unió Europea

Les ànsies de la troica de traspassar la propietat dels actius hel·lènics no són noves. Amb el primer acord de rescat, la Grècia timonejada pel socialista Giorgos Papandreu es va comprometre a implementar el Fons de Desenvolupament dels actius de la República Hel·lena –HRDAF, segons les sigles angleses. Ara bé, fins al juliol de 2015, Grècia va fracassar en la promesa de vendre parts vitals de les infraestructures públiques, com ara ports i aeroports.

A principis de 2015, l’Estat tan sols havia recaptat 3,2 bilions d’euros dels 50 que esperava aconseguir en un termini de sis anys. Havien transcorregut dos terços del període, però ja saltava a la vista que l’ambiciós programa de privatització d’un país custodiat per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat i el Fons Monetari Internacional havia topat amb sorpreses.

 

 

Les institucions europees no només van ensopegar amb el descontentament de la població, que veia com el país es plantejava vendre fins i tot el seu patrimoni cultural per pagar un crèdit de dubtosa legitimitat. Els mateixos tribunals van detectar que s’estaven cometent excessos que podrien transgredir els límits de la llei. Per exemple, la companyia pública d’aigües (EYDAP) no va ser privatitzada l’any 2014 arran d’un veredicte del Consell d’Estat que va declarar que la transferència era inconstitucional.

Els administradors anteriors d’HRDAF van ser acusats de perjudicar l’economia grega amb un dany valorat en 500 milions d’euros. Segons senyala el periodista grec Nikolas Leontopoulos, el 2015, el fiscal anticorrupció va presentar càrrecs contra la direcció de l’organisme per unes compravendes d’immobles públics que no s’ajustaven a les previsions legals. No obstant això, van esquivar la condemna amb l’empar de la llei, gràcies a una norma de 2013 imposada per la troica que els atorgava immunitat.


Negoci ruïnós per a la població

L’arquitectura financera dels programes d’intervenció macroeconòmica de l’FMI imposa la doctrina de la privatització a canvi de liquiditat. En el cas de Grècia, les discussions sobre l’eficiència de la gestió privada passen a un segon pla. Satisfer l’enorme deute que pesa sobre Grècia és el que, en principi, persegueix aquesta onada privatitzadora que amenaça de quedar-s’ho tot.

L’economista i periodista Leonidas Vatikiotis destaca que els efectes del programa ja s’han fet notar. La reducció dels salaris i la flexibilitat laboral han estat les conseqüències de la transferència del 68% del port del Pireu, una de les infraestructures portuàries més grans d’Europa, que ha passat a mans de l’empresa xinesa Cosco Shipping Holdings. En aquest mateix sentit, s’està produint una degradació i un increment de les tarifes dels serveis, mentre “les desigualtats estan pels núvols i la cohesió social s’enfonsa”, denuncia Vatikiotis. A causa de la situació d’emergència i l’estat d’excepcionalitat constant, “els actius grecs són tan econòmics que tothom pot comprar el que vulgui”.

La nit de la rendició de Syriza, el juliol de 2015, es va segellar un pacte que permet a la UE fer i desfer amb els béns grecs

El 2015, Jim Leaviss, representant del reeixit fons d’inversió M&G, el més gran del Regne Unit, assegurava en una cadena de televisió americana que Grècia estava transferint aquestes companyies pel seu benefici i que, d’aquesta operació, se n’havia d’extreure el màxim rendiment. Pronosticava que “seria humiliant” si, en canvi, es convertia en una mera liquidació de les seves empreses… i, efectivament, ha estat així. El país malvèn els seus béns per la situació d’excepcionalitat econòmica en què es troba, a imatge i semblança d’una empresa que entra en concurs de creditors.

Un exemple força il·lustratiu del desastre és la venda de catorze aeroports regionals. Un negoci ruïnós per a les arques públiques i, a ulls dels experts, poc legal. Un consorci privat format pel grup alemany Fraport –amb l’Estat alemany de Hesse com a màxim accionista– i el grec Kopeluzos ha pagat 1.234 milions d’euros per quaranta anys de concessió, que corresponen a tres anys d’ingressos nets provinents de l’explotació del negoci. Fraport –operadora del servei– pagarà 23 milions d’euros pel lloguer anual dels catorze aeroports, una xifra que s’assimila al volum de negoci anual de tan sols un dels aeroports, com el de l’illa de Corfú. Les despeses d’obres a les instal·lacions, que de moment sumen uns 500 milions d’euros, aniran a càrrec de l’administració hel·lènica. Pocs empresaris s’aventurarien a posar-se al lloc de Grècia: durant els 40 anys de contracte, l’empresa explotadora haurà ingressat 22.000 milions d’euros i només n’haurà fet arribar 3.850 a les institucions gregues, segons expliquen els experts.


Article publicat al número 433 de la ‘Directa’

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU